El dossier

Joan Rigol

Expresident del Parlament

Joan Rigol (1999-2003)

Després d’una llarga trajectòria política, Joan Rigol va assumir la presidència el 1999 i la va ocupar els darrers anys del pujolisme. Pel que fa a la institució, va prioritzar l’esforç d’apropar-la a la societat

ACTUAR COM A EXPRESIDENT
“La funció institucional transversal m’ha quedat a dins, malgrat haver deixat el càrrec”
Vostè va viure els últims anys del pujolisme. En el moment de plegar va remarcar “la profunda empremta que el president Pujol deixa en la política i en la societat catalana”. Després de tot el que ha passat, creu que serem capaços de destriar entre el cas Pujol i el que va ser l’acció de govern des del 1980 fins al 2003, o bé ens caldrà més perspectiva?
Em sembla que necessitarem temps, perquè el president Pujol va arribar a l’ànima de molta gent. Després, els fets han estat tan contrastats amb aquella realitat que han generat una ferida profunda. Però personalment jo estic molt agraït al president Pujol, perquè a través d’ell em vaig poder projectar en el conjunt dels grans problemes que tenia el nostre país. Jo sí que ja he fet aquest canvi. És a dir, aprecio el president Pujol perquè avui dia podem dir que sense la televisió pública catalana, sense les escoles i sense els Mossos d’Esquadra no aguantaríem el que estem aguantant en aquests moments. I, per tant, un gran agraïment al president Jordi Pujol. Sí que aquí hi ha una ombra de tot el que va ser el seu entorn més immediat, però jo assumeixo precisament la part bona d’ell; no pas la part més grisa, per entendre’ns.
Pel qua fa a la institució, els anys en què vostè va ser president hi va haver un esforç per apropar el Parlament als ciutadans.
Jo vaig ser el primer president una mica jove, perquè abans hi havia hagut el president Barrera, el president Coll i Alentorn, el president Xicoy i el president Joan Reventós. Jo tenia 55 o 56 anys i arribava amb l’experiència d’haver estat durant sis anys vicepresident primer del Senat i, per tant, sabia que aquest Parlament necessitava una empenta de tipus material. Aquí, en aquest edifici, hi convivíem nosaltres com a Parlament i el Museu d’Art Modern de Catalunya. Vam arribar a l’acord que el Museu d’Art Modern se n’anés al Museu Nacional de Catalunya i vam fer que els diputats poguessin tenir un despatx, poguessin tenir un telèfon mòbil i poguessin tenir un ordinador. I això li va donar, crec jo, una dimensió important. Una segona cosa va ser crear aquesta sala d’actes que tenim a la planta baixa, que també va donar una possibilitat de projecció del Parlament cap a activitats, diguem-ne, més enllà de la institució mateixa. I després, hi va haver un canvi en tot el que és el missatge de televisió i els contactes amb els mitjans audiovisuals. Crec que això va ser un intent, que després s’ha anat perfeccionant, lògicament, de situar el Parlament en un punt de presència institucional i mediàtica important. I això va passar en el moment, com vostè bé diu, en què hi havia un president Pujol que ja, diguem-ne, estava en el final del seu mandat i un president Maragall que començava a sortir. Sobre això vull dir el següent: el Parlament de Catalunya, en aquesta transició, va mantenir el sentit institucional d’una manera clara. Vaig tenir la sort de treballar amb una mesa del Parlament políticament molt heterogènia, però amb una consciència d’institució extraordinària, de tal manera que els membres de la mesa ajudàvem els diversos grups a prendre consciència d’aquest sentit institucional sempre. Per tant, vaig gaudir d’un ambient i d’un clima de respecte prou considerable.
Des d’un punt de vista d’activitat legislativa, què destacaria?
Hi va haver un reguitzell de lleis molt importants. Possiblement menys perquè hi havia una minoria…, és a dir la majoria era una minoria, per entendre’ns. Però en aquest moment no estaria preparat per ressaltar-ne cap.
Quan va deixar el càrrec va afirmar que tenia la vocació de sentir-se útil al país. Ha estat així?
Sí, realment ser expresident vol dir no perdre mai el sentit institucional, buscar sempre aquest punt de coincidència màxima perquè el país vagi avançant i poder defensar el nostre país des de les responsabilitats institucionals. I això ho he procurat fer i encara avui, quan vinc per aquí, la meva mirada va dirigida a tots els diputats, perquè tots són diputats del Parlament de Catalunya i aquesta funció institucional transversal m’ha quedat a dins.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)