Opinió

La República que bull

DELS SOMRIURES ALS XIULETS

La “revolució dels somriures” definia un estat d’ànim col·lectiu i ajudava a sumar gent

Segons sembla, la primera persona que va batejar el procés independentista com “la revolució dels somriures” va ser l’enyorada Muriel Casals. Quim Torra, en un llibre d’homenatge que va escriure fa sis anys, recordava una conversa a Catalunya Ràdio, quan van posar-li la cançó d’Els miserables i la presidenta d’Òmnium va dir: “Els revolucionaris d’Els miserables eren gent enrabiada. Nosaltres, ara, ho fem amb il·lusió. El nostre demà ve, tomorrow comes. Tenim la sort de viure a Europa al segle XXI. La revolta provoca felicitat.” En aquell moment i durant molt temps, el procés apareixia vinculat a l’optimisme, a l’alegria. L’escenari era, òbviament, molt diferent i, parafrasejant el poeta, tot estava per fer i tot semblava possible. Però aquella alegria ho traspuava tot, des de les manifestacions, en què la gent no apareixia amb eslògans ni cartells contra ningú, fins al referèndum de l’1-O, quan es va mantenir en tot moment l’alegria, malgrat l’angoixa i la violència policial. Aquella “revolució dels somriures” definia un estat d’ànim col·lectiu i, allò que resulta més rellevant, era encomanadís, ajudava a sumar més gent. És evident que resulta molt més fàcil sumar-se a un moviment pacífic, cívic i alegre que no pas a un altre que viu instal·lat en el negativisme.

En pocs anys, però, aquella revolució dels somriures sembla haver-se esvaït i ha deixat pas a la crispació i els xiulets. El darrer objectiu de la ira d’alguns ciutadans ha estat Carme Forcadell. L’expresidenta del Parlament va fer, quan va tenir responsabilitats associatives i institucionals, tot allò que calia. Va empènyer amb efectivitat des de l’ANC i, quan va liderar la primera institució del país, va facilitar el camí cap a l’1-O. Cap renúncia i cap doblegament, malgrat les amenaces. El seu expedient és immaculat. I ho va pagar a un preu molt alt. Es poden compartir o no les seves paraules, però la seva actuació, que és la que defineix realment una trajectòria humana, ha estat impecable. I, altrament, és una defensora incansable de la independència, com aquells qui la van xiular. Òbviament, la gent té tot el dret a expressar el seu enuig, però no sembla que xiular aquells que han pagat el seu compromís polític amb la presó respongui al comportament d’un moviment que aspiri a triomfar, a esdevenir majoritari. Més aviat ens empetiteix, ens fa antipàtics. Seria bo, doncs, que deixéssim enrere xiulets que només atien les diferències partidistes i els personalismes i que recuperéssim aquell somriure que ens va definir. O, com a mínim, la serenitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)