Català ‘sine qua non’

La primera llei de normalització lingüística es va aprovar al Parlament de Catalunya el 1983 sense cap vot en contra i amb una sola abstenció. Aquest resultat s’explica pel caràcter conciliador de la llei amb el bilingüisme i per un ventall parlamentari disposat al pacte en què tothom volia ser més catalanoautonomista que l’altre. Gairebé quaranta anys després, ni la situació política actual permet el mateix consens ni una nova llei lingüística pot tenir la mateixa condescendència que la d’aleshores, vist el que s’ha vist i allò que sabem que el català necessita per sobreviure: ser condició indispensable per viure i treballar a Catalunya. Però per més esforços que s’esmercin al Pacte Nacional per la Llengua i per més recursos que les conselleries del govern dediquin a desplegar les cent iniciatives anunciades, no hem d’oblidar que, cada vegada que ens ha semblat que ens despertàvem, ens hem trobat al davant els dinosaures dels tribunals espanyols. La nostra llengua, com el nostre país, no té futur si accepta subordinar-se.