Opinió

Tribuna republicana

La promiscuïtat entre política i periodisme

S’ha multiplicat la possibilitat de controlar i manipular la comunicació de manera obscura amb ‘fake news’, bots i comptes falsos
La circulació d’informació –i de desinformació– a la xarxa ha tingut conseqüències negatives

Fa prop de trenta anys vaig publicar una anàlisi de deu conflictes polítics que s’havien representat –i lluitat– a les pàgines de la premsa editada a Catalunya entre 1981 i 1992. A Política de paper (1995), observant la relació entre premsa i poder, mantenia que en aquells moments la política catalana era una realitat extremadament depenent de la representació que se’n feia a la premsa. Vaig qualificar la relació entre periodistes i polítics de promíscua.

En aquells temps, els mitjans de comunicació escrits no només eren una tarima innocent en què s’escenificava la realitat política, sinó que també actuaven d’agents teatrals que en molts casos forçaven els conflictes per després treure’n rendiment alhora mediàtic i polític, segons fos la seva agenda partidista. En els conflictes estudiats –que anaven del Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña signat per 2.300 “intel·lectuals”, a la pretesa catalanització dels Jocs Olímpics de Barcelona–, s’observava que a partir de qüestions relativament menors, els conflictes naixien, creixien i morien a les pàgines del diaris, no sense deixar ferits –i alguns torturats– pel camí.

Passats trenta anys, tot és més complex. El paper de la premsa de paper ja no és el de llavors. El 1995, a Catalunya, les capçaleres catalanes venien uns 720.000 exemplars diaris. El 2021, la difusió mitjana va ser de 145.000. Cinc vegades menys. I en l’entretant, ha aparegut la premsa digital, tenim nous mitjans audiovisuals i, sobretot, la informació política ha trobat un filó a les xarxes socials. Les lògiques informatives –i desinformadores– han canviat radicalment. I, per tant, la relació entre periodisme, d’una banda, i poder polític, de l’altra, també funciona amb altres regles de joc, ni que sigui per aconseguir el mateix.

A falta d’una anàlisi sistemàtica, crec que els canvis més notables són els següents. D’una banda, els partits, els governs locals i el nacional, i tota casta d’organismes públics, han guanyat bona part de la iniciativa comunicativa multiplicant els equips de comunicació mentre es reduïen i s’empobrien les redaccions dels diaris. D’una altra, la circulació d’informació –i de desinformació– a la xarxa ha tingut tres conseqüències. La primera, positiva, és l’obtenció d’un cert grau d’autonomia individual a l’hora de llegir i fer córrer missatges. La segona, en sentit contrari, és el creixement de la submissió no conscient a les lògiques internes dels seus algorismes que afavoreixen l’endogàmia comunicativa i exciten els intercanvis sota el principi del biaix confirmatori. I la tercera, que s’ha multiplicat la possibilitat de controlar i manipular totes aquestes interaccions comunicatives de manera obscura amb fake news, bots i comptes falsos, entre d’altres, intervenint en la conversa –la cridòria– a la xarxa.

He dit que el joc s’ha fet més complex i molt més obscur que fa trenta anys, en què era relativament fàcil identificar els actors polítics i mediàtics i els seus moviments. En canvi, els objectius es mantenen, tant els que deriven d’una competència electoral acarnissada com d’un mercat periodístic agonístic. També –amb poques excepcions– es manté la promiscuïtat entre premsa i poder polític, entre periodistes i partits, si no s’ha agreujat a causa de la dependència de les subvencions.

I, a la vista de conflictes recents, perdura la utilització de la informació per inflar conflictes menors i tapar-ne de majors. Cada vegada que hi ha alguna qüestió greu en joc, ves per on, hi ha fets que es fan créixer per ocultar-ne d’altres. Mentre els país es desfila en la incapacitat de poder-lo governar amb les eines que legítimament ens tocarien –fiscalitat i inversions–, i mentre seguim assetjats per un degoteig d’accions repressives, hi ha qui embolica la troca convertint en drama nacional que un dia algú perdés els nervis i una altra se sentís intimidada. Que hem perdut l’enteniment?

Com m’agradaria conèixer, amb noms, cognoms i sigles, qui són els proxenetes que, promíscuament i d’una manera tòxica, es dediquen fabricar consignes des de l’ombra!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor