Opinió

Tribuna republicana

DEL SOMNI AL GREUGE

No hi haurà solució sense la gent ni les entitats, però tampoc sense els partits ni les institucions
Deu anys després, poc queda de l’anomenada revolució dels somriures

We have a dream”, “Bye bye Spain” o “Ni pacte fiscal, ni hòsties, independència”... Són pancartes que es podien llegir el 2012 en la que està considerada la primera gran mobilització del procés. El govern d’Artur Mas reivindicava aleshores el pacte fiscal per a Catalunya, però la mobilització de l’Onze va desbordar programes i demandes, va sacsejar el taulell polític i va obligar els partits a resituar-se.

El 2012 arrencava el camí cap al referèndum com a demanda assumida per una majoria. La convocatòria de fa una dècada obria un cicle polític i de mobilització al carrer. L’any següent vindria la Via Catalana, amb una cadena humana que va recórrer Catalunya. A la gran manifestació en forma de V, el 2014, els lemes eren en favor del 9-N, que se celebraria dos mesos més tard; mentre que a la cita de la Meridiana, l’any següent, s’hi trobaven els clàssics “Freedom for Catalonia” o “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”, de Vicent Andrés Estellés. El 2016, seria el torn de les mobilitzacions descentralitzades, amb una marea recorrent Barcelona, Lleida, Berga, Salt i Tarragona. L’any següent, en la prèvia de l’1-O, alguns sostenien urnes al costat de pancartes reclamant “Independència ja” i, el 2018, amb presos polítics i exiliats, es clamava llibertat. “Obrim les presons” o “Us volem a casa”, deien els cartells. Serien crides que es repetirien dotze mesos més tard, juntament amb la petició als partits independentistes d’anar a l’una perquè: “Sense unitat no anirem enlloc.” La del 2020 va ser una mobilització atípica, en plena pandèmia, i tot just fa un any, se celebrava la primera després dels indults als presos polítics, amb molts d’ells a la Via Laietana. Algunes de les pancartes ja eren contràries a l’estratègia d’ERC al govern, amb consignes com “Prou mentides amb la taula de no diàleg” o d’altres més genèriques: “Ni pactes ni renúncies, esteu traint al poble.” Són cartells que han tornat a la cita d’aquest 2022, en què, després de la decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la cúpula d’Esquerra de no acudir a la mobilització, se n’han vist d’específics contra els republicans. “Aragonès, no us van votar per fer una taula de rendició” o “No és això, polítics, no és això”, han estat alguns dels missatges en una marxa que, tot i la controvèrsia, ha estat prou multitudinària.

Les pancartes ressegueixen el que ha estat l’actualitat política de la darrera dècada, en què s’ha anat derivant del somni al greuge. De la reclamació i la il·lusió de l’estat possible, passant per la consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O, l’exili, la presó dels dirigents polítics, la repressió, els indults i les desavinences de les forces independentistes fins a arribar, enguany, a la total divisió dins del moviment. Entre els partits, però també entre Esquerra i l’Assemblea. Deu anys després, poc queda de l’anomenada revolució dels somriures. Menys festivitat, igual reivindicació, però, sobretot, més queixa i enfrontament.

Després d’una dècada de mobilitzacions, és obligat fer una reflexió profunda. No hi haurà solució política per a Catalunya sense la gent ni les entitats sobiranistes, però tampoc sense els partits ni les institucions. Cada actor té un paper, difícilment substituïble. És per això que cal reconstruir ponts i fer una anàlisi valenta de la situació que s’allunyi de la proposta fàcil, però també del qui-dia-passa-any-empeny en què el PSOE ha situat la negociació amb Catalunya. Difícilment es proclamarà la independència el segon semestre del 2023, com reclama l’ANC, ni es “culminarà el mandat de l’1-O” en el curt termini, com demanen sectors de Junts, però igualment complex sembla albirar, a hores d’ara, resultats visibles de la taula de diàleg entre el govern espanyol i ERC. Malgrat que els gestos que hem vist aquesta setmana són poc esperançadors, s’imposa la construcció d’una nova estratègia conjunta per sortir de l’actual atzucac. El contrari és abonar el terreny a les pancartes d’enguany i al que suposen: la divisió de l’independentisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)