El voraviu

Gonzalo Boye ha dit repetides vegades que no l’atemoriran. Però ni deixen ni deixaran de provar-ho. Saben que són el que l’àvia Neus en deia gent del morro fort, però ni deixen ni deixaran de provar-ho perquè l’estratègia va molt més enllà d’atemorir Gonzalo Boye. Va molt més enllà i és triple. D’una banda, l’objectiu és el mateix advocat defensor i el seu equip. Els generen feina i pressió per veure si, distrets entre naps i cols, perden la petja de l’estratègia de defensa que tenen marcada i s’endinsen en viaranys estranys. D’una altra, persegueixen un segon objectiu, que és provocar nerviosisme en la clientela (Puigdemont, preferentment) en veure com mortifiquen, persegueixen i distreuen l’atenció a qui dia rere dia hauria d’estar concentrat a redefinir l’estratègia de defensa. Però l’objectiu més transcendent i fonamental que busquen no és desestabilitzar, que també, els del morro fort. El que busquen és desestabilitzar-nos, atemorir-nos i acollonir-nos a vostè, a mi, al veí de davant de casa i a tots aquells ciutadans que no són del morro fort o que no ho poden ser. És, un altre cop, l’estratègia de la por. Si a Gonzalo Boye, per la declaració d’un penedit, confident, col·laboracionista o com en vulgueu dir, l’acusen de blanquejar capital procedent del narcotràfic i demanen per a ell nou anys de presó, amb què em puc trobar jo? Collen els del morro fort perquè saben que així m’atemoreixen a mi i a vostè i al veí.

En quaranta-vuit hores, el mite dels barons del PSOE en versió regnat Pedro Sánchez s’ha desfet com es va desfer el dels barons del PSOE del regnat de Felipe. Els partits, tots, són monarquies absolutes i absolutistes. No és que els barons no tinguin la magnificència d’un gran d’Espanya. No és que els barons no tinguin les ràncies maneres de l’aristocràcia de sang, per modesta que sigui. No és que els barons no tinguin la solvència dels nou rics que han comprat el títol nobiliari per recollir reverències i acudir a besamans. És que els barons no superen l’alçada política d’un bocamoll tavernari. El cas Lambán és ben clar, a més de patètic. En què devia estar pensant el president d’Aragó quan var dir que a Espanya li hauria anat més bé si Pedro Sánchez no hagués recuperat el poder al PSOE? En quin món viu? Quin partit es pensa que és, el seu? Quina democràcia s’ha pensat que es consumeix a l’Estat espanyol? Creia que el numeret de Sixena o el dels Jocs Olímpics d’hivern li havien generat algun actiu? Lambán se l’ha hagut d’empassar com se l’empassen els bocamolls de les tavernes. De pressa i sense consideracions. La vella màxima “el que es mou no surt a la foto” evolucionada i perfeccionada continua sent el motor de la vida política. El qui mana, mana, i si no el raspalles quan vol ser raspallat, t’ho menges tot, per president d’Aragó que siguis. No hi ha baronia que valgui, bocamoll.

Ahir, en un acte tendre com li hauria agradat, vàrem dir adeu a Sebas Parra Nuño (Socuéllamos, Ciudad Real, 1946) que ja no hi era de cos present perquè (com era d’esperar!) l’havia donat a la ciència. Mestre d’adults, professor de la UdG, va ser cooperativista de Papirus, grup fundador de Punt Diari el 1979. Fa quinze dies m’havia fet arribar el seu llibre de comiat, Rostolls, que repassa una vida que ha besat la plenitud gràcies “a l’escriptura, la lluita i l’amor”. Entre rostolls encara encesos de la darrera crema em feia una dedicatòria atenta i encoratjadora per a la vida i per a la lluita i es (i em) preguntava “què en diria l’àvia Neus?”. Repeteixo aquí la resposta. Continuaré, sí, com demanes, al peu del canó. Des d’aquell 1987, quan et vaig entrevistar com a “franctirador i quintacolumnista” en la sèrie “Gironins que fan política”, que em vaig autoimposar un repte que m’obliga. Jo, de gran, vull ser com tu, ingenu, que és com vaig titular: “Sebas Parra, l’ingenu.” Fullejats i llegits en diagonal aquests rostolls, et puc dir sense cap mena de dubte el que diria l’àvia Neus. Que en Sebas és un home de debò, un home de veritat, un home bo. Algú que ha viscut la vida endreçant-la per deixar un món millor del que va trobar, i que ha ajudat a formar una legió d’ingenus i ara veu amb molt d’orgull com el seu net prova de militar-hi. Una abraçada, Sebas! Com va dir ahir el teu amic Mon Marquès, “et portem al cor”.

Sé que se’m veu molt el llautó, que diria l’àvia Neus, però és que no me’n puc estar i, a més a més, és que no me’n vull estar. Ja ho he dit diversos cops i alguna vegada he dit fins i tot que seria l’última, però disfruto tant amb cada episodi de l’agonia política dels sapastres! Respecto molt els votants de Cs! Tant ara que en marxen cap a altres opcions com abans, quan han donat als seus dirigents l’espectre de poder que han usat amb tanta barroeria, cinisme, aprofitament personal i mala llet. Que Edmundo Bal cregui que queda alguna cosa per liderar a Espanya i Anna Grau, a la ciutat de Barcelona, em fa enormement feliç. Lidera, lidera, Bal. Lidera, lidera, Grau. La batalla interna fins al darrer moment i en tots els ambients i entre qui fins fa dos dies es declarava amor i fidelitat de per vida, provocarà que ni accedeixin al repòs etern. Quan decideixin si opten per un enterrament convencional, la incineració o donar el cos a la ciència, no els quedarà cap opció. L’economia de Cs ja es mou en el càlcul del deute i no dona per a un nínxol; tampoc quedarà ningú per pagar la factura del crematori, i la donació a la ciència s’havia de fer quan les facultats mentals del donant eren reconeixibles. Reitero les disculpes pel rerefons d’aquest “Voraviu”, com ja he fet altres vegades. Però no els puc plànyer. Esperava l’agonia de Cs però mai hauria imaginat disfrutar-hi tant. I tinc necessitat de compartir-ho amb tots els que els heu patit.

En la cursa desbocada contra ell mateix per fer-se cada dia més graciós i més interessant, Rufián ha volgut jugar a les palanques, com el Barça a l’estiu. Ha volgut jugar a fer veure que amb els pressupostos han palanquejat la reforma de la sedició. Però se l’ha embeinat de pressa perquè els socialistes continuen entestats que la reforma de la sedició no ha necessitat cap palanquejament dels pressupostos, que la sedició era compromís de la investidura. També perquè de tothom és sabut que sense els vots d’ERC els pressupostos suraven igualment. Qui la diu més grossa? Per què el PSOE ha trigat tres anys? Perquè no tenien majoria? Però si són els mateixos des de la moció de censura! Qui menteix més, ERC o el PSOE? Difícil establir-ho en aquesta guerra contínua perquè ens creiem els contes a la vora del foc, ara dits relats. Però no esgarrifa el qui. Esgarrifa el què. Què és i què representa la reforma de la sedició? Vull suposar que ERC no menteix i que la reforma ha sortit perquè l’han palanquejat amb els pressupostos. Però què és la reforma que ha sortit (sortirà)? Ara a qui hem de creure? És la benedicció del cel que venen els republicans o és una trampa? És simbòlica, com ha dit també l’exministre plenipotenciari Juan Alberto Belloch? Tal com quedarà la lletra menuda després de la reforma, la condemna del procés encara seria més alta, com diu Belloch? Potser s’haurien hagut de fotre la palanca al clatell.

Veient govern i agents socials ben alineats dilluns al Pati dels Tarongers, convindreu que “estaven de foto”, que deia l’àvia Neus. Fotos, fotos, fotos. Ara exhibim suport social i econòmic dels sindicats (UGT i CCOO) i la patronal (Foment i Pimec) als pressupostos 2023 davant els que l’han de votar. Amb trenta-tres vots no es va enlloc, com ja se sabia. Per contes a la vora del foc (el que en diuen relats) que expliquin, no hem de descartar eleccions abans del que ens pensem. El president Montilla assegura que no veu cap altra solució per al 2023. Montilla en sap, d’això, i veurem quin terreny de joc li queda (li deixen) a Aragonès en les properes setmanes. Tal dia com avui de l’any passat ja feia un mes que el govern havia aprovat el projecte de pressupostos, i el tràmit parlamentari es va allargar fins al 23 de desembre. Feu números. S’hi posin com s’hi posin, a començament d’any no s’hi arriba, i tastarem pròrroga, sigui tècnica o sigui definitiva. Tastarem pròrroga per més que Sánchez Llibre es posi fantàstic i digui que no tenir-los i anar a la pròrroga seria una immoralitat. Si és així, ja som en la immoralitat, encara que no sabem quants dies del 2023 hi serem. De totes maneres, dels últims catorze anys en vam estar tretze en la immoralitat, perquè només l’any passat el conseller Giró va ser capaç de concloure el tràmit parlamentari abans d’acabar l’any. Tècnica o total, la immoralitat (perdó, la pròrroga) no ens ve de nou.

Els governs d’esquerra (no només d’ERC) tenen dificultats per entomar la crítica i per venerar (des del govern) la llibertat d’expressió com la veneraven des de l’oposició o des de la posició intel·lectual. A nosaltres ens han de dir això? Que no saben qui som i d’on venim? Ja no recorden que ens hem cremat les celles i ens hi hem deixat la pell per defensar-los dels opressors? O, com deien dimarts als manifestants, “no som els adversaris”. Però és clar que no! Què és el que us ho fa creure? Quina síndrome us ha agafat? No sou l’adversari, és clar que no! Sou el govern, companys! El govern! Per això els ciutadans es manifesten davant vostre i us escridassen! Perquè maneu i preneu decisions que no els agraden! Surten en manifestació perquè us ho volen fer saber! Ja està! Recordeu quantes vegades ho heu fet en no ser al govern i de vegades essent-hi? Tampoc s’entén gaire aquesta insistència que ara s’ha d’anar junts! Qui ha d’anar-hi? Els que sou al govern i els que es manifestaven a la plaça? On és que heu d’anar junts que faríeu més coses? No es feien més coses per separat? I per què s’ha d’anar junts en les que dieu vosaltres? Què més en traurem? No se’n treia més per separat? Fem llistes. Comencem per pactar la llista de què hem de fer junts i què no, i, en allò en què decidim anar junts, com decidim el que fem. O és posterior? O és fer el que digueu? O és que simplement no païu la discrepància?