El dossier

Una nova vida

Fa sis mesos, una família siriana va arribar a Catalunya després de cinc anys en un camp de refugiats del Líban. Destinats a un centre d’acollida de Manresa, intenten sobreposar-se a l’horror de la guerra i començar de zero en un país nou

Van fugir de la ciutat de Hama el 2012, quan l’intercanvi de trets entre faccions era diari

Una família siriana al complet. Avis, pares, filles, gendre, fills i nets. Símbol de la unió familiar que és tradició al país àrab. Els nou membres van arribar a Catalunya fa mig any. Viuen en un centre d’acollida per a refugiats de Manresa i en aquest temps, el jove i dinàmic gendre, Abdul Mouneem, ja ha trobat feina. Cada dia agafa la bicicleta i se’n va al polígon a treballar. A Síria, abans que comencés la guerra, en compaginava dues: era carnisser a Hama i rentava cotxes a Damasc.

No són dues ciutats que estan lluny l’una de l’altra? Fa que no amb el cap: “Són unes dues o tres hores en cotxe.” El jove Mouneem podia amb les dues feines. La seva dona és la Maria i té 22 anys. Després de passar més de cinc anys al de camp de refugiats de Xatila, al Líban –tristament conegut per la matança 6.000 refugiats palestins a mans de la Falange Libanesa el 1982– assegura que li agrada haver-se instal·lat a Catalunya. El matrimoni té tres fills: la Salam (8), en Mohammed (5) i la Fàtima (2). Els dos grans van a una escola pública de Manresa i en aquest poc temps ja són capaços de parlar i cantar cançons en català, les que entonaria qualsevol nen de la seva edat. També reciten poemes. I fan les delícies en un acte d’Òmnium Cultural a Artés, a pocs quilòmetres de la capital del Bages, que sota el títol d’A tota veu convidava parelles lingüístiques a llegir poesia en diversos idiomes. L’Abdul Moneem hi participa amb una poesia escrita i llegida per ell en àrab, amb què recorda el seu país. En un altre text recorda la bellesa i la importància que Damasc té per al món àrab. Els tres nens l’escolten entre el públic. Formen part d’una generació siriana que gairebé no ha pogut anar a l’escola al seu país. Els que s’han quedat a Síria tenen serioses dificultats per rebre educació i molts no saben ni llegir ni escriure. D’altres, si han tingut sort, han pogut rebre classes als camps de refugiats.

Els pares de la Maria –i avis de les tres criatures– són en Khaled (51) i la Fatah (41). Ells tenen onze fills, un encara a Síria, d’altres al Líban, i les tres filles (Maria, Asma i Janhat) a Catalunya, la més petita de tan sols sis mesos d’edat. En Khaled treballava de soldador al seu país, però la guerra els va obligar a marxar. Hama, una de les ciutats on les faccions rebels van aconseguir imposar-se a l’inici del conflicte, el març del 2011, es va convertir en una urbs insegura. “Cada dia hi havia intercanvi de trets entre uns i altres”, explica la Maria. La família siriana es mostra indignada per com han anat les coses al seu país. Són dels pocs que han aconseguit un visat per entrar a l’Estat espanyol. Es calcula que a hores d’ara són uns 1.400, dels 17.000 refugiats que es va comprometre a acollir el govern de Madrid en els acords a què es va arribar a la Unió Europea. Consideren que les ingerències estrangeres i les lluites per la religió (que abans de la guerra no havien aflorat) han provocat el conflicte, que ara ja encara la recta final. “Tots aquests grups de guerrilles estan finançats per agents externs. No treballen a favor del país ni del poble”, assegura Mouneem. Creuen que aquesta guerra ha estat fabricada a l’exterior. “Han provocat que l’home sirià sigui una bomba en ell mateix”, explica Mouneem “L’Aràbia Saudita ha pagat milions perquè la guerra continuï, paguen per protegir-se. Europa acull els refugiats sirians i l’Àrabia Saudita i Qatar, no. Han pagat diners a Jordània, Turquia i el Líban perquè mantingui els refugiats, fins i tot abans que esclatés el conflicte”, denuncia, indignat, el jove.

La guerra siriana ha causat més de 400.000 morts i milions de desplaçats. Es calcula que sobre una població de 22 milions de persones (abans de la guerra) la meitat han hagut de marxar de casa seva. Molts són desplaçats interns, però d’altres estan repartits en camps de refugiats de països veïns. Turquia (més de 3 milions) i el Líban (més d’1 milió) són els que han rebut més refugiats. Lluny queden les xifres europees, que lidera Alemanya, amb més de 400.000. Els membres d’aquesta família siriana saben que, de moment, no podran tornar a casa seva i, amb optimisme, miren d’adaptar-se a una nova vida.

JOAN BABELI

“M’he arruïnat intentant salvar la família”

Joan Babeli és un sirià que viu a Catalunya des de fa més de trenta anys. Natural d’Alep, capital econòmica del país, va marxar de Síria a principis dels vuitanta, quan una altra crisi política afectava el país. Desconnectat de la seva terra durant molts anys, el conflicte bèl·lic l’ha tornat a posar en contacte amb amics i familiars, a qui mira d’ajudar. Babeli és president del PDeCAT a Artés (Bages) i treballa a la Generalitat.

Ajudar els refugiats sirians no és una tasca fàcil...

Vaig anar a buscar el meu germà amb cotxe a Eslovènia, vaig portar dos nebots cap aquí. Molts alcaldes m’havien promès que ens ajudarien i ens donarien sostre i un cop aquí em van dir: “És que has vingut massa d’hora.” Massa d’hora? La mort no pot esperar. No tenien voluntat de fer-ho. Al final els vaig portar a Alemanya. A l’Estat espanyol no s’hi vol quedar ningú. He ajudat dinou familiars. He anat a Àustria i al Líban. I encara ajudo les meves germanes que són allà, un germà discapacitat que no en pot marxar... He hagut de vendre un pis que tenia per poder ajudar-los. M’he arruïnat. Es viu un gran drama, allà.

Serà difícil tornar?

Tornarà poca gent, a Alep. És terra cremada. Dues terceres parts de la ciutat estan destruïdes, ja no hi ha fàbriques. Ho han perdut tot. Barris sencers que necessiten anys i anys per ser reconstruïts. Penso que hi ha un èxode forçat. Està calculat, ja veurem d’aquí a vint anys. Hi ha un canvi demogràfic calculat. A la costa mediterrània de Síria, gairebé no s’hi ha desplaçat ningú, i tot el que és la línia fèrtil (zona d’Alep) s’ha desplaçat. L’objectiu és buidar el país i repoblar-lo. Hi guanyen les empreses.

I per què?

A Síria hi havia un problema de classes, ara s’ha disfressat amb la religió, però era un problema de classe. Les classes dominants es van anar empobrint i els que eren pobres es van fer rics. El sistema de Síria va repartir el poder, els càrrecs. L’administració per als cristians; els audiovisuals per als drusos; la carrera militar per als alauites, i per als sunnites, coses més esporàdiques. S’han creat ètnies a través de l’economia. També hi havia moltes diferències entre ciutats com Damasc i Alep i la Síria rural. Hi ha pobles que no tenien carreteres. La gent dels pobles odiava la gent de la ciutat i això s’ha notat en el conflicte. S’ha incitat a l’odi de la gent i ara això és molt difícil d’arreglar tot i que confio que hi hagi voluntat.

La guerra de Síria també ha tingut molts actors externs.

La tercera guerra mundial es fa a Síria. El què està passant allà és molt més gran que Síria. Síria s’ha convertit en un titella i el règim d’Al-Assad, també. No ho poden controlar, han de fer veure que sí, però no poden.

Es troben voluntaris a Catalunya, un país que va fer una de les mobilitzacions més importants a favor dels refugiats?

La gent no fa res. Jo vaig al centre d’acollida a donar-los suport i estan sols. Es necessiten més voluntaris, i els serveis que es donen no són els millors.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.