Opinió

A fons

Murià, 80 anys al peu del canó

No és en realitat ni català de Mèxic, ni català a Mèxic, sinó mexicà de Catalunya

El doctor José María Murià, així, amb el nom en espanyol i el cognom amb accent català a tot arreu, ocupa el seient número 30 de l’Academia Mexicana de la Historia, des d’on pronuncià el discurs d’ingrés sobre un tema que ja delatava el personatge: “Centralismo e historia”. És també el cronista general de l’Estat de Jalisco i exdirector del prestigiós Colegio de Jalisco, acadèmia estatal a la qual va saber donar la màxima reputació científica. Professor universitari al país on va néixer, Mèxic, és doctor honoris causa per la Universitat de la Baixa Califòrnia i ha escrit centenars d’articles sobre temàtica bàsicament històrica i publicat dues desenes de llibres del mateix àmbit, amb títols com ara Bartolomé de las Casas ante la historiografía mexicana, Lecturas históricas sobre Guadalajara antes de la Independencia, Historia de Jalisco, Conquista y colonización en México i El tequila: boceto histórico de una industria, entre d’altres. Nascut, crescut i viscut envoltat de llibres pertot arreu menys per una part que l’unia al continent de la memòria, primer a cals pares, després a casa seva, gràcies a la seva tenacitat obstinada, patriòtica i persistent, ha aconseguit d’obrir la Biblioteca Josep Maria Murià, el nom del seu pare, a l’edifici de la magnífica i moderna biblioteca de l’Estat de Jalisco, a Guadalajara, amb milers de volums de temàtica catalana.

Aquest home, a qui l’alçada física deu donar una perspectiva de les coses una mica més generosa que a la immensa majoria, té també la Creu de Sant Jordi, ha guanyat el Premi Catalònia Internacional i Òmnium Cultural va guardonar-lo amb el Joan Baptista Cendrós pel seu Diccionario de los catalanes de México, i té també el Premio del Consejo Mexicano de Ciencias Históricas, la Medalla de Acero al Mérito Histórico Capitán Alonso de León i és membre corresponent de la Legió d’Honor Nacional de Mèxic. El pes, però, de medalles i reconeixements no l’ha fet distreure de la història, no només d’escriure-la, sinó de viure-la i, en moltes ocasions, de fer-la i protagonitzar-la. Perquè Murià no està per a històries, sinó per la història. Aquest mexicà de passaport, de naixement i de consciència, va fer desaparèixer uns centenars de passaports per posar-los al servei de la resistència catalana a la dictadura. Els passaports eren de Jalisco, “estado libre y soberano” que, durant una època, va tenir la potestat de fer-los i la sort de ser reconeguts diplomàticament arreu. Els passaports van ser utilitzats per persones la majoria de les quals mai no havia posat els peus a la terra del tequila i els charros. Aquest home, que es refugia rere unes ulleres transparents, és també transparent ell mateix i va treure de polleguera els representants espanyols a la Comisión del V Centenario, quan ell era el secretari executiu de la delegació mexicana a la Comisión de Encuentro de Dos Mundos. Com a mexicà, no estava disposat a suportar, passivament, el paternalisme neocolonial de certs espanyols que continuen tractant l’Amèrica Llatina com si fos de la seva propietat. D’aspecte dialogant i tarannà amable, és el mateix que, en ser preguntat, a Espanya, per quins motius tenia per a parlar català va respondre, sense immutar-se, que en tenia dos –i jo diria que ben posats–: el dret i l’esquerre. La mateixa contundència amb què va clavar una plantofada a un policia franquista que li acabava d’etzibar un cop de porra el Sant Jordi del 1976, a la capital catalana, i va haver de fer-se escàpol d’un cop que encara li ha deixat rastre a la mà. Aquest home, que va passar els Pirineus més d’una vegada, sense necessitat de passaport –“tu ja m’entens”–, no està per a romanços quan es tracta de Mèxic, de Catalunya i de la llibertat, perquè sap molt bé que la llibertat i les causes nobles no tenen fronteres. La solidaritat de debò, tampoc. Com la cultura, la bellesa i els somriures.

Avesat al rigor científic, té un prestigi merescut al seu país. M’he passejat per Guadalajara i he comprovat el seu nivell elevadíssim de popularitat. Com a científic social sap molt bé que la ciència i la història no tenen pàtria, però els historiadors, sí. I no en té només una, sinó dues: la mexicana i la catalana. Però ell, –el més catalanista dels mexicans, com s’anomena–, no és en realitat ni català de Mèxic, ni català a Mèxic, sinó mexicà de Catalunya, una nova modalitat d’identitat que el defineix molt bé. Perquè no hi ha identitats més fortes que les escollides amb llibertat. I si els exiliats catalans van trobar càlida acollida a Mèxic i van esdevenir-hi alhora mexicans, també els seus fills, com Murià, poden ser, alhora, mexicans i catalans. Home d’aspecte seriós, no és només un intel·lectual de despatx, ni únicament un investigador d’arxiu. És, també, un home d’acció i de compromís, d’aquella categoria de gent que mai no plega, com quan aconseguí que, el 2004, la cultura catalana fos la convidada d’honor a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara i, cinc anys després, a la Feria Internacional del Libro de Antropología e Historia de la Ciutat de Mèxic. És net de Magí Murià, director del setmanari La dona catalana, qui, amb la pel·lícula Draps i ferro vell, va fer parlar el cinema en llengua catalana, per primer cop en la història, el 1933. I és fill, clavat i pastat, en el físic i en les idees, de Josep Maria Murià i Romaní, poeta i home de lletres, militant independentista, que va viure tota la vida embarcat en una “nau de l’esperança” que no va poder veure arribar al port somiat. I nebot de l’escriptora Anna Murià i pare de la Magalí i l’Arnau, nascuts com ell mateix a Mèxic i que continuen parlant català, com si res, i defensant la independència de Catalunya. He conegut poques persones amb una devoció filial tan gran pel seu pare, com la que té José María Murià Rouret per Josep Maria Murià Romaní, i sempre que vaig a Guadalajara acabem fent una mena d’escapada ritual a la seva tomba, per dur-hi unes flors, perquè facin companyia a l’estelada de marbre que en cobreix la sepultura, com a homenatge i record a una vida de compromís i somni per una pàtria lliure.

Deu ser impossible dur el compte dels centenars de conferències, articles i entrevistes que ha pronunciat i escrit, ça i lla, en defensa de Catalunya. Més d’un cop l’he vist emocionar-se i com li espurnejaven els ulls, uns ulls que es mereixen veure la independència d’una nació que el seu pare ja no veurà mai. A Murià, el país li costa diners. Quants cops no s’ha hagut de rascar la butxaca pagant bitllets d’avió a conferenciants, hostatjant a cos de rei, a casa seva, ponents de les diferents jornades sobre temes catalans que regularment organitza, editant llibres, etc. Murià parla des la seva “manera contestatària i apassionada de ser” i la vida hi brolla a raig fet, sense respir, permanentment, com les torrentades que no tenen aturador possible. Vuitanta anys continuats al peu del canó, contra vent i marea, ve mereixen un reconeixement públic!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor