SOFIA I L’HOME ‘BLANDENGUE’

Parlaré d’una reina submisa, Sofia; d’un Estat, l’espanyol, i de la violència de gènere. A principis de setembre, el Ministeri d’Igualtat va llançar una campanya publicitària, El hombre blandengue. Montero volia fer valdre l’home tou i mostrar la gran evolució que ha experimentat la societat espanyola els darrers quaranta anys i, alhora, animar-los a continuar vivint la seva masculinitat d’una manera més compromesa. Va dir que podem construir una societat lliure del manament del patriarcat només si ells s’hi impliquen, ja que només així podrem posar fi a totes les desigualtats. Potser abans de llançar la campanya de màrqueting, la ministra hauria d’haver parlat amb el president Sánchez i els seus col·legues ministres, homes i dones, i, per descomptat, amb el cap de l’Estat, Felip VI. L’espectacle esperpèntic que varen veure a l’abadia de Westminster, amb Joan Carles i Sofia asseguts plegats, és una humiliació cap a la dona i cap a l’Estat espanyol. I no entraré a valorar si els emèrits compartien filera amb Felip i Letícia. Aquests dies hem vist, a l’Iran, com les dones sortien al carrer per dir prou. La mort de Mahsa Amin ha desencadenat nombroses protestes. Cada dona que s’ha manifestat ha exposat la seva vida. Han cremat els seus hijabs per reclamar una llibertat justa. Mentrestant, el govern espanyol què fa? Reivindica l’home tou. D’acord. Però, com justifica la humiliació?

La BBC ha qualificat Joan Carles I de “rei a l’exili” mentre que el Daily Mail l’ha titllat de disgraced (‘deshonra’ o ‘vergonya’), i la majoria de mitjans de comunicació britànics han recordat que té un assumpte pendent amb la justícia anglesa per la demanda presentada per la seva examant Corinna Larsen, per assetjament, difamació i vigilància il·legal. I els mitjans estatals? Han parlat del romàntic encontre públic entre el rei Joan Carles i Sofia a Londres i del luxós hotel on s’han allotjat: l’hotel Claridge’s, que va canviar les seves vides. La monarquia no ha evolucionat. No ho farà. La seva evolució implica un risc inassolible. Són hereus del franquisme. Quan el jutge Castro va intruir el denominat cas Nóos o cas Urdangarin, va afirmar: “La justícia és igual per a tots els iguals.” Jo afegiria que sí, que és cert, sempre que no parlem de violència masclista.