Opinió

OPINIÓ

PERE BOSCH

Una joguina trencada

La coalició de govern entre ERC i Junts ha quedat molt malmesa, al límit del trencament, després del debat de política general

El debat de política general havia de servir, en teoria, perquè el govern de coalició entre ERC i Junts sortís més reforçat. Han passat setze mesos d’ençà que es va segellar el pacte entre els dos partits independentistes i, en aquest breu període de temps, el govern s’ha assemblat molt més a aquell Dragon Khan amb què Joan Carretero va caracteritzar el govern de Pasqual Maragall que no pas a un govern veritablement consistent. Bona part del soroll ha vingut de fora, però també hi ha hagut discrepàncies en alguns temes importants de país, començant per la famosa taula de diàleg o l’ampliació de l’aeroport. En tot cas, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, es va esforçar de valent perquè el debat de política general servís per impulsar el govern. Va dedicar una bona part del seu discurs a fer balanç de la gestió i ho va fer d’una forma original, inèdita, adreçant-se un a un als consellers i conselleres i posant en valor la seva tasca; val a dir que amb més o menys passió, segons el cas. Aragonès també va voler donar èmfasi a les seves propostes i va destacar l’anomenat “escut social” de 300 milions, condicionat a l’aprovació dels pressupostos.

El president es va reservar l’agenda nacional per a la part final del discurs, i va proposar un “acord de claredat”, que ve a ser el referèndum acordat de sempre amb disfressa canadenca; una solució, tot sigui dit, que no és acceptada pels independentistes del Quebec i que, de fet, els ha servit més per frenar que no pas per impulsar un referèndum. La proposta, en qualsevol cas, va trigar pocs minuts a rebre cops de porta de totes bandes. Quan es va reprendre el debat, poc després de les tres de la tarda, la portaveu del govern espanyol ja s’hi havia pronunciat en contra. I, des d’aquí, Salvador Illa el va qualificar de “dèjá-vu”, tot i que Miquel Iceta, el seu antecessor i actual ministre de Cultura, l’havia defensat fa anys. La proposta també va rebre una resposta poc entusiasta de Junts; en aquest cas, mesurable a partir de la fredor de les cares llargues de Laura Borràs i Jordi Turull des d’una de les tribunes laterals i de la dels diputats juntaires. També s’hi va pronunciar en contra la CUP. De fet, a banda d’ERC, els únics que van mostrar una mínima complicitat amb la proposta van ser els comuns. La seva portaveu, Jéssica Albiach, va deixar anar un somriure quan va sentir la proposta des de l’escó i, ja des del faristol, en va reivindicar el copyright. La portaveu dels comuns va recordar que quan va proposar-la, fa cinc anys, tant ERC com Junts la van rebutjar perquè es tractava d’una “pantalla passada”. Però els temps i les circumstàncies canvien, i ara ERC vol tornar a la casella de sortida.

El ple es va fer llarg, interminable. I va transcórrer amb una notable cordialitat, llevat dels exabruptes racistes de Vox, que haurien hagut de provocat l’expulsió del seu portaveu després del primer advertiment. Però, cap a les deu de la nit, JuntsxCat tenia reservada una veritable bomba de rellotgeria que va deixar en segon o tercer terme la proposta de l’acord de claredat, de l’escut social i de qualsevol esforç del president de la Generalitat per posar en valor l’acció de govern. Batet es va adreçar a Pere Aragonès i li va preguntar si pensava complir els compromisos que incloïa el pacte que va permetre la seva investidura. I, com si s’hagués disfressat de cap de l’oposició, va deixar anar: “Cal que hi hagi confiança i, davant d’un problema de confiança, si no hi ha aquesta concreció, per radicalitat democràtica li demanarem que se sotmeti a una qüestió de confiança al Parlament, com va fer el president Puigdemont fa cinc anys.”

La proposta, en realitat, no deixa de resultar sorprenent. D’una banda, perquè la qüestió de confiança és una iniciativa parlamentària que correspon al president de la Generalitat en el supòsit que necessiti avaluar el suport parlamentari que té. Si de cas, l’instrument que tenen els grups parlamentaris per canviar de president és la moció de censura, una eina, tot sigui dit, ben estrambòtica en mans d’un grup parlamentari com Junts, que té consellers al govern. En tot cas, Batet volia plantejar un ultimàtum al president: “Volem saber si pensa complir o no els tres punts de l’acord que per a nosaltres són essencials: direcció estratègica, coordinació a Madrid i taula de diàleg. Per a nosaltres és bàsic, aquí sí que necessitem claredat.” Per tal d’aconseguir la seva investidura, Aragonès havia pactat amb la CUP sotmetre’s a una qüestió de confiança a mig mandat, però difícilment es podia imaginar que aquesta seria proposada pel seu soci de govern i, encara menys, que arribaria sense cap advertiment previ. De fet, ni tan sols n’estaven al cas bona part dels consellers i diputats de Junts.

El president, visiblement contrariat, va reaccionar immediatament i es va prendre l’amenaça com una oportunitat per fer un gest d’autoritat o, com a mínim, per plantejar un ultimàtum al seu soci de govern. Després de reunir-se amb el secretari general de Junts, Jordi Turull, Pere Aragonès va anunciar la destitució del vicepresident, Jordi Puigneró, perquè no li havia comunicat la intenció de presentar la qüestió de confiança. El govern semblava condemnat a la fractura, però dijous, en una executiva maratoniana, Junts es va presentar davant els mitjans amb una decisió que, lluny de resoldre l’atzucac, representa tirar pilotes fora. Va decidir donar un ultimàtum de quaranta-vuit hores a Pere Aragonès per negociar un aclariment dels tres compromisos subscrits a l’inici de la legislatura i va anunciar la voluntat de convocar la militància perquè sigui la que decideixi la continuïtat o no del partit al govern. Es fa difícil preveure què passarà. De fet, fa temps que sabem que les diferències estratègiques entre ERC i Junts són difícilment conciliables, per molt que cap dels dos sembli voler permetre’s el desgast de governar amb una altra força que no sigui independentista. En tot cas, com deia Salvador Illa, el govern sembla una “joguina trencada” de difícil recomposició.

Pere Aragonès
PRESIDENT DE LA GENERALITAT
El cessament del vicepresident és un pas que em dol, però del tot necessari perquè les institucions no poden estar permanentment en qüestió”
Jordi Turull
SECRETARI GENERAL DE JUNTS
El president va dir que volia que prenguéssim una decisió ràpida. D’aquí a diumenge no tenim cap altra feina que veure si som capaços de posar-nos d’acord”
Jordi Puigneró
EXVICEPRESIDENT DEL GOVERN
“Em poden fer cessar, però el que no cessarà mai és el meu compromís per treballar per la independència”

AMB I SENSE INTÈRPRET

Mentre ERC i Junts es barallaven a Barcelona, Eulàlia Reguant i Antonio Baños havien de comparèixer a Madrid per haver-se negat a respondre les preguntes de Vox al judici contra els dirigents independentistes celebrat al Tribunal Suprem. De fet, Baños va acabar no declarant perquè se li va negar una intèrpret i, segons va dir, no volia fer-ho en “una llengua estrangera”. Per la seva banda, l’actual diputada de la CUP va reclamar el seu dret a no declarar davant l’extrema dreta. El cas de Reguant tindrà conseqüències polítiques, tal com acostuma a succeir amb les decisions judicials. La seva previsible inhabilitació obligarà la mesa del Parlament a prendre partit, tal com ha succeït en el cas de Laura Borràs. Només que, en aquesta ocasió, les motivacions són sensiblement diferents i es farà difícil obeir una sentència que obligui a inhabilitar una diputada acusada de plantar-se davant l’extrema dreta.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)