Opinió

Punts de vista

Només per a Peps i Martines

Fa unes setmanes era a classe de prepart (és important assenyalar que això passava en una ciutat menuda de les Terres de l’Ebre, comarques on, segons dades oficials de 2021, un 89,6% de la població fa servir el català com a llengua habitual) i va començar una noia nova. Era sud-americana. La llevadora de seguida li va preguntar si entenia el català. La noia va contestar “así-así”. La llevadora no va dubtar ni mig segon: “Ah, pues daré la clase en castellano.” I va canviar al castellà (sí, sí, a la primera, com Serrat.) Em va emprenyar, no tant pel tema dels drets lingüístics de la resta, sinó perquè vaig assumir que d’aquesta manera la noia no l’aprendria mai. Perquè no li caldrà, si tothom fa el mateix.

És una situació que passa cada dos per tres: fa quatre dies vaig entrar en una botiga. La dependenta es va referir a mi en català (“res més?”). Mentre recollia el que havia comprat, va començar a atendre una noia més jove que anava amb vel: “¿Algo más?

És el pa nostre de cada dia. Veiem una persona estrangera (o que ens sembla estrangera, tot i que potser ha nascut aquí i ha cursat tota l’ESO a la classe de ton fill) i canviem d’idioma, com guardant-nos el català per a nosaltres, com un bé massa preuat per compartir-lo, per transmetre’l.

A la cua d’una oficina de la mateixa ciutat, anaven cridant pel nom i preguntant als clients quin tràmit volien fer. A dues senyores marroquines que feinada tenien per parlar res que no fos àrab, se’ls van dirigir directament en castellà. Com si el castellà fos més fàcil d’entendre. Com si per socialitzar-se en una zona com les Terres de l’Ebre els castellà els fos més útil.

Volem que es parli el català, que no s’extingeixi la nostra llengua, la llengua que ens modela el cervell. El mateix cervell que porta a molts a pensar (compte!, i no només a pensar sinó a afirmar amb la boca ben grossa i desvergonyida, públicament) que el pobre primer nounat de l’any “amb aquest nom no té res de català”. Després aquests mateixos es queixaran que els estrangers no s’integren. I l’arma més poderosa perquè s’integrin resulta que la tenim a mà, però ens la guardem amb el puny tancat a la butxaca, només per a nosaltres, els que ens diem Pep, Martina, Manola o José Juan.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)