L’actualitat que no es veu

En ple debat sobre els pactes que els partits polítics cuinen aquests dies, ja sigui a plena llum del sol o defugint llums i taquígrafs, i majoritàriament relacionats amb l’aprovació de “la llei més rellevant” de totes les lleis que es fan i es desfan, és a dir, la llei de pressupostos, tant si són catalans, com espanyols o municipals, irromp una segona actualitat menys visible, d’un perfil poc sorollós i de tipologia certament incòmoda. Em refereixo a l’actualitat que significa, d’alguna manera, la traducció d’una realitat que no pel fet de no ser recordada o simplement verbalitzada, desapareix. I aquesta no és una altra que la realitat dels centenars de persones represaliades que viuen amb una inquietud intermitent la resolució judicial de les seves causes respectives.

Aquest és el cas de l’aniversari que s’escaurà els propers dies i que recorda l’episodi ocorregut ara fa tres anys a la Jonquera: em refereixo al tall de l’autopista que motiva la mobilització convocada el proper 19 de novembre al Portús (matí) i a la Jonquera (migdia) pel Comitè de Solidaritat Catalana, Alerta Solidària, la Delegació Catalunya Nord del Consell per la República Catalana, CDR Figueres i les delegacions a la Catalunya Nord d’Òmnium i l’Assembla.

I és que certament han passat tres anys d’ençà d’aquell 11 de novembre del 2019 en què centenars de persones, algunes de la Catalunya Nord, van ocupar un tram de l’autopista francesa que connecta amb l’AP-7, fins al punt d’instal·lar-hi fins i tot un escenari tallant els dos sentits de la marxa. De fet, un grup nombrós de persones van iniciar una marxa a peu per l’N-2 des de la Jonquera. En saber-ho, la gendarmeria va advertir els conductors que van entravessar els cotxes que els multaria amb 690 euros –déu-n’hi-do amb l’avís–. En aquest context, l’alcalde de Prats de Molló va haver d’intervenir com a mediador entre els concentrats i la policia francesa.

Aquest va ser l’inici d’un seguit d’accions, pressions i en darrera instància denúncies que van finalitzar a mitjans de setembre passat (és a dir, tres anys més tard) amb la decisió del jutjat d’instrucció número 4 de Figueres, el qual va arxivar la causa a unes 200 persones per aquest tall de l’AP-7 que cal entendre com una protesta contundent però totalment pacífica contra la sentència del procés.

En el seu escrit del mes de setembre passat, el jutge va assegurar que preval el dret a la manifestació en base a les resolucions que havien presentat les defenses de la Cort Europea dels Drets Humans i també amb l’arxivament de la causa que va fer l’Audiència de Girona pel tall que es va fer a l’autopista a Salt. A priori, cas tancat. I ho està des del punt de vista penal. No obstant això, si gratem una mica més, l’anunci de l’arxivament de la causa es va acompanyar d’un advertiment gravíssim que pesa sobre els encausats i que preveu que en qualsevol moment (repeteixo, qualsevol vol dir qualsevol, o sigui aquell que s’escau d’una manera totalment arbitrària) es pot obrir contra ells la via administrativa, que els acabaria afectant igualment.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de les resolucions judicials. Sense anar més lluny, la que s’escau en aquest cas concret. Que hagi finit la via penal no respon en cap cas a un suposat procés de desjudicialització, sinó als arguments presentats per la defensa dels encausats. Qualsevol interpretació en una altra direcció significa el triomf del marc mental del repressor.

Sigui com sigui, aquestes qüestions formen part d’un segon nivell de l’actualitat, que és tant o més real que la realitat que omple primeres pàgines de diaris i obre els informatius de tot tipus de mitjans audiovisuals. Faríem bé de no oblidar-la ni silenciar-la en aquests moments de negociació en un ambient “suposadament relaxat”. I és que la pau contextual no la gaudeix qui vol sinó qui pot.