El dossier

DE L’AUTONOMISME AL SOBIRANISME

Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, juntament amb Carme Forcadell, han viscut l’evolució política del nostre país des d’una talaia privilegiada, la presidència del Parlament

El 5 de desembre del 2003, Ernest Benach va assumir la presidència del Parlament. En el seu primer discurs, va dedicar paraules de reconeixement als seus antecessors en el càrrec, amb un record especial per a les figures de Lluís Companys i de Joan Rigol, de qui havia pres el relleu. Una bona part de la intervenció, però, la va centrar a fixar els reptes de la institució i del país. En aquest darrer sentit, va posar en valor el relleu polític que s’havia concretat amb el Pacte del Tinell, que va representar la fi de l’hegemonia de CiU al govern de la Generalitat i l’inici dels governs catalanistes i d’esquerres; però, per damunt de tot, la consolidació d’un canvi en el sistema de partits polítics. El bipartidisme entre CiU i el PSC, que s’havia traduït en un repartiment de les institucions, des de la plaça de Sant Jaume fins a les diputacions i els ajuntaments, es començava a esquerdar, i aquest canvi havia fet possible el relleu a la presidència de la Generalitat. En aquells moments, però, el tsunami polític (tal com l’ha definit el professor Joan B. Culla) només es començava a insinuar. N’hi ha prou a comparar la composició de la cambra parlamentària aquell 5 de desembre del 2003 amb la que hi va haver el 2010, quan Núria de Gispert va prendre el relleu a Ernest Benach o el 2018, quan ho ha fet Roger Torrent, per adonar-se de la magnitud d’aquest tsunami, en bona part concretat en la pèrdua de suport dels dos partits que havien estat hegemònics. De fet, la primera força política del 2003 (CiU) avui ni tan sols existeix com a partit, mentre que la segona (PSC) s’ha vist reduïda a la mínima expressió i ha emergit amb força un partit que el 2003 ni tan sols existia (Ciutadans).

LA FI DE L’AUTONOMISME

No es tracta només d’un canvi de sigles. La transformació també s’ha produït en el discurs polític, que durant anys es va articular al voltant de l’autonomisme i que, en els darrers temps, s’ha situat clarament en el sobiranisme. En el seu discurs, Ernest Benach, que pertanyia a l’únic partit independentista de la cambra (ERC, tot i haver experimentat un creixement espectacular, tenia només 23 diputats), va fer referència al repte de consensuar un nou text estatutari. El 30 de setembre del 2005, quan la majoria de la cambra va aprovar el nou Estatut, l’aleshores líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va afirmar que es tractava d’una mà estesa a Espanya; però també va advertir que “si en les circumstàncies de bonança econòmica no s’establia una relació amable entre Catalunya i Espanya haurien de concloure que aquella relació era impossible”. Les paraules van esdevenir profètiques i les retallades del text, primerament a mans del Congrés dels Diputats i poc després per part del Tribunal Constitucional, el van convertir en un document irrecognoscible. El problema no va ser només la frustració d’aquella “relació amable”, sinó també els menysteniments continus, simbolitzats en el conegut ribot d’Alfonso Guerra i la recollida de signatures que va emprendre el PP, amb Mariano Rajoy al capdavant. Avui, gairebé tretze anys després d’aquella fita, l’aspiració autonomista ha esdevingut clarament minoritària; i, de fet, la cambra catalana ha passat dels 23 diputats que aspiraven a la República el 2003 als 72 que ho fan en l’actualitat. I si mirem molt més enrere, dels pocs que defensaven el dret a l’autodeterminació sobre el paper el 1989 als que ho fan en aquests moments, encara més majoritaris a la cambra catalana.

El canvi, doncs, ha estat espectacular. I Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, als quals cal afegir Carme Forcadell (la segona persona escollida presidenta de la cambra que ha pagat el preu de la presó) n’han estat protagonistes d’excepció. Hi ha poques persones que disposin d’una capacitat tan notable per interpretar la transformació que ha experimentat la política catalana i per analitzar la situació actual i les perspectives de futur. A tots tres els vam convocar al Parlament de Catalunya per repassar l’actualitat política. Ens confessen que es reuneixen amb notable regularitat; i, de fet, mentre els tècnics d’El Punt Avui TV enllesteixen els darrers detalls, aprofiten el temps per quadrar agendes. A banda d’això, coincideixen amb regularitat en tertúlies i tota mena d’actes i tots tres s’enorgulleixen de mantenir una posició unànime en tot el procés, que es desprèn dels actes públics en què han coincidit i, fins i tot, de la sintonia de les seves declaracions. La darrera iniciativa plegats, impulsada tot just unes hores abans de la nostra entrevista, ha estat una carta conjunta a Carme Forcadell, la gran absent de la convocatòria. La cadira buida durant la sessió fotogràfica i el llaç groc al damunt de la tauleta simbolitzen l’anormalitat de la situació i el desig de fer una entrevista completa, sense absències.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor