Opinió

Tribuna republicana

Newton i el xoc de trens

Al proper embat, si us plau, menys voluntarisme moral i més càlcul científic
Si el govern d’ara de la Generalitat i les actuals o futures majories parlamentàries diuen que aturant el propi comboi, l’Estat aturarà el seu, ens enganyen

Per bé que hi ha qui s’entossudeix a jutjar el Primer d’Octubre del 2017 en termes morals –mentida, covardia, engany, traïció...–, hi ha d’haver altres maneres d’analitzar-lo sense castigar d’una manera tan despietada els que hi van posar la cara, el cos, la presó i l’exili. I, sobretot, convenen anàlisis que no carreguin tota la responsabilitat només en la part derrotada, sinó que també considerin el paper que hi va jugar la part –provisionalment– victoriosa. Provem-ho recorrent a la física de Newton.

El Primer d’Octubre va ser el dia del tan pronosticat xoc de trens. L’Estat es va sentir veritablement intimidat, i amb tots els seus aparells –polítics, judicials, policials, militars i propagandístics– va venir a por nosotros. Per la seva banda, l’independentisme, empès des de baix amb més entusiasme i dignitat que amb astúcia i estratègia, havia agafat una direcció i velocitat difícils de reconduir des de les institucions polítiques. La col·lisió era tan inevitable com buscada: ni les institucions de la Generalitat la podien aturar sense encarar-se a un país mobilitzat, ni les de l’Estat podien esquivar-la sense sotmetre’s a una negociació humiliant. Vist així, el xoc de trens es pot explicar recorrent a la tercera llei de la dinàmica de Newton, la d’acció-reacció. Aquesta llei, també coneguda com la del principi de la conservació de la quantitat de moviment, sosté que sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

No soc tan ruc per no adonar-me que forço l’aplicació d’aquesta llei a un terreny que no li és propi, però sí que em sembla útil utilitzar-la com a metàfora del Primer d’Octubre. Així, en la topada entre l’Estat i el procés independentista, és clar que si bé la velocitat del segon era superior a la capacitat de reacció del primer, la massa del primer era desproporcionadament més gran que la del segon. De manera que en l’intercanvi de forces, com era previsible, els danys i les víctimes s’havien de produir en el segon comboi.

Amb la tercera llei de la dinàmica de Newton al cap, crec que es pot arribar a algunes conclusions. Una, la tardor del 2017 el desafiament popular feia impossible aturar el tren per part catalana, que corria desbocat. Dues, un referèndum sense reconeixement internacional no aportava la massa necessària a la topada per sortir-ne sans i estalvis. Tres, l’única esperança de victòria dels estrategs independentistes era que l’Estat frenés el seu comboi en el darrer moment i acceptés algun tipus de negociació, cosa que per a Espanya hauria estat el principi de la derrota.

Al cap de cinc anys, encara hi podem afegir dues coses més. Quatre, que una vegada fet descarrilar el procés independentista, per molt que es parli de tornar a la via del diàleg o de la concòrdia, l’Estat segueix conduint el tren amb la voluntat afegida d’un revengisme repressiu i amb un objectiu final: encalçar el president Carles Puigdemont. I cinc, que si el govern d’ara de la Generalitat i les actuals o futures majories parlamentàries diuen que aturant el propi comboi, l’Estat aturarà el seu, ens enganyen. Cap respecte per la llengua catalana ni a les escoles del país, ni als usos al Senat o a Europa, ni en la regulació de les plataformes audiovisuals. Maniobres astutes al legislatiu per canviar el nom a la sedició i, després de rentar-se la cara a Europa, acabar la feina repressiva i que els exiliats li van impedir de fer. I, entre més, la perpetuació descarada de la depredació fiscal i l’incompliment agreujat de les inversions promeses per tal d’estavellar la que havia estat una locomotora econòmica gràcies al fet que sempre havia aconseguit escapar del control públic.

En conclusió: al proper Consell per a la Transició Nacional, si us plau, que s’hi convidi físics, enginyers i matemàtics per calcular i preveure, també, velocitats, forces i masses. Al proper embat, menys voluntarisme moral i més càlcul científic.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)