El dossier

Ernest Benach

Expresident del Parlament

Ernest Benach (2003-10)

L’anomenat Pacte del Tinell va posar fi al pujolisme i va obrir la porta a l’aprovació de l’Estatut el 2003. La institució del Parlament, presidida per Ernest Benach, va viure el salt a la modernitat

EL PACTE DEL TINELL
“El gran mèrit d’aquell acord va ser el vincle entre la nació i la seva gent”
Els anys que vostè va presidir el Parlament són els del govern catalanista d’esquerres, que algun conseller va comparar amb el Dragon Khan. Tenim prou perspectiva per valorar d’una manera ponderada aquella etapa?
Perdona, un Dragon Khan que mou palla, perquè si allò era un Dragon Khan això d’ara no sé què és. Hi ha una certa perspectiva en el sentit que probablement algunes de les decisions que es van prendre en aquell moment ara agafen tota la seva dimensió. Penso que es va fer el que s’havia de fer i que hi havia dos motius fonamentals: primer, que feia 23 anys que hi havia la mateixa força política i tocava renovar, com després s’ha vist que era necessari un relleu. I segon, el gran mèrit d’aquell govern va ser fer polítiques d’esquerres, lleis que al cap del temps s’ha vist que eren efectivament útils. Després, el vincle entre el que significa la nació i la seva gent, és a dir entre una política nacional i una política social. Penso que això comença en aquell moment, precisament, encara que ara hi ha molts més independentistes que mai, encara que ara hi ha tot un seguit de canvis que hi ha hagut a la societat catalana, indubtables, a la política també. Però allà hi ha una llavor que penso que va ser especialment útil, encara que hi hagi molta gent que ho negui, i que ho qüestioni. Sincerament, vist en perspectiva i vist des de dins en aquell moment, n’estic més convençut que mai.
La llei aprovada més important va ser l’Estatut...
Sí, però no només, també es va aprovar la llei d’educació, que també és molt important, la llei dels serveis socials, que va universalitzar els serveis socials i va permetre començar a plantejar temes com el dret a l’habitatge... Van ser moments de grans canvis en l’àmbit social, i això sembla que no ho recorda ningú. I efectivament la gran llei va ser l’Estatut, amb totes les complicacions que va tenir, que van ser moltíssimes. En definitiva, l’aprovació d’un estatut que si en aquells moments s’hagués respectat tal com es va aprovar al Parlament, probablement ara estaríem en un moment de la història completament diferent.
Pel que fa a la institució, què destacaria?
En aquells moments, hi havia tres objectius fonamentals. Un era la modernització de la institució amb tot allò que significava, no només des del punt de vista de la tecnologia, que també, sinó des del punt de vista dels circuits, és a dir integrar aquesta tecnologia als circuits. Per exemple, una ximpleria, però molt significativa, quan s’acabava un ple, la transcripció ja estava feta. Això és un exemple puntual i concret de com funcionàvem en aquell moment. Però és una mica a allò que em refereixo quan faig referència als circuits de la casa. Per tant, la modernització com a concepte d’obertura. En aquell moment, vam deixar de fer plens secrets per aprovar els pressupostos, es va reformar el reglament, es van fer moltes visites, es va obrir a la gent els caps de setmana perquè tothom pogués venir a veure el Parlament. Jo, la setmana que no hi havia ple, sempre visitava alguna escola o algun institut. Hi havia una intensa activitat de relacions públiques per explicar què és el Parlament i perquè la gent vingués al Parlament. I encara un tercer objectiu, la presència internacional del Parlament al món, amb la presidència de la CALRE durant tot un any, que són tots els parlaments europeus regionals, que vam presidir. I amb altres convenis que vam signar amb parlaments, fins i tot estatals, com en el cas del Marroc, el més emblemàtic i important, però amb relacions amb altres parlaments del món, en definitiva, per explicar que és Catalunya.
Després de deixar la presidència, s’ha sentit útil per al país?
Tu pots ser útil si tens vocació de ser útil. Institucionalment em toca fer allò que em toca fer. Quan deixes de ser president del Parlament continues, d’alguna manera, amb l’etiqueta, entre cometes, i per tant des d’aquest punt de vista és obvi que hi ha determinats moments que has de sortir, que has de donar la cara, que t’has d’explicar, que has d’escriure o que has de pensar i explicar allò que has pensat. Això és institucionalment, però després tens una segona línia i la meva actitud des que tinc ús de raó ha estat de compromís amb la gent del país, amb la societat, i he continuat fent altres coses, que no estan en l’àmbit polític, pensant precisament en aquesta qüestió.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor