LO QUE TENIM

Acabava de tornar de viatge. No d’un qualsevol, sinó d’un que a molts mos agradarie fer alguna volta a la vida: una altra cultura, grans paisatges, construccions de molts segles d’antiguitat... Estava entusiasmada en tot allò que havia vist. Era divendres a la tarda i estava al poble. Feia bon temps i teníem tot lo cap de setmana per davant. Sense cap pretensió concreta, vam agarrar lo cotxe i mon vam anar de volta per les nostres terres. Vam arribar de bon matí al Parrissal de Beseit. Preparats, en bon calcer i vitalitat, vam iniciar la ruta. Prompte mos vam trobar en les pintures rupestres de la Fenellassa. Quina il·lusió veure-les! Vam seguir per les passarel·les, escoltant lo so de l’aigua, dels moixons. Anàvem pujant i vam arribar a l’estret. Allí teníem lo naixement del riu Matarranya.

Per dinar vam anar a Vall-de-roures. Vam menjar en un bar que vam trobar. Estava bastant ple, ja se sap, i vam decidir eixir a fora. Sense saber ben bé com, vam entaular conversa en dos joves locals, molt templats, que va resultar que tenien la nostra edat. Mos van parlar de la Caixa de Vall-de-roures, recomanant-mos anar a veure-la de prop, però s’havien ficat unes quantes bromes, i el sol començave a fer ullades, així que vam optar per visitar lo castell i donar una volta pel poble.

Vam fer nit a Calaceit. L’undemà, xino-xano, vam pujar al poblat ibèric de Sant Antoni. A punt d’arribar, mos vam trobar un home d’allí que pujave tot sufocat perquè anave tard –mos va dir–. Va preguntar-mos si érem naltres lo grup que havíem concertat la visita. Li vam dir que no, però mos va convidar a afegir-mos. En acabat, vam baixar a buscar el cotxe, però no podíem marxar sense abans passar per la casa de Donoso. Vam fer cap a Favara. Era una mica tard i vam comprar un entrepà. Vam anar a menjar-lo davant del mausoleu romà. Vam estar admirant lo que teníem davant, i jo vaig explicar-los allò que contave la meua rebesiaia. En acabat, vam tornar a Nonasp. Vam agarrar les bicicletes i camí del Sot avant, vam arribar a la Muntfalla. Vam pujar muntanya amunt i quina vista! Estaven tots los bresquillers florits. Mos vam assentar, en silenci, a contemplar-ho. Estàvem esgotats, però quins dies més majos havíem passat. I així sense més ni més, vaig pensar: i tot això que tenim naltres...? No ho canvio per cap paisatge del viatge.