Opinió

El voraviu

Joan Vall

i Clara

jvall@lrp.cat

Divendres. 9. SETEMBRE

Hi seré diumenge i l’1-O

No en volen una i en tindran dues. Un entrepà de manis per rebre la tardor

Hi ha raons amb què torno més que torna l’all i julivert a la tarda el dia que n’has menjat per dinar. La mani de l’11-S n’és una. Cap gran disquisició sobre teories i estratègies del que ha representat, representa i ha de representar. Només una. Veure les riuades de ciutadans que han vist diumenge farà anys, un any rere l’altre, des que ens hi vàrem posar, fa venir mal de ventre als unionistes. Amb això faig, sabent que aquella tarda, quan ens veuen, es recaragolen. Digueu-me simple! Constaten que com més collen més se’ls afluixa l’envelat de l’anxova, que ells donen per Transició modèlica i nosaltres anomenem règim del 78, perquè concordi amb la borbomania que s’encomanen els que el defensen. Diumenge hi seré, tant se val! La mani de l’11-S és la darrera línia de defensa dels que creiem que és prioritari parlar de república i parlar d’independència i fer feina i política per fugir com més aviat millor de la monarquia i de l’Estat espanyol. Torneu-me a dir simple! Simple i repetitiu, sí! I aquest any us hi afegeixo un pas endavant. També molt simple! Hi seré diumenge i hi seré l’1-O. No en volen una, ja ho entenc, però si ha de ser per mi, en tindran dues. 11-S i 1-O. Entrepà de manis per rebre la tardor. I recordin el que deia l’àvia Neus quan t’escampava un raig d’aigua oxigenada per la ferida oberta i tu arrufaves el nas i cridaves i pataquejaves com un posseït: “Quan cou cura i quan pica madura.”

Dissabte. 10. SETEMBRE

No hi ha estat major

I si es fa s’ha de cuidar que no sigui més aviat seminari, escolania o cau

No tenir estat major té un avantatge que no ha escapat als estrategs que han considerat que no n’havíem de tenir durant el temps que fa que no en tenim. No te’l poden detenir, empresonar, jutjar ni condemnar. Ni tampoc indultar. Si bo i no tenir-ne el detenen, empresonen, jutgen i condemnen, foten un ridícul molt i molt gros, tant si l’indulten com si no. El cas és que no n’hi ha, i que ara se’l reclama. No seré llepafils, perquè no vindrà d’un replà organitzatiu més, ni perquè el terme, tan militar, d’una banda faci certa angúnia i de l’altra lligui poc amb la candidesa i la ingenuïtat del que acabem fent. Se’ns escaurien més denominacions d’arrel clerical o escolta com “seminari major”, “escolania major” o “cau major”. Descriurien més bé la realitat. En qualsevol cas, el nom no farà la cosa. S’ha de parar amén en la composició del nou estat major, el règim de reunions que mantindran i l’estratègia de comunicats i rodes de premsa que usaran per construir un nou relat, una nova pel·lícula, una nova lletania o com en vulgueu dir. Periodicitat, la justa, que no ens embofeguin. Dues trobades a l’any, màxim tres. Pel que fa a participants, poden farcir el gall tant com vulguin, però que obliguin a seure cara a cara i a obrir la boca els dos de dalt de les faccions grosses: Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I de comunicats, que en facin un, i conjunt. És l’única manera que el nou estat major agafi la requesta que necessitem.

Diumenge. 11. SETEMBRE

Digueu-me llirista

La mobilització els cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac

Aquesta tarda, un pèl abans de les 17.14 seré palplantat a la cita. Com un clau. A fer per un a la convocatòria de manifestació. I així serà un any darrere l’altre cada Onze de Setembre mentre no siguem un estat independent, mentre convoquin la manifestació i mentre sigui viu i em pugui valer per mi mateix. Qui vulgui fotre’s d’aquesta cita clau de la revolució dels somriures, que se’n foti. Que ridiculitzin tant com els sembli no deixar cap paper ni cap plàstic a terra, no fer cap ratllada al mobiliari urbà i reunir-nos ordenadament centenars de milers un cop a l’any per fer una cridanera foto aèria que obri telenotícies i posi nerviosos els unionistes i els monàrquics. Sí, sí, és clar que sí. No fa vergonya. Una foto i cap a casa. És del més eficient que s’ha fet aquests anys, i precisament per això ho han ridiculitzat i també precisament per això han menyspreat el sistema de finançament a partir de les samarretes. Tan simple, tan poca cosa, tan petitburgès i tan llirista com vulgueu, però la mar d’eficient. Veure que hi havia un poble mobilitzat un any rere un altre en un volum descomunal, ni que fos una vegada a l’any, és el que tenia acollonits els d’allà i obligats i tensos els d’aquí. Deixem-nos de tants rotllos i siguem pràctics. Recomencem avui. Superem el desencant, la repressió i la pandèmia. Reprenem la mobilització. Els cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac. (Aquest voraviu és calcat del d’avui fa un any.)

Dilluns. 12. SETEMBRE

Diu la ministra

Si donen la cara i demanen disculpes, les aplaudim per tòtiles que siguin

Trobava que les explicacions de la ministra sobre l’execució a Catalunya del 36% de la inversió pressupostada eren insuperables. El 3 de juny vaig titular “A Gavà els ha tocat la rifa”, i escrivia: “Quina sort varen fer a Gavà quan l’alcaldessa va sortir ministra.” Divendres m’ho menjava amb patates. Escoltava Raquel Sánchez “donar la cara i demanar disculpes”, el nou esport estrella, segons els politicòlegs. El que diguin no importa. S’ha acabat l’etapa en què callaven i així mitjans i xarxes carregaven contra el silenci i la manca d’informació en lloc de contra el nou episodi de despropòsits. Ara “donen la cara i demanen disculpes”, i mitjans i xarxes els aplaudeixen per tòtiles que siguin les explicacions. La ministra es va superar. Tres hores sense cap tren i 80.000 afectats després, dona la cara i s’explica. 1. L’avaria no és a Renfe, és a Adif (“Jo no he estat, senyoreta, jo no he estat!” Qui és Adif? Sri Lanka?). 2. És molt excepcional (només faltaria que petés cada dia!). 3. No passa només a Catalunya. A la resta del país (per a ella, Espanya) també passa (en fotrem un bon tros a l’olla!). 4. No saben com ha anat, però obriran una investigació interna. És una incidència absolutament anòmala (que bé, tu, una investigació interna!). 5. Una enquesta del CEO mostra una satisfacció notable (set i escaig) amb Rodalies (tenen marge per fer-les mes grosses). Com piula un usuari: “Després de fer-los de franc encara voldrem que els facin funcionar!”

Dimarts. 13. SETEMBRE

Tu, Junqueras, fas por

Me’n va fer venir diumenge en sentir-lo cridar que ell no en té de ningú

“No ens farà callar ningú. No tenim por de ningú”, cridava Oriol Junqueras en un dinar de germanor amb militants. El to i les formes em van fer venir por a mi. Por per ell. Vaig patir per la salut del líder, de veritat. Pel que deia i per com ho deia. O es calma o a aquest home li agafarà alguna cosa, vaig pensar. I el que em preocupa més és d’on ho treu, que els volen fer callar? Qui els vol fer callar? Ho diu perquè els escridassen (que és el que darrerament es troben i volen evitar), però van errats si pensen que els escridassen per fer-los callar. És perquè el que diuen no agrada i perquè el que fan no és el que havien dit tota la vida que farien. Els escridassen, precisament, en l’exercici de la seva llibertat d’expressió (de la dels que els escridassen, que també la tenen, i que han decidit que tampoc els faran callar). A més, entre nosaltres sigui dit, provar de fer callar avui ERC és de bojos, amb la munió d’altaveus institucionals i privats que controlen, dirigeixen i acaronen, i amb la maquinària institucional i privada que tenen al seu servei. De tota manera, un cop passat el moment abrandat del discurs, el que més tocat i preocupat em deixa és el final. Aquest: “No tenim por de ningú.” Qui no té por i ho proclama als quatre vents quan no li ho demanen, o és un boques o és algú que comença a fer por. L’àvia Neus deia que la literatura sobre els molt valents són les necrològiques i que és la por qui guarda la vinya. No tenir por fa por.

Dimecres. 14. SETEMBRE

Terraplanistes de la Diada

La Guàrdia Urbana els fot en donar un 40% més d’assistents que l’any passat

Si hi ha uns dies a l’any en què els unionistes i els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) arriben a un nivell especial de nervis i efervescència és sempre en els dies posteriors a la manifestació de la Diada i les nits electorals. És tan així des del 2012 que la situació ha donat origen a uns espècimens nous que es caracteritzen per perdre els nervis després de cada 11-S convertint-se en autèntics “terraplanistes de la Diada”. Són negacionistes de l’evidència més palmària i n’exerceixen bàsicament contra els èxits de les convocatòries de l’11-S i els èxits de les nits electorals. Aquest any han tingut un problema (més enllà del ball de xifres), que és que els ha fotut la Guàrdia Urbana en comptar-ne 150.000 quan l’any passat n’havia comptat 108.000. Això és un 40% més i es fa difícil vendre’l com un fracàs si al mateix temps han de vendre desunió i conflicte entre ERC i l’ANC. Però, com que el guió està escrit i és el dia per explicar que anem a la baixa, ho han comparat amb els anys 2012-2014 i s’han quedat tan amples. Així tots poden escriure les seves teories perquè l’independentisme baixa, que són difícils de sustentar amb les dades de la Guàrdia Urbana a la mà, que només accepten un títol: “Un 40% més de gent al carrer que l’any passat.” El més terraplanista de tots, el ministre Bolaños, que diu que la Diada ha avalat el diàleg.

Dijous. 15. SETEMBRE

Dispareu a la soldat Feliu

És carnavalesc que li retreguin que va a una reunió amb una proposta

El nou dimoni escuat de l’unionisme, de l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) i d’algunes famílies independentistes és la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, que relleva en la funció Laura Borràs, dimoni escuat número 1 fins abans-d’ahir (o l’altre). A l’arraconada presidenta del Parlament se l’ha burxat i burxat totes les vies d’aigua imaginables per sobre i per sota de la línia de flotació. Ara, en espera de la rematada final amb el judici i la sentència, s’ha obert la veda de Dolors Feliu i li disparen tants i amb tanta passió que de moment Feliu (que no ho havia planificat) oxigena Borràs. És sorprenent i curiós com s’han escalfat alguns el bec perquè no havia avisat de la proposta que duia a la reunió de la Generalitat, perquè va sorprendre tothom i perquè la va explicar a la premsa abans d’entrar a Palau. Estem tan acostumats a reunions i reunions per escalfar cadira, que si algú hi porta la seva iniciativa, destrempa. Destrempa que algú surti de la via de la desmobilització i la congelació. Destrempa que algú estigui per menys càlculs, menys contemplacions i menys orgues. La independència es fa independitzant-se i és per al que hi som. No hi ha res més. Sense violència i amb resistència pacífica. No hi ha res més. La resta és com el federalisme del PSOE. Quaranta anys després està tot per federar i han manat més de la meitat del temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)