Opinió

Picabaralla a tres bandes

La multitudinària manifestació de la Diada ha obert una setmana convulsa, amb l’ANC intentant marcar l’agenda, el govern sense voluntat de deixar-se influir i amb un nou capítol en les tensions entre ERC i JuntsxCat

La setmana republicana ha estat marcada per la imponent manifestació de la Diada. I, per obra i gràcia dels dirigents independentistes, ha derivat en una ressaca desagradable. La manifestació, molt probablement, no provocarà un gir en la política d’ERC (i, de retruc, del govern), però acabarà tenint la seva incidència en el debat de política general, que marca l’inici del curs polític al Parlament. En tot cas, la mobilització no ha comportat una treva en la lluita fratricida entre independentistes, sinó més aviat un foc creuat a tres bandes entre l’ANC, ERC i Junts, amb l’AMI intentant preservar els seus equilibris interns i Òmnium marcant la seva agenda pròpia.

Anem a pams. Dimarts, el president de la Generalitat va convocar les entitats sobiranistes per “conèixer les seves propostes concretes”, segons va afirmar la portaveu del govern, Patrícia Plaja, hores abans de la trobada. La reunió va començar amb sorpresa. Just abans de creuar la porta del Palau de la Generalitat, la presidenta de l’Assemblea, Dolors Feliu, va deixar anar que tenia la intenció de proposar a Pere Aragonès que fes efectiva la declaració unilateral d’independència la segona meitat del 2023. La proposta va deixar amb un pam de nas la resta d’assistents, des dels representants del govern (de fet, ERC) fins als de l’AMI i Òmnium. El malestar entre aquests darrers, que diumenge denunciaven la tendència autodestructiva de l’independentisme, era evident, i el seu president, Xavier Antich, se’n va estar de fer declaracions, visiblement molest.

La reunió a Palau va ser tensa, tal com va reconèixer la consellera de la presidència en la roda de premsa posterior. Dolors Feliu va emplaçar fins a tres cops el govern a pronunciar-se sobre la seva proposta, però sense la complicitat d’Òmnium ni de l’AMI, el govern ho va tenir molt senzill per eludir l’embat i va advertir que qualsevol proposta s’ha de plantejar de manera seriosa i argumentada. En la roda de premsa posterior, la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, va afirmar que l’objectiu de la Generalitat és guanyar la independència i no tornar a invocar la DUI i “ensopegar amb la mateixa pedra”. I va afegir: “Avui no es donen les condicions per tirar endavant una proposta de les característiques que ha fet l’ANC. Això ho sap tothom.”

Després del fracàs de la trobada, els dirigents d’ERC s’han recreat en l’error de càlcul de l’ANC per burxar en la teoria de la improvisació i la falta d’alternatives a la taula del diàleg. Des de Madrid, el president d’ERC, Oriol Junqueras, va defensar que la independència “no és una qüestió de terminis ni de temps, que és una variable depenent de la força democràtica que siguem capaços d’acumular davant la comunitat internacional” i, seguint el mateix teorema, va afegir: “Si aquesta força fos major, la independència estaria molt més a prop.” En tot cas, la presidenta de l’ANC no només va disparar contra ERC, sinó que també va tenir una dedicatòria especial per a Junts, a qui va acusar de no apostar “de manera decidida per la independència ni per la nostra proposta”.

El rebuig a la iniciativa de l’ANC va rebre els aplaudiments del PSC. Des del faristol del Parlament, la seva portaveu, Alícia Romero, es va disfressar per uns instants de Jordi Pujol i va afirmar que la proposta de calendari de l’ANC “ara no toca”. Però la política és encara més complexa de la que la fan els partits, i en la mateixa roda de premsa en què aplaudia la negativa de Pere Aragonès a la proposta de calendari de l’ANC, la dirigent del PSC es mostrava complaguda pels esforços del conseller d’Economia, Jaume Giró, de JuntsxCat, per reunir-se amb els socialistes, tot i que Aragonès ha rebutjat el seu suport per als pressupostos i s’ha decantat pels comuns i la CUP.

Dijous, el torcebraç que viu l’independentisme es va focalitzar en els dos protagonistes habituals: ERC i Junts. I, en aquest cas, es va iniciar arran d’una conferència de Pere Aragonès en què va expressar el desig d’esgotar la legislatura: “L’horitzó és: el febrer del 2025, eleccions”, va afirmar. El president, com qui no vol la cosa, també va dedicar algunes paraules als seus socis de govern. Concretament, va afirmar: “Hi ha elements que susciten debat en una opció política de la qual jo no formo part.” En tot cas, el president deu tenir molt clara l’estratègia i les possibles les alternatives per arribar fins al 2025, però no sembla que burxar les ferides del seu soci de govern sigui una estratègia excessivament idònia. Des de Junts, lògicament, es van sentir al·ludits, i el seu vicepresident i portaveu, Josep Rius, va contestar, via piulada: “Qui s’ha d’aclarir és ERC sobre si prioritza el pacte de legislatura amb el PSOE o bé compleix l’acord amb Junts. Nosaltres hem fixat posició per unanimitat.”

Les declaracions dels uns i dels altres, ningú ho diria, arribaven després d’una interminable cimera en què les dues formacions, encapçalades pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la presidenta de Junts, Laura Borràs, van intentar reconstruir les confiances entre els socis de govern. A finals d’agost, Junts va tancar una auditoria sobre el pacte de legislatura i va reclamar a ERC una revisió dels punts que no s’han acomplert, entre els quals l’espai de direcció estratègica i la coordinació a Madrid. La formació de Borràs va portar aquestes reclamacions a la trobada, i els republicans van reclamar lleialtat als socis. Les dues parts van apuntar que la trobada va ser un primer pas i que caldrà continuar les converses. Si ens atenem al foc creuat entre els uns i els altres, no sembla que aquest primer pas sigui excessivament ferm.

Dolors Feliu Presidenta de l’ANC “Si les forces actuals del Parlament i del govern no volen fer cap pas, cal que convoquin eleccions”
Laurà Vilagrà Consellera de Presidència “Avui no es donen les condicions per tirar endavant una proposta de les característiques que ha fet l’ANC. Això ho sap tothom”
Xavier Antich President d’Òmnium “Ens comprometem a fer possible un nou marc per al moviment; no estem parlant de recuperar fórmules que no han funcionat”

BALL DE MANIFESTANTS

Com acostuma a succeir, mentre a través de les xarxes socials i les televisions circulaven imatges espectaculars de la Diada, aquella mateixa nit vam viure un ball de xifres sobre la magnitud de la mobilització. L’Assemblea Nacional Catalana, l’organitzadora, va afirmar que érem 700.000 ànimes. La guàrdia urbana ho va rebaixar fins a a les 150.000 i alguns estudis matemàtics la situen en 270.000. Podem posar-hi els números i les valoracions que vulguem, ja siguem policies, sociòlegs o dirigents d’aquest o d’aquell altre partit o entitat, però la realitat és que la mobilització, sense arribar a les més multitudinàries, va ser superior a la de l’any passat i no va desmerèixer gens les que s’havien fet abans del referèndum, quan tot estava per fer i tot semblava possible. Tot i això, el canvi més remarcable no va ser la xifra d’assistents, sinó el fet que bona part d’aquests van expressar el seu malestar i desencís per la situació d’impàs en què es troba el procés.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)