NO ÉS NO I NOMÉS NO

No hi ha claredat més diàfana que l’evidència ni acord més impossible que el que prova de negar-la. Els partits i les institucions espanyoles han avalat i practicat –ara, i històricament– una lluita ferotge contra l’independentisme català i han repetit sempre, de totes les maneres possibles, que no permetran cap referèndum d’autodeterminació ni res que signifiqui la secessió de Catalunya. La rotunditat de la negativa és tan colossal, i la determinació de la repressió tan contundent, que es fa impossible imaginar que hi hagi cap possibilitat de transformar-la ni tan sols en un procés de diàleg per obtenir diàleg. Davant d’aquesta real i implacable muralla, hi ha tres actituds possibles: prendre consciència de la seva magnitud i combatre-la a través de l’embat polític frontal, insistir a mendicar un pacte que sempre estarà condicionat a renúncies, o acceptar (amb entusiasme o resignació) la dominació espanyola. Entre la segona i la tercera, només hi ha un parèntesi de temps, un pensament, més curt del que alguns es pensen.