Un país que respon
L’empresonament i l’exili dels líders civils i polítics catalans ha generat des de fa sis mesos una onada d’accions que visualitzen el compromís ciutadà i que va molt més enllà de les aportacions econòmiques
La repressió judicial i la campanya de la por orquestrada pel govern espanyol no troben terreny abonat a Catalunya
La Maria té 70 anys i llueix un mocador groc al coll. També porta un llaç del mateix color a la brusa i em comenta que al balcó de casa té penjats un domàs i una pancarta per reclamar la llibertat dels presos polítics. “Si el poble no defensa aquells a qui han tancat a la presó o a qui han obligat a marxar del país per defensar les nostres idees, qui ho farà?”, diu, i em pregunta si sé on hi ha l’estand amb la caixa de resistència, també coneguda com a caixa de solidaritat, que assumeix el pagament de les sancions imposades per l’Estat. “Hi vull posar cinc euros, no és gaire, però si tothom fa el gest serem imparables”, explica. La implicació total de la Maria en la mobilització social contra l’empresonament i l’exili dels líders catalans és l’exemple clar de com la repressió judicial i la campanya de la por orquestrada pel govern espanyol no troba terreny abonat a Catalunya.
imaginació al poder
Desenes d’iniciatives s’han anat sumant des de fa sis mesos per fer més visible l’anomalia, en una autoanomenada democràcia madura, de la repressió ideològica. “És extraordinari com la gent s’implica fent propostes de tota mena”, destaca la vicepresidenta d’ Òmnium Cultural , Marina Llansana, que afegeix: “Des de la junta de l’entitat es debaten i s’intenta donar sortida a la majoria de propostes per optimitzar al màxim l’esforç que hi destinen els organitzadors.” Òmnium Cultural, juntament amb l’ ANC , gestiona les aportacions econòmiques de la caixa de solidaritat que serveix per pagar les fiances judicials. Una segona caixa, la de l’exili, afronta les despeses de la defensa i la seguretat dels polítics catalans escampats arreu d’Europa i encapçalats pel president, Carles Puigdemont. Tal com recorda Llansana, en el marc de la campanya Us volem a casa s’han aplegat tot tipus d’activitats ideades per fer front a les despeses que les famílies dels presos i els exiliats han d’assumir per anar-los a visitar.
La llista d’iniciatives és llarga i inclou concerts, conferències, milers de globus a l’estadi del Camp Nou, cadenes humanes, una marxa per relleus entre Barcelona i les presons d’Estremera, Soto del Real i Alcalá-Meco, venda de tot tipus de marxandatge, els coneguts com a sopars grocs, les concentracions periòdiques amb interpretacions musicals com El Cant dels ocells o les roses grogues de fa uns dies per Sant Jordi. “Tot plegat ens ajuda a lluitar contra l’oblit”, constata la representant d’Òmnium Cultural.
Des de l’ANC, l’actual vicepresident, Pep Cruanyes, i el fins ara portaveu, Agustí Alcoberro, destaquen que malgrat “els atacs i les amenaces que venen de Madrid, aquest poble ha superat la por”. “La gent omple els carrers en cada convocatòria i respon així als embats d’un Estat que encara no ha entès que el canvi és imparable”, asseguren.
Tossuts i alçats
El novembre es va crear l’ Associació Catalana de Drets Civils (ACDC), integrada pels familiars dels empresonats i dels exiliats amb la voluntat de ser l’altaveu en defensa dels seus drets i també de garantir la millor gestió dels recursos obtinguts. Durant aquests mesos, s’han fet presents en multitud d’actes arreu del país per denunciar la parcialitat de la justícia espanyola fonamentada en uns càrrecs tergiversats o directament inventats. I també han parlat del patiment amb què han de viure. “Iniciatives com #Noesteusols, que demana l’enviament de cartes als presos o la darrera campanya Europe make a move perquè les cancelleries europees s’omplin de missives de suport a l’autodeterminació són molt importants”, recorda Ferran Civit, parella de la consellera Meritxell Serret. Civit defensa l’estratègia d’internacionalitzar el procés “per obligar la justícia espanyola a treure’s la màscara”.
La por no és cap opció
Del mateix parer és Laura Masvidal, esposa del conseller Joaquim Forn i una de les veus més conegudes de l’associació. “Els missatges de suport, l’ajuda d’arreu en forma de desenes d’actes i l’escalf de la gent han anat creixent en aquests sis mesos”, rememora. “Reconec que em feia por que la implicació social s’anés refredant amb el temps, perquè hauria estat una reacció molt humana, però la gent aguanta i això és increïble”, diu.
Masvidal manté que des de la presó, els represaliats no són conscients de la repercussió que hi ha al carrer per reclamar la seva llibertat. “La informació els arriba molt filtrada i desordenada, però jo repeteixo a en Joaquim que quan surti tindrà una rebuda com la dels Beatles!”, diu, i reconeix que per als familiars: “La vida se’ns ha girat del revés, perquè hem de compaginar, i no sempre amb èxit, una agenda pública brutal amb la nostra vida privada”. “Aquesta muntanya russa emocional ens acabarà passant factura, però hem de continuar endavant”, manté.
L’exili i la persecució arreu d’Europa
Si la imatge més impactant de la repressió de l’Estat és la dels presos polítics, la que ha assegurat la internacionalització del procés és la dels exiliats. El grup l’encapçala el president, Carles Puigdemont, pendent de la decisió d’extradició a Espanya des d’Alemanya, on va ser detingut quan tornava a Bèlgica, país on ha instal·lat la seva residència. El periple de Puigdemont com a exiliat va començar el 29 d’octubre, juntament amb el dels consellers Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Meritxell Serret. Detingut el 25 de març com a conseqüència d’una euroordre d’extradició dictada pel jutge Llarena el 23 de març, Puigdemont va estar empresonat fins al 5 d’abril a la presó de Neumünster i va ser posat en llibertat sota fiança després que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar el delicte de rebel·lió. Els consellers Comín, Puig i Serret continuen a Brussel·les pendents de la decisió sobre la seva extradició, una situació idèntica a la de Clara Ponsatí a Escòcia. D’altra banda, la dirigent de la CUP Anna Gabriel va marxar a Suïssa a finals de febrer per no declarar davant del Tribunal Suprem i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, va seguir les seves passes el 23 de març. Rovira també té una euroordre d’extradició.