Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Joan Vall

i Clara

jvall@lrp.cat

Divendres. 24. març

Duran vertebra Espanya

Va deixar el consell d’Aena fa quatre mesos per concentrar-se en el negoci al Brasil

Qui té duros fuma puros, deia l’àvia Neus. Mirin el cas Duran Lleida. Dijous tots anàvem plens del seu nou destí i eren només dues notes de premsa. Una d’ell mateix i una altra de l’associació que l’ha fet president. No expliquen el mínim necessari per saber davant de què estem, però ja vindran onades progressives de Duran Lleida, no patiu. Feia quatre dies (quatre mesos, per ser exactes) del gran destí al Brasil, amb Aena (11 aeroports), al qual s’havia de dedicar en cos i ànima, i ara ja està. En quatre mesos, dels avions i els aeroports al súpers, i apa que no ha estat res. El que en sap en sap i el que no, és que no ha passat per la política. Per ara hem de suposar (a les notes de premsa no ho diuen) que una feina no és compatible amb l’altra. Tots dos, ben col·locats. Comandants de l’empresariat. Sánchez Llibre i ell. Tenen el mèrit d’haver arruïnat i enterrat un partit amb història com UDC, però ells, ben col·locats. I això que no fan la primera volada, ni l’un ni l’altre. Al novembre Duran Lleida havia deixat el consell d’administració d’Aena perquè volien que es concentrés en el negoci al Brasil. Es veu que ja no cal. Ara el necessiten els supermercats. Per apujar més els preus? Per abaixar-los? Per blanquejar-los? Ja es veurà. Però és simptomàtic que el primer que ha remarcat des del seu nou càrrec a la patronal de supermercats és que “és un sector fonamental per a la vertebració d’Espanya”. Encara la troba invertebrada, doncs?

Dissabte. 25. març

Dos anys després, res

Si només fos res de l’acord de la CUP amb ERC, rai!

Al diputat de la CUP Carles Riera, santa Llúcia li conservi la vista (política), que diria l’àvia Neus. En passar balanç dels dos anys de l’acord que van signar amb ERC, ha estat taxatiu. Diu que, dos anys després, de l’acord no en queda res. És cert. Res de res. I podríem donar gràcies a qui s’hagi de donar gràcies que només fos de l’acord entre ERC i la CUP que no en quedés res. Però ens hem polit tantes i tantes coses en aquests dos anys! De fet, el mateix acord ja no era gaire res en el moment que es va signar. Era la tercera vegada (2015, 2017 i 2021) que els ciutadans votaven en contra del que la política oficial estava disposada a gestionar i era capaç de pair. Una majoria independentista suficient però de naturalesa transversal era massa per a tots els professionals de la política. Els independentistes de debò no sabien com posar-s’hi sense un partit hegemònic amb un líder a qui adorar. Els unionistes de debò havien de trobar les fórmules per invertir la realitat dels resultats electorals, alhora que feien veure que els havien paït tant i tant. Els unionistes emmascarats s’havien de desemmascarar a correcuita perquè ja no els volien pagar per més temps ni la màscara ni la disfressa. Ja els volien tots a cara descoberta. I, des de llavors cap aquí, un joc d’ous. No des de fa dos anys, no. No des de l’acord CUP-ERC, no. Un joc d’ous des de la primera majoria independentista al Parlament. Des de setembre del 2015.

Diumenge. 26. març

Espanya copia

La infiltració policial queda molt ben explicada a ‘La vida dels altres’

El ministre Marlaska es fa el boig per no pagar el metge i dona voltes i voltes a la infiltració policial sobre la qual reclamen explicacions les diputades d’ERC Montse Bassa i Marta Rosique. Són agents infiltrats? Són agents encoberts? Són agents d’intel·ligència? En termes i dimensions espanyoles s’acostarien prou a Anacleto: agente secreto i també a Mortadelo i Filemón, agencia de información. En termes i arquetips catalans potser es correspondrien una mica més amb “el general Bum-Bum”, que “quan se’n va a la guerra, damunt del seu cavall, galopa que galopa”? Resulta complicat emmarcar-ho en un model, però s’emmarqui en el que s’emmarqui, és misèria d’estat. Pura misèria d’estat. No té cap altre nom ni encaixa accepcions ni matisos. Ni raó, ni estructura, misèria. Misèria d’estat. Per més explicacions i giragonses dialèctiques que Marlaska i tot el ministeri en pes facin a les diputades Bassa i Rosique, la infiltració de policies a la societat civil organitzada catalanista i d’esquerres és vici de nomenklatura i prou. Estigmatització de la diversitat. Por i control a la diferència. Tot està molt ben explicat a La vida dels altres (2006). Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2007 entre centenars de premis més arreu del món, l’acció se situa als anys vuitanta, al Berlín Est, i se centra en el funcionament de la Stasi, la policia política de la República Federal Alemanya. Espanya copia.

Dilluns. 27. març

Senyoreta Montserrat

No pensin que els parlo d’algú que no coneixen, no s’equivoquin!

Per als descendents de l’àvia Neus, per als nostres familiars més directes i per al cercle d’amics més quotidians, la senyoreta Montserrat és una institució. Per als veïns de Calonge de sempre i per als nouvinguts i estiuejants integrats amb plenitud en les associacions culturals és la Montserrat Pagès, filla de la Nita Pagès i l’Octavi. A Castell-Platja d’Aro, Bellcaire d’Empordà, Granyena de les Garrigues i Bellpuig d’Urgell, on el seu magisteri va deixar fonda petjada, coneixen la Montserrat Darnaculleta Poch. Per a la colla de companys mestres és, quasi trenta anys després de la jubilació, “la Darna”. La majoria de vostès, lectors d’arreu de Catalunya, amb els quals no tinc vincles familiars ni són de Calonge, Castell-Platja d’Aro, Bellcaire d’Empordà, Granyena de les Garrigues o Bellpuig d’Urgell, pensen que els parlo d’algú que no coneixen. No s’equivoquin. Tots tenen o han tingut una senyoreta Montserrat molt a prop. Aquest país que tant critiquem sovint, seria molt menys suportable i molt menys transitable si tots no haguéssim tingut una senyoreta Montserrat a prop nostre. Passió i entrega per la seva feina. Devoció per la família i els amics. Entrega a les associacions i a la cultura local. Icona del diàleg. Fe en la conciliació i la tolerància. Consideració per la diferència. Va néixer el 1930 i avui li donarem el darrer adeu. Gran amiga de la meva mare i germana del meu padrí. Un orgull! Descansa en pau, senyoreta Montserrat.

Dimarts. 28. març

El dia que li anava bé

Ponsatí diu i demostra que el govern és una eina al servei de l’ocupació

El retorn avui de Clara Ponsatí a la Catalunya del sud va ser un xut d’adrenalina, segur. No sé, però, si l’episodi transcorregut entre el Col·legi de Periodistes (on l’eurodiputada va fer la roda de premsa) i la plaça de la Catedral (on va ser educadament detinguda) és un exemple o no de la confrontació intel·ligent. Ho dic perquè Jordi Turull i Carles Puigdemont varen ressuscitar el terme en les primeres declaracions que els van recollir. Alguna raó deuen tenir per ressuscitar-lo però a mi confrontació intel·ligent em repapieja ara com em repapiejava el 2020, quan varen intentar donar-li cert recorregut al davant de la pretensió dels adversaris que potenciaven com a estratègia eixamplar la base. Com queda tota la confrontació (que no és poca) feta abans de la confrontació intel·ligent? Ha estat una confrontació pocapena, mussola o gamarussa? En canvi, sí que em varen posar a to dues sortides de l’eurodiputada. Quan li pregunten el perquè ha escollit precisament aquest dia per tornar a Catalunya i s’allunya de grans declaracions estratègiques: “És que era un dia que m’anava bé.” I sobretot quan en la seva declaració sobrepassa la idea de Quim Torra que l’autonomia (la Generalitat) s’ha convertit en un problema per a la independència, i qualifica el govern d’“eina al servei de l’ocupació”, evidència que contrastem minuts després quan els Mossos del conseller Elena la detenen. Qui si no?

Dimecres. 29. març

Tres dones marcades

Dimarts Ponsatí, ahir Serret i avui sentència a Borràs carregada amb bala

D’ambient, n’hi ha. Per greu que els sàpiga a unionistes, unionistes emmascarats i venedors de la Catalunya tan diferent de la del 2017. Ha tornat el soroll mediàtic, i ves a saber si els dies històrics i s’han de fer fotre. Dimarts la tornada de la Clara Ponsatí a Catalunya després de cinc anys d’exili, la roda de premsa al Col·legi de Periodistes, la passejada per plaça Catalunya, la detenció a la plaça de la Catedral i la surrealista durada de l’estada a la Ciutat de la Justícia. Després, la posada en llibertat i el retorn a Brussel·les per a la sessió d’avui dimecres al Parlament Europeu, com no podia ser d’una altra manera. Mentrestant, a Barcelona, el judici a Meritxell Serret per desobediència. La Meritxell Serret que va compartir govern i exili amb la Clara Ponsatí i que va ser la primera que va optar pel retorn, encara que va usar una modalitat diferent: pas previ per Madrid i pacte amb Llarena. I per a demà dijous s’ha anunciat sentència. No sentència de la Serret, no, que serà de recorregut curt, surti quan surti. La sentència que s’ha anunciat és la de la presidenta del Parlament Laura Borràs, que ve, segons diuen, carregada amb bala. Tres dies. Tres vides. Tres polítiques. Tres dones marcades per la justícia espanyola. Com en deien, no fa gaires setmanes, del període en què havíem entrat? Desjudicialització? Què era el que havien de tenir pactat abans d’acabar l’any? La desjudicialització? Doncs aquí la teniu.

Dijous. 30. març

Aragonès juga a l’oca

Amb l’acord de claredat troba gràcia a retrocedir caselles i caure als pous

Què li passa al president? De veritat la política és el joc de l’oca i la gràcia és a retrocedir caselles i caure als pous? No li podien trobar a anar d’oca a oca i tirar perquè et toca? És difícil d’entendre que la presentació de l’acord de claredat (que només té clar ERC) s’hagi d’esperar després de les municipals perquè no volen ser acusats d’interferències en el procés electoral. Si és així, tenen excusa fins a la tardor del 2024. El cicle electoral (municipals, catalanes, generals i europees) no acaba fins a l’estiu de l’any vinent. Però que anunciï el mateix procediment que es va seguir per a la tramitació de l’Estatut esgarrifa les granotes. Acordat pel Parlament, i amb el president espanyol dient que aprovaria el que sortís del Parlament, la tramitació va acabar com va acabar. Què serà i com acabarà l’acord de claredat que primer vol acordar al Parlament (on no té ningú per acordar-lo) i que després ha d’anar a Madrid, on aquesta vegada ja han dit que el dret d’autodeterminació no existeix i que els referèndums són il·legals? Trobo certament curiós el delit del president per tancar el procés al pou o fer-li retrocedir caselles. Clavat a l’oca que em va ensenyar l’àvia Neus i a què he jugat amb els fills. Molta modernitat! I més curiós encara, el delit amb què avui, abans de saber-se la sentència a Borràs, el president insistia que no era persecució política. Jugar a l’oca i fer l’ànec al mateix temps. Altes capacitats!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor