Opinió

Tribuna republicana

Repensar el futbol masculí

El mundial de Qatar és un exemple més de l’entramat de pràctiques delictives i moralment qüestionables que han marcat la FIFA els darrers anys
Estimar el futbol implica voler que sigui un espectacle ètic i lliure de violències i desigualtats que impedeixen que tothom el pugui gaudir en igualtat de condicions

L’Organització Internacional del Treball calcula que tan sols el 2020 van morir cinquanta treballadors en incidents relacionats amb l’organització del mundial de futbol masculí a Qatar. Aquell mateix any, cinc-cents més van resultar ferits greus i 37.600 haurien patit ferides més lleus. La violació dels drets dels treballadors hauria d’haver implicat la suspensió del mundial. Ara que ja n’ha arribat la celebració, cap aficionat hauria d’assistir a l’esdeveniment o veure’l per televisió.

Malauradament, el mundial de Qatar és un exemple més de l’entramat de pràctiques delictives i moralment qüestionables que han marcat l’actualitat de la Federació Internacional d’Associacions de Futbol (FIFA) en els darrers anys. El 2015, nou alts càrrecs van ser acusats per les autoritats dels Estats Units de participació en organització criminal, frau i blanqueig de diners per, entre d’altres, haver-se embutxacat durant dues dècades uns 150 milions de dòlars en suborns d’empreses de màrqueting esportiu a canvi de drets d’emissió i de marxandatge de competicions internacionals.

La corrupció i les activitats deshonestes no són una pràctica exclusiva de la FIFA. Fa unes setmanes, Celia Castellano desgranava a El Temps l’informe Jocs perillosos, un estudi de l’entitat Global Initiative que desglossava els vincles del hooliganisme futbolístic amb el tràfic de drogues i el poder polític en països com Sèrbia, Bòsnia i Montenegro. Castellano assenyalava que, ja en l’època de les guerres iugoslaves, aficionats ultres de l’Estrella Roja de Belgrad havien participat en grups paramilitars, i que actualment els estaments polítics serbis empraven els hooligans com a seguretat en mítings i protestes, així com per desestabilitzar les manifestacions pacífiques.

A Catalunya, bona part de la premsa ha esdevingut una extensió del departament de comunicació i publicitat del Futbol Club Barcelona, com bé demostra la desmesurada atenció mediàtica que es va dedicar al vídeo que anunciava la retirada de Gerard Piqué del Barça, i que no era res més que el primer vídeo promocional per a una futura candidatura a la presidència del club. A més, alguns directors de mitjans esportius, caps de secció o periodistes del gremi s’han embolicat en les guerres de poder que en els darrers anys hi ha hagut dins del club.

A Catalunya, com a bona part d’indrets del món, el futbol ha esdevingut una expressió de la masculinitat més tòxica. Els dies de partit, les autoritats es limiten a adaptar l’espai públic per intentar aconseguir que els aficionats més violents puguin ocupar l’espai a cor què vols sense alterar gaire la convivència o sense fer gaires bretolades. Les dones crítiques amb les situacions que envolten el negoci i el consum de futbol solen patir tota mena d’insults misògins com a resposta. “Mai, mai, mai, mai rebo tanta violència com quan parlo de futbol, de la manera que sigui i en el context que sigui”, piulava fa uns dies Laura Grau, col·laboradora del programa de RAC 105 Matina Codina. L’observació de l’actriu Júlia Barceló al fet que el públic del pòdcast futbolístic La Sotana fossin majoritàriament homes li va valer un escarni a les xarxes socials i una onada d’articles de dones presumint que els agradava el futbol.

Estimar el futbol implica voler que sigui un espectacle ètic i lliure de violències i desigualtats que impedeixen que tothom el pugui gaudir en igualtat de condicions. Això vol dir entendre que la divinització que hem fet del futbol, en apel·lar a les nostres emocions i a certs sentits de pertinença, l’ha convertit en un espai d’excepció en què pràctiques que no toleraríem en altres àmbits estan del tot normalitzades. Canviar la dinàmica no és una utopia, perquè el consum de futbol femení professional ens està mostrant que hi ha alternatives al model hegemònic. Sigui en la creació d’espais més inclusius per gaudir del futbol, sigui en la creació d’ídols, com la noruega Ada Hegerberg i l’estatunidenca Megan Rapinoe, que transmeten valors compromesos amb els drets de tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)