La República que bull
EL RETORN DE LA QUETA
La dentadura juganera que va donar corda al català ha tornat per convidar-nos a provar-ho en català
La Queta ha tornat. La dentadura juganera que va donar corda al català en una coneguda campanya del 2005, ha estat recuperada del bagul del records, talment com si es tractés del Capità Enciam disposat a combatre el canvi climàtic. Ara, però, apareix amb una imatge renovada. Si divuit anys enrere era un artefacte que feia saltirons amb un mecanisme de corda, avui és un personatge de dibuixos animats, que apareix amb ulleres de sol, amb un pentinat afro i, fins i tot, amb uns bràquets. La Queta actual té un dinamisme encomanadís i no para de moure’s al so d’artistes com The Tyets, Kelly Isaiah i el trio Marala. També ha tornat amb un lema adaptat als nous temps. Ara ja no es tracta de donar corda, sinó de provar-ho en català, talment com si ens convidés a introduir la llengua en la nostra dieta diària.
La Catalunya del 2005 no té gaire a veure amb la del 2023. El principal problema que afronta la nostra llengua és l’ús, que ha retrocedit en els darrers quinze anys tant en termes percentuals com en termes absoluts de nombre de parlants. Les causes, ens diuen els sociolingüistes, són molt diverses, però entre d’altres hi ha un relaxament col·lectiu, començant per les institucions, que van deixar de tenir el català entre les seves prioritats. Tampoc hi ajuda el marc normatiu, que fa que la llengua pròpia sigui inexistent en alguns àmbits estratègics, com ara les plataformes audiovisuals o internet. Precisament fa pocs dies s’ha presentat una Aliança per a la Presència Digital del Català. Un dels problemes principals és el canvi de llengua. Fa pocs mesos, la Plataforma per la Llengua presentava un estudi segons el qual un 50,9% dels catalanoparlants considera que el fet de canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no significa cap amenaça per al futur del català, i aquesta dada creixia fins al 70,4% si tenim en compte el conjunt de la població de Catalunya, independentment de la seva llengua habitual. Ens falta, doncs, una militància lingüística que ajudi a convertir el català en un instrument necessari. Ara tindrem un nou aliat, una simpàtica boca de joguina que ens convidarà a no canviar de llengua o a atrevir-nos amb el català; en definitiva, a evitar un dels principals problemes que té el català, la substitució gairebé automatitzada cada vegada que sospitem que el nostre interlocutor no ens entén, encara que porti més temps a Catalunya que la Moreneta. Precisament d’això es tracta, que siguem conscients que el futur del català no depèn de la Queta, sinó de nosaltres mateixos.