Opinió

Tribuna republicana

Realisme espanyolista

Si els polítics que van desobeir les lleis que legitimaven la proclamació de la República segueixen omplint places i pavellons és perquè la intel·lectualitat catalana ha fallat estrepitosament a l’hora d’oferir una alternativa a l’espanyolisme
És tasca dels intel·lectuals i de la indústria cultural donar eines perquè entre tots pensem una alternativa a l’opressió que ens tenalla

Mark Fisher anomenà realisme capitalista a la normalització de la idea que no existeix cap alternativa econòmica viable al capitalisme. En conseqüència, les obres intel·lectuals basculen entre la nostàlgia per èpoques en què semblava que la descoberta de l’alternativa encara era possible i la distòpia futurista que anuncia les set plagues d’Egipte. Segons Fisher, és més fàcil imaginar la fi del món que la del capitalisme.

L’independentisme català ha cedit al realisme espanyolista. Els tres partits han assumit, d’una banda, l’espanyolisme polític, en considerar que no es pot materialitzar cap projecte de república catalana que no tingui el vistiplau espanyol. D’una altra, han acceptat l’espanyolisme cultural, en creure que ampliar la base implica lliurar la llengua i la cultura catalanes a la diglòssia castellana i a la colonització que fa de la cultura. El realisme espanyolista se segella en concloure que adoptar l’espanyolisme polític i cultural és la via pragmàtica, en veure’s com l’única possible.

Si els polítics que van desobeir les lleis que legitimaven la proclamació de la República segueixen omplint pavellons i places és perquè la intel·lectualitat catalana ha fallat estrepitosament en oferir una alternativa a l’espanyolisme. Com escriu Júlia Ojeda, són poques les novel·les que parlen del procés o d’una hipotètica independència de Catalunya. M’atreviria a aventurar que els assaigs de qualitat que hi pugui haver sobre la qüestió es poden comptar amb els dits d’una mà.

Els activistes i intel·lectuals d’esquerres han preferit participar en escoles no violentes organitzades per Jordi Cuixart –un senyor que quan calia aplicar els mètodes no violents va demanar als manifestants que tornessin a casa–, en instituts tipus Sobiranies i en acords per l’amnistia i l’autodeterminació que tan sols serveixen per fer que algunes de les ments més clares del país perdin el temps bastint un relat victimista que agradi als comuns. D’altres apareixen en biennals de pensament i escriuen en suplements de diaris espanyols, tot reforçant la idea que l’espanyolisme progressista és l’únic espai que permet una anàlisi crítica de l’actualitat.

No és culpa dels intel·lectuals catalans. La indústria cultural més compromesa en l’àmbit nacional està immersa en la recuperació d’un passat històric i literari que l’espanyolisme ha volgut potinejar perquè creguem que no hi ha alternativa a la nostra dominació. Aquest necessari acte de resistència ens ha sotmès a un conservadorisme que impedeix la difusió de pensament crític que ens permeti pensar els grans debats contemporanis d’una visió catalana estant, sobretot des de visions progressistes. Quan apareix alguna oportunitat, es premien fórmules que se saben més comercials i no tan intel·lectualment elaborades. La realitat és que ara, a Catalunya, el sistema cultural, polític i social encoratja a pensar sobre qüestions d’actualitat en qualsevol llengua que no sigui la catalana, perquè aquesta s’ha reservat a la resistència.

Diu la dita que, en el conflicte que els encara, els israelians han adoptat l’èpica i als palestins els ha tocat el reportatge, la documentació de les atrocitats d’Israel. Limitar-se a documentar el desastre i resistir-lo, com també fem els catalans, és acceptar el paper de víctima i quedar a mercè de la bona voluntat dels poderosos de l’entorn, com ara Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. A Catalunya vam tenir èpica l’1 d’Octubre, però no la vam aprofitar perquè els nostres polítics volien el reportatge de la repressió. Dir que durant aquells mesos del 2017 la ciutadania va fracassar per no haver pressionat els polítics a complir el que van prometre és amagar que es va produir una traïció del pacte entre ciutadania i institucions.

Ara bé, passats ja cinc anys, si no hi ha una alternativa a una reculada marcada per l’hegemonia del realisme espanyolista és perquè tampoc ningú sabia exactament què fer amb l’èpica. És tasca dels intel·lectuals i de la indústria cultural començar a donar eines i a obrir espais perquè entre tots pensem una alternativa a l’opressió que ens tenalla.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)