Consells comarcals, 30 anys al servei dels més petits
Sovint desconeguts per al ciutadà, aquests organismes gestionen els diners d’altres administracions i s’han convertit en imprescindibles per garantir l’equilibri territorial i la igualtat en els serveis per a tots els ajuntaments
El ciutadà no tria els representants del consell comarcal i això no ajuda gens a donar a conèixer aquest organisme El ciutadà no tria els representants del consell comarcal i això no ajuda gens a donar a conèixer aquest organisme
Al medi rural són molt més coneguts que a les ciutats, on hi ha altres administracions que donen serveis Al medi rural són molt més coneguts que a les ciutats, on hi ha altres administracions que donen serveis
Cal un millor finançament i establir i regular amb claredat qui fa què per evitar duplicitats innecessàries Cal un millor finançament i establir i regular amb claredat qui fa què per evitar duplicitats innecessàries
A les comarques de muntanya som una administració imprescindible. Som obligatoris A les comarques de muntanya som una administració imprescindible. Som obligatoris
Pels defensors, són l’administració que més ha treballat per garantir l’equilibri territorial d’un país on predominen els municipis petits. Pels detractors, són el llast de l’era pujolista, creats com a contrapès de les diputacions estatals i que han servit per col·locar polítics que no cabien enlloc més. Admirats i poc valorats a parts iguals, els consells comarcals celebren trenta anys debatent encara el seu encaix a Catalunya. Amb una història tan recent, els 41 consells comarcals de Catalunya –més el de la Vall d’Aran, amb unes característiques especials– es reivindiquen com a instruments vàlids per oferir a les poblacions menors els mateixos serveis que tenen les poblacions més grans. Es tracta d’administracions finalistes, que es financen a través de les aportacions de la Generalitat, majoritàriament, i de les diputacions, que els deleguen les competències pròpies sobre àmbits tan diversos com la depuració de l’aigua, els menjadors escolars, els serveis socials i la neteja dels carrers i les platges, entre molts d’altres. Fins i tot, en el cas d’alguns com el del Baix Empordà, assumeixen la recaptació d’impostos. Al mateix temps, són els ajuntaments els que han de cedir als consells comarcals aquelles gestions que decideixin i que els haurien de comportar un estalvi tant de diners com de personal, atès que les administracions comarcals són pioneres a aplicar l’economia d’escala.
ELS ORÍGENS I LA FORMA
El 4 d’abril del 1987, s’aprovava la nova llei d’organització comarcal, que es va modificar posteriorment el 2003. Aquesta normativa dotava d’autonomia i personalitat jurídica el nou organisme, dirigit per un president i un seguit de vicepresidències i amb una estructura bàsica que inclou un ple, un consell d’alcaldes i una comissió especial de comptes. Tots els consellers comarcals són o bé alcaldes o bé regidors dels municipis que integren el territori. D’altra banda, el gerent és la peça clau per fer funcionar un consell comarcal, i malgrat que durant molts anys s’ha imposat la figura amb perfil eminentment polític, darrerament moltes administracions comarcals s’han decantat per triar un professional tècnic que garanteixi l’optimització de la feina.
CATÀLEG DE SERVEIS
El ciutadà no tria directament els representants del consell comarcal i això no ajuda gens a donar a conèixer aquest òrgan, tot i que la seva implicació al territori és evident”, lamenta el president del Consell Comarcal del Maresme i alcalde de Sant Vicenç de Montalt, Miquel Àngel Martínez, que afegeix: “La gran majoria de persones no sap que alguns dels serveis més populars dels quals es beneficia no els dona l’ajuntament sinó nosaltres.” Martínez romp una llança a favor de la capacitat “titànica” d’aquestes administracions per assumir reptes en benefici de la comarca. “La direcció política i l’eficàcia de l’equip tècnic sumen per poder tirar endavant projectes que amb un altre escenari seria impossible”, assenyala, i destaca com a exemple en l’àmbit del Maresme la nova empresa de recollida de residus i de neteja viària i de platges Resmar; l’agència de boscos per lluitar contra els efectes del canvi climàtic i els diversos projectes per modernitzar els processos administratius.
El catàleg de serveis delegats en els consells comarcals és molt ampli i divers, i els responsables de l’administració han de garantir que doni resposta a les necessitats reals detectades.
Els consells comarcals consultats coincideixen a destacar que la part més important dels seus pressupostos es destina a l’àmbit dels serveis socials, seguida del de promoció econòmica. “Representa el gruix de la gestió, perquè cal recordar que molts municipis petits no es poden permetre mantenir un equip d’atenció a la infància o a l’adolescència o un d’acollida i integració de persones immigrades”, enumera la presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i alcaldessa de Vinebre, Gemma Carim, que afegeix que “amb la gestió del consell comarcal poden disposar de serveis de qualitat iguals als de nuclis molt més grans”.
Carim està convençuda que els òrgans de gestió comarcal “dinamitzen el territori, l’equilibren i l’anivellen”. “He constatat que al medi rural els consells comarcals són molt més coneguts que a les ciutats, on hi ha altres administracions que també donen serveis”, assenyala, i defensa que precisament un dels principals reptes de les zones d’interior és “poder donar forma i sortida a projectes propis adaptats a la realitat de la zona, perquè algunes diferències territorials són enormes”.
DEFINIR COMPETÈNCIES
Precisament, un dels maldecaps compartits arreu de les comarques catalanes és la definició clara de les competències que corresponen als consells. Pel president del Fòrum Comarcal de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Jordi Xargay, “cal un millor finançament i establir i regular amb claredat qui fa què per evitar duplicitats innecessàries i, també, saber donar resposta a les particularitats de cada zona”, admet el també president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany i alcalde de Palol de Revardit. “Al Fòrum Comarcal hi som representats tots els consells i és un espai que permet debatre en comú directrius comunes i on també es promocionen i s’elaboren estudis d’abast comarcal”, explica Xargay, que insisteix que avui dia “ningú que conegui la feina que fan els consells els pot posar en dubte”. “Durant aquests trenta anys, han estat l’eix vertebrador del territori, administracions que s’han sabut arrelar i que cal que siguin posades en valor i que siguin escoltades”, defensa, i adverteix: “Si no existissin els hauríem d’inventar.”
UNA DIVISIÓ HISTÒRICA
La distribució territorial de Catalunya l’any 1936 ja va dividir el país administrativament en comarques i va recuperar les històriques vegueries, entenent que ja llavors era la proposta més adequada per donar una resposta de país i atendre les demandes dels municipis. Cinc anys abans, s’havia posat en marxa una ponència d’estudi, treballada amb una àmplia participació territorial i política, que partia d’un qüestionari adreçat a cada ajuntament en què, entre altres preguntes, se’ls demanava on anaven a mercat. La proximitat i els interessos econòmics compartits eren trets bàsics per configurar la nova divisió i superar les estretes costures de les quatre províncies en què va ser dividida Catalunya l’any 1833. La Guerra Civil va deixar en stand by la proposta.
No va ser fins al 1987 que la Generalitat va recuperar la divisió territorial i un any després, a les trenta-vuit comarques originals, n’hi va afegir tres de noves: el Pla d’Urgell segregat del Segrià, les Garrigues, l’Urgell i la Noguera; el Pla de l’Estany, segregat del Gironès, i l’Alta Ribagorça, segregada del Pallars Jussà. El 1990, una vintena de municipis es van canviar d’adscripció comarcal.
Des del departament de Territori i Sostenibilitat, assenyalen que la divisió administrativa comarcal “és un plantejament viu i canviant”. L’exemple més clar correspon a l’anomenat informe Roca –el resultat d’una comissió integrada per vuit experts, entre ells quatre geògrafs i presidida per Miquel Roca i Junyent– que el 2001 va posar sobre la taula la incorporació de sis noves comarques atenent els interessos i les similituds entre diferents territoris. Sota l’enunciat de voler racionalitzar l’administració pública i millorar el servei als ciutadans, la proposta plantejava la creació de l’Alta Segarra, amb capital a Calaf i segregada de l’Anoia, la Segarra i el Solsonès; el Baix Llobregat Nord, que al voltant de Martorell agafava municipis del Baix Llobregat, l’Anoia i l’Alt Penedès; el Segre Mitjà, amb capital a Ponts i segregat de la Noguera i de part de l’Alt Urgell; la Selva Marítima, amb el nucli a Blanes i alimentada amb poblacions del nord del Maresme i de la costa de la Selva; la Vall de Camprodon, amb capital a Camprodon i segregada del Ripollès i, finalment, el Moianès, amb nucli a Moià i amb poblacions del Bages i del Vallès Oriental.
De totes aquestes propostes, només la demanda de comarca pròpia del Moianès es va materialitzar el 2015 gràcies a l’aprovació del Parlament. Es va convertir en la 42a comarca de Catalunya i també en aquell temps es van intensificar les veus en defensa d’una nova divisió administrativa, la del Lluçanès, una zona amb entitat pròpia reconeguda com a subcomarca que abraça poblacions del Bages, el Berguedà i Osona. Malgrat que es van iniciar els tràmits, l’arribada del 155 i el desmembrament del govern van estroncar el procés al Parlament. Ara que s’han tornat a recuperar les institucions catalanes es preveu que la reivindicació continuï.
TRASPASSANT FRONTERES
En àmbits com el Pirineu, on la dispersió dels nuclis habitats és molt gran, els consells comarcals s’han convertit en la peça bàsica de l’engranatge administratiu. Constantí Aranda, president del Consell Comarcal del Pallars Jussà i alcalde d’Isona i Conca de Dalt es mostra taxatiu: “Aquí són imprescindibles, obligatoris perquè tot rutlli.” “Si no fos pels consells comarcals, no podríem tenir articulats tots els serveis que funcionen actualment ni, encara menys, garantir la mateixa qualitat que obtenen poblacions molt més grans”, reflexiona. És en aquesta experiència de gestió on pivoten projectes de més llarga volada, com ara els que atorguen els fons europeus.
El president comarcal parla amb coneixement de causa i fa bandera de la proposta del projecte “Valorització del patrimoni cultural i natural per a la dinamització turística del Pallars Jussà”, impulsat pel consell comarcal, amb un pressupost d’1,2 milions d’euros. “És l’exemple perfecte de participació entre administracions per treure’n el màxim rendiment, però dirigit des d’aquelles que coneixen pam a pam la seva terra i les necessitats que té”, precisa, i recorda que el projecte preveu, entre d’altres, la tematització d’una xarxa de senders per posar en valor el patrimoni megalític de la comarca i la remodelació de la proposta expositiva del Museu Paleontològic i dels Dinosaures del Pirineu a Isona.
La permanència o no dels consells comarcals tal com funcionen actualment és un tema recurrent, i la darrera vegada que se’n va debatre el futur va ser el 2012. La llavors consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, va plantejar un “aprimament” de les administracions supramunicipals sota la base que el país “no és simètric sinó asimètric” i que en alguns territoris hi havia una duplicitat de serveis que calia superar. En aquest sentit, un altre dels fronts oberts va ser la proposta de canvi en l’estructura del govern dels consells comarcals per “reduir el pes polític en favor de la gestió mancomunada municipal”. És a dir, posar fi a les quotes de partit i deixar en mans del consell d’alcaldes les decisions a prendre. Tots aquests canvis, emmarcats dins la llei de governs locals aprovada el 2013 i que pretenia aturar la ingerència de l’Estat en els ens municipals a través de la llei estatal de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), no han avançat des de llavors.
Des dels consells comarcals consultats hi ha predisposició a reprendre el debat, però la majoria alerten que el pes polític real dels consells comarcals “és molt petit” i alguns es pregunten si deixar en mans dels alcaldes les decisions d’àmbit territorial és una idea encertada. “Cada alcalde, per tradició, mira pels interessos del seu municipi, i perquè el nou sistema funcionés caldria garantir que les decisions beneficiarien sempre tota la comarca, no només una part”, reclama el president del Consell Comarcal del Baix Empordà i alcalde de Begur, Joan Català, que demana “molta més capacitat d’intervenció als consells comarcals” perquè: “Hem demostrat que som gestors eficaços i eficients del diner públic.”
Gisclareny, el més petit de tots
El gener passat, Gisclareny, al Berguedà, va destronar Sant Jaume de Frontanyà, ubicat a la mateixa comarca, com a municipi més petit de Catalunya. El poble, segons recull l’Idescat, té empadronats 27 veïns després de perdre’n dos respecte al darrer recompte. Quinze són homes i dotze són dones. Té una superfície de 36,47 km² i es troba dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
La desaparició del Barcelonès es manté en suspens
El Consell Comarcal del Barcelonès –integrat pels municipis de Badalona, Barcelona, l’Hospitalet, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet– va aprovar per unanimitat la seva dissolució el març del 2017. Dos mesos després, el Parlament donava llum verda a la proposta i començava a tramitar la llei que havia de posar fi a l’ens. Un informe de la Sindicatura de Comptes que recollia possibles irregularitats en la gestió de l’administració en va ser el detonant.
El Conselh Generau d’Aran, un cas particular
El Conselh Generau d’Aran és l’òrgan de govern autònom de la Vall d’Aran des del 1991. Integrat per 13 membres, el dirigeix el síndic d’Aran –des del 2011 és Carlos Barrera (CDA-CiU)–. Amb una llengua, l’aranès, i una cultura pròpies, l’any 2005 el consell va aprovar per unanimitat un document en què es reclamava més autonomia per al territori, superant el mer concepte de comarca, i un pacte de lliure unió amb la resta de Catalunya. La llei d’Aran del 2015, aprovada al Parlament, va recollir les competències de la zona i quin havia de ser el seu finançament.
El Moianès, nova comarca des de fa tres anys
El 20 de juliol del 2015 es va crear oficialment el Consell Comarcal del Moianès i es va dotar amb aquesta administració la comarca més jove de Catalunya. Per crear-la i donar sortida a una reivindicació històrica, es va sotmetre a votació dels ciutadans, que li van donar suport en un 80,4% dels vots emesos. La integren deu municipis que anteriorment formaven part de les comarques d’Osona, el Bages i el Vallès Oriental. D’altra banda, la proposta de constituir la comarca del Lluçanès va quedar estroncada per la paralització del Parlament amb l’aplicació de l’article 155.