El dossier

UN MAR SENSE PEIXOS

En deu anys, la flota i les captures al Mediterrani s’han reduït un 40%. Europa, conscient de la seva degradació, vol imposar una normativa amb quotes per dia de pesca i el sector es posa les mans al cap

Si es desballesten més barques, el sector es desnaturalitza. Hem de conservar la flota que tenim a qualsevol preu Què passa al mar, no ho sabem, però és clar que els pescadors d’aquí no en tenim la culpa
Al Mediterrani tenim una situació particularment degradada que cal redreçar; ja no podem esperar més Si s’aplica la nova normativa europea tal com està plantejada ara, uns quants pescadors es quedaran pel camí
El futur depèn de tenir un concepte bioeconòmic de la pesca, de sortir a pescar euros en lloc de molts peixos

Quan parlem de peix i de pescadors, les xifres s’expliquen per si soles. L’any 1981, les captures de peixos per subhasta a Catalunya rondaven les 60.000 tones; la xifra registrada l’any passat no arribava ni a la meitat, exactament van ser 25.774 tones, segons dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.

Les estadístiques fan baixada, tant si parlem de nombre d’embarcacions –s’ha passat de les 1.383 que hi havia censades l’any 2003 a les 778 registrades el 2017– com si parlem d’algunes espècies concretes, com podria ser la sardina –de 14 milions de quilos pescats l’any 2000 a 6 milions l’any passat– o el lluç –de 2 milions de quilos el 2000 a 400.000 quilos l’any passat–. Què passa al Mediterrani que ens estem quedant sense peixos?

“Al Mediterrani tenim una situació particularment degradada que cal redreçar; ja no podem esperar més.” No ho diu cap pescador, qui parla és el director general de Pesca de la Generalitat de Catalunya, Sergi Tudela, que té molt clara la importància del sector, no tant pel percentatge que pugui representar dins el PIB de Catalunya, sinó pel paper vertebrador que té al territori. “Quan anem a viles marines com Roses, Palamós i Sant Carles de la Ràpita ens adonem que el peix i tot el que gira a l’entorn del sector pesquer s’ha convertit en la primera indústria del municipi”, exemplifica, i afegeix: “La rellevància en l’àmbit local és innegable, això sense considerar l’herència cultural i identitària del país i de les zones de pesca.” És per això que Tudela no vol ni sentir a parlar de desballestar més barques, tal com promou la política pesquera feta des de Madrid, i que la seva lluita sigui salvar el sector. “Hem arribat a un punt que si se’n desballesten més el sector perd la seva essència i es desnaturalitza. Hem de conservar la flota que tenim a qualsevol preu”, conclou.

Necessitat d’actuació

Però flotes i intencions al marge, la realitat s’entesta a constatar que si no s’actua al Mediterrani no quedaran ni peixos ni pescadors. “El mar que tenim avui dia no és el mateix que hi havia fa cinquanta anys”, diu Tudela sense embuts, i amb això reconeix que més enllà de la situació de sobrepesca viscuda en els darrers anys, alguna cosa també hi deuen tenir a veure les condicions ambientals de l’aigua, ja sigui perquè hi ha més contaminació o per la falta de nutrients que arriben al mar. “Cal actuar aturant la sobreexplotació, però també en la millora ambiental”, conclou el director general.

El sector, els pescadors del Mediterrani, són els que pateixen més directament les conseqüències de tot plegat. Saben que caldrà prendre mesures, però reivindiquen la feina feta durant els darrers anys. “Ara es pesca molt diferent de com es pescava abans, ara la mentalitat comença a ser que hem sortir a pescar euros i no a pescar peixos”, diu el president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors, Antonio Abad.

Amb aquestes paraules fa referència als límits que s’han imposat els mateixos pescadors i als diversos plans de gestió que s’han dut a terme amb èxit per regular i recuperar espècies, com el pla de gestió de la gamba de Palamós o el pla de gestió al golf de Roses pel lluç. “A Roses –d’on Abad també és president de la confraria– durant cinc anys no s’ha sortit a pescar lluç!”, exclama. La decisió no la va imposar ningú, van ser els mateixos pescadors, que guiats per científics i per l’administració, van acordar la mesura en el marc del que s’anomena plans de cogestió, plans en què el sector pesquer és un actor més a l’hora de decidir les accions que cal fer per preservar i garantir la continuïtat de les espècies que estan més sobreexplotades i en clara regressió.

Plans de cogestió

Abad és un ferm defensor d’aquests plans impulsats pel govern català perquè “el medi el coneix qui el treballa” i per això considera que la solució ha de ser l’aliança i el treball conjunt entre pescadors, científics i administració. També els defensa des de Tarragona el president dels armadors de l’encerclament, Agustí Rillo, que si d’una cosa es queixa és dels pocs ajuts i de la permissivitat amb els que no compleixen: “A la demarcació s’han fet els deures, no només respectem els horaris, sinó que fins i tot els tenim més restringits sense rebre cap ajut com a contrapartida i, en canvi, venen els de fora, no els respecten, i aquí no passa res”, lamenta.

La cogestió és un model propi català que després de provar-se de manera experimental amb èxit de resultats ara es vol implantar a través d’un decret de governança de la pesca professional a Catalunya, que determinarà aquest apoderament del pescador. “El que fa l’administració és delegar part del seu poder en uns comitès organitzats per l’administració, el sector pesquer, científics i associacions ambientalistes”, explica Sergi Tudela, que vol remarcar, també, que la cogestió s’ha convertit en un model de referència a tot Europa.

Proposta europea

De fet, Europa té l’ull posat al Mediterrani, i des de la Comissió Europea s’és conscient de la necessitat de prendre mesures. El mateix comissari europeu de Medi Ambient, Afers Marítims i Pesca, Karmenu Vella, ha manifestat públicament que dedicarà la part del mandat que li queda a redreçar el Mediterrani, i sobre la taula ja hi ha a debat la proposta d’un pla multianual del Mediterrani Occidental, un document que té com a punt de partida un sistema de gestió basat en quotes de dies de pesca, amb un límit màxim de dies de pesca per any. La mesura, que s’aplicaria a l’Estat espanyol, a França i a Itàlia, afectaria sobretot la pesca d’arrossegament, la que representa més del 50% dels ingressos dels pescadors catalans.

Hi ha marge d’incidència i maniobra abans no se’n faci l’aprovació definitiva, perquè el que hi ha ara a debat no agrada gens al sector. “És un despropòsit tot plegat”, resumeix el representant de les confraries de pescadors. Antonio Abad és conscient de la necessitat que Europa ha de posar ordre al Mediterrani i reflotar-lo “perquè el que passa aquí és que actuen flotes de diferents països, alguns d’europeus i d’altres del nord d’Àfrica que fan el que volen”, però tot i reclamar una actuació, considera que la proposta que hi ha sobre la taula: “El sector no la podrà assumir i ens farà molt de mal”, sobretot per “un obligat compliment a molt curt termini”. Abad ho té clar: “Si s’aplica aquesta mesura, uns quants pescadors es quedaran pel camí.”

I això és precisament el que, com hem dit abans, de cap de les maneres es vol des de la direcció general de pesca. Sergi Tudela prefereix ser optimista: “Els recursos estan molt malament i ara, si les coses es fan bé, millorarà l’estat de les poblacions i podrem tornar a tenir captures més rellevants. El sector ho veu amb preocupació, però això s’ha de fer ben fet des d’un punt de vista bioeconòmic, amb garanties que sobrevisquin”, explica. Tudela creu que hi ha marge per incidir i com que el model de cogestió català és molt coherent amb el que demana Brussel·les, faran pressió per aconseguir que siguin els pescadors els que puguin fer els seus propis plans i gestionar-se com considerin adequat els dies màxims de pesca. Es tracta de fer encaixar la dinàmica pesquera amb la dinàmica de mercat per tal de treure el màxim rendiment dels recursos. “Els nostres pescadors ja han fet un canvi de mentalitat, tenim un sector capdavanter en aquest sentit i moltes mesures de conservació dutes a terme i reserves de pesca han estat promogudes pels mateixos pescadors”, remarca Tudela.

Punt de partida erroni

Però segons els pescadors, la mesura proposada té un error en el punt de partida. “Tant Europa com Madrid tenen una percepció de la pesca Atlàntica, i el Mediterrani no té res a veure amb aquest mar”, exclama el president de la Federació de Nacional Catalana de Confraries, que afegeix per exemplificar-ho: “A l’Atlàntic se surt a pescar 365 dies l’any 24 hores al dia; aquí sortim a les set del matí i tornem com més aviat millor per poder estar al mercat.”

A diferència d’altres zones, la pesca al Mediterrani és multiespecífica, es fa a través d’embarcacions més petites d’arrossegament i arts de fons i això fa que quan s’arrepleguen xarxes s’hi trobin moltes espècies barrejades. “La nostra és una pesca quasi artesanal”, conclou Abad, que insisteix: “Si ens cauen més restriccions al damunt, el sector és desinflarà i molts no ho podran resistir.” Per això des del govern català també consideren clau poder incidir en el calendari d’aplicació de les mesures restrictives perquè és puguin aplicar de manera gradual.

En espera de saber com evolucionarà la proposta europea, a Catalunya pescadors i administració coincideixen en l’esmentat concepte de sortir a pescar euros en lloc de peixos. “No cal pescar molt, sinó que el que cal és treure més guany i benefici d’allò que es pesca”, insisteix el director general de Pesca. Antonio Abad coincideix en el plantejament i fa una crítica interna al sector. “Hem treballat molt per sobreviure i poder sortir a pescar, però no ens hem preocupat prou de vendre-ho bé, de donar el valor afegit que té el nostre producte”, reconeix ara.

El futur del sector, doncs, està també a fer entendre al consumidor que si vol peix pescat, subhastat, comprat i menjat el mateix dia només pot ser de barques catalanes.

La crisi del peix blau a Tarragona posa contra les cordes els pescadors

Fa sis anys que ja no surt a la mar tot i que continua sent el president dels armadors d’encerclament de la província de Tarragona, càrrec que ostenta des de fa tres dècades. Agustí Rillo, nascut al Serrallo, el barri mariner de Tarragona, s’ha fet gran entre onades. Ara el patró de la barca és el seu fill i ell, que té 70 anys i que des dels 14 va aprendre a pescar, es posa les mans al cap quan fa una mira enrere i veu d’on venia i cap a on hem anat. “El sector ha canviat una barbaritat, no es pot comparar el que es pescava abans amb el que es pesca ara”, diu tot just començar. Rememora la dècada dels noranta, quan n’hi havia molts pescant i tots tornaven carregats. Ara gairebé no hi ha peixos ni tampoc queden pescadors. “Només a Tarragona hi havia 25 o 30 barques que arribaven al port amb 6.000 o 7.000 caixes de sardines cada a dia de 20 kg cada una. Ara hi ha dies que s’arriba sense res i el dia que n’arriben més deuen ser 3.000 caixes, de 10 o 11 kg cada una”, explica. A Tarragona ja només queden sis barques d’encerclament.

Els motius de per què passa això no els sap ningú i per aquesta raó fa molts anys que des del sector del peix blau –el de la sardina i el seitó– reivindiquen un acurat estudi per determinar-ne les causes. “Què passa al mar no ho sabem, però és clar que els pescadors d’aquí no en tenim la culpa, aquí les coses es feien bé quan hi havia abundància de peix, però no ens van fer cas”, exclama Rillo, que explica que alguns pescadors ja havien reclamat en temps d’abundància a les administracions que es marqués la mida mínima del seitó a 10 centímetres en lloc de 9 i la de la sardina a 12 en lloc d’11. “No pots obligar ningú i si només ho cuidem nosaltres i els altres pesquen el que volen, no val pena fer-ho”, lamenta.

La davallada del seitó ja es va fer evident el 2005, però llavors encara hi havia molta sardina. A partir d’aquí, el descens, tant de les quantitats com de les mides, ha estat constant any rere any. “El canvi climàtic, la contaminació del mar, la falta de plàncton, un abús en un moment determinat... en podrien ser algunes causes. Des de Tarragona, no sabem què pot ser, cal que biòlegs i científics, amb el suport de les administracions i la complicitat dels pescadors, facin els estudis pertinents per determinar-ho i que no ens enganyin amb els resultats”, diu Rillo. L’estudi en qüestió, cofinançat per Brussel·les, ja està en marxa, i Marta Coll n’és la investigadora principal. Treballa al Consell Superior d’Investigacions Científiques de l’Institut de Ciències del Mar i en espera de finalitzar, enguany, la recollida de dades ja avança que es tracta d’una qüestió multifactorial. “El canvi climàtic, la degradació de l’hàbitat costaner, una sobreexplotació de les espècies, la pesca de rebuig... tots aquests factors han estat influents per arribar a aquesta situació”, diu Coll. L’estudi actual de recollida de dades els permetrà tenir una radiografia clara de les múltiples causes i amb els resultats ja hi ha aprovat un segon estudi, finançat pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, que haurà de servir per aplicar els possibles escenaris de gestió. “Un cop identificats els factors, podrem incidir en els locals, però sempre tenint en compte que hi ha un context de factors regionals i globals sobre els quals no podrem fer res”, remarca Coll.

Des de Tarragona, no són poques les veus que es miren amb recel les tonyines que hi ha en engreix a l’Ametlla de Mar i les assenyalen com a culpables. “Coincideix que abans a la demarcació no hi havia gàbies d’engreix i el 2005 les van posar i el peix blau va desaparèixer de la zona de l’Ametlla de Mar”, diu Rillo. Però ni Marta Coll ni el director general de Pesca, Sergi Tudela, veuen en la tonyina la causa directa de la davallada del peix blau, tot i que la insistència dels pescadors farà que els estudis actuals ho revalorin.

La de Tarragona és la llotja catalana on arriba més peix cada any (3.648.797 kg l’any passat). Ara, els pescadors que queden no volen una altra cosa que poder guanyar-se la vida dignament. Quan una barca surt a pescar amb una dotzena de persones a bord, si torna sense res, no cobra ningú i si els peixos piquen, es reparteixen els guanys a parts proporcionals entre el patró, l’armador i els pescadors de la jornada. “La seguretat social, el petroli, els permisos i el manteniment de la barca, tot això s’ha de pagar igualment, hi hagi peix o no”, exclama Rillo en aquest context.

Quin futur els espera? “Negre, tal com està ara, el futur és negre! Però el mar pot donar moltes sorpreses i pot ser que d’un dia per l’altre tot canviï”, diu amb optimisme la veu de l’experiència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.