Sota l’ombra de Salvini
Itàlia té tirada a encimbellar personatges forts, carismàtics, sovint histriònics i messiànics
Matteo Salvini s’ha fet amo i senyor del govern d’Itàlia. Aprofitant l’altaveu que dona el poder, el viceprimer ministre i ministre de l’Interior ha convertit el seu mandat en una campanya d’autopromoció permanent i és el polític més popular. La Lliga va arribar a l’executiu sent el soci minoritari. En les eleccions del 4 de març va treure un 17,4% dels vots, i el Moviment 5 Estrelles (M5E), un 32%. I amb tot, si ara es tornés a les urnes, Salvini arrasaria. En un país sense un centredreta moderat i modern i amb un centreesquerra que ha deixat de ser creïble allunyant-se dels carrers i venent-se als poders forts, el govern no té oposició.
L’executiu de coalició d’extrema dreta i populista va néixer per ser bicèfal: com que no es podien dividir el càrrec de primer ministre, es van enginyar una gran vicepresidència per a cada formació. De premier van triar una figura de cera, Giuseppe Conte: innocu, irrellevant i obedient, demana permís a Di Maio i Salvini abans de respondre a la premsa. El viceprimer ministre grillino, Luigi Di Maio, però, ha quedat del tot eclipsat per la personalitat de Salvini. Sense experiència política, encarcarat i fill d’un exponent local del feixista Moviment Social Italià, Di Maio no ha superat la comparació.
La manera de fer de Salvini és molt semblant a la del seu admirat Donald Trump –referent també, per cert, de Beppe Grillo–. Dispara una provocació rere l’altra, cada dia, estabornint el país, sense deixar-li temps de processar res. Així és com s’eleva el nivell de normalització d’allò que fins fa poc era inacceptable.
Els italians que van acabar trobant justes i necessàries les lleis racials de Mussolini no es van despertar de cop i volta odiant els jueus i els gitanos que fins llavors eren els seus veïns. El feixisme va penetrar socialment de manera sibil·lina, esglaonada. I també aleshores hi havia els qui, per cinisme o per ignorància, deien que no n’hi havia per a tant. Aquest és el paper que juguen ara els grillini. Els còmplices necessaris.
L’M5E segueix la corda a Matteo Salvini i, com a molt, quan es passa massa en minimitzen les declaracions. Compte amb la imatge esbiaixada de partit antisistema que s’ha venut fora d’Itàlia dels grillini, potser per falta de referents amb qui comparar-los. Di Maio va lloar la política econòmica de Rajoy i va ser ell qui va iniciar fa mesos la croada contra les ONG definint-les com a “taxistes del mar al servei dels traficants”. Grillo, el cap del partit que en realitat és una empresa, va fer campanya per l’alcaldia de Roma dient que l’M5E netejaria la ciutat “de rates, brutícia i immigrants”. L’M5E es defineix com un partit que no és ni de dretes ni d’esquerres, ni feixista ni antifeixista, i per això Grillo va obrir les portes a la formació neofeixista CasaPound. El partit “dels feixistes del tercer mil·lenni” van ser aliat de la Lliga el 2015.
El pacte de l’M5E amb la Lliga era el més lògic que podia passar: va tenir un suport amplíssim de la base grillina i els dos partits comparteixen les mateixes dinàmiques populistes i de dretes. Per això van poder pactar un programa que satisfà a tots dos en els punts principals: més mà dura contra la immigració, rebaixa d’impostos als més rics i retòrica euroescèptica, que a la pràctica està buida de significat.
Grotesc i proper, sempre connectat a les xarxes socials, Salvini actua com un pinxo de discoteca que abusa dels qui li porten la contrària. Roberto Saviano, periodista sota amenaça de mort per la màfia per haver-ne destapat les misèries, l’ha criticat. I ell, com a resposta, sent el ministre de l’Interior, ha amenaçat de treure-li l’escorta.
Fa anys que Salvini practica la deshumanització de l’enemic, que és el migrant pobre. Des que hi ha el nou govern hi ha hagut quatre casos d’agressions racistes amb trets contra immigrants. L’última, al sud del país, contra refugiats de Mali. Tres joves italians els van disparar al crit de “Salvini! Salvini!”.
Itàlia té una gran tirada a encimbellar personatges forts, carismàtics, sovint histriònics i messiànics. Però amb la mateixa facilitat que els ha enlairat els fa caure pel pedregar, i passen a viure del rèdit de ser la pròpia caricatura. L’anterior primer ministre, Matteo Renzi, n’és l’exemple més paradigmàtic i proper. Fracassat al seu país després d’haver ensorrat el Partit Demòcrata dretanitzant-lo, s’apropa als Ciutadans d’Albert Rivera per intentar continuar pintant alguna cosa, com un Manuel Valls qualsevol.
L’incombustible Silvio Berlusconi, que si la biologia li permetés els enterraria a tots, possiblement és l’excepció que confirma la regla. Salvini honorarà la tradició pàtria d’ascensió ràpida i patacada sonora o haurà après del seu mestre i sabrà sobreviure a l’èxit?