L’Eurocambra, davant un panorama desconegut
El relat de Brussel·les ni arriba ni convenç, sobretot entre els més joves
El centre neuràlgic de la democràcia europea, l’Eurocambra, s’apropa a un futur incert. Quan falta menys d’un any per a les eleccions europees del 2019, el Parlament Europeu cada cop està més a prop d’enfrontar-se a l’escrutini de les urnes. Uns comicis que si bé els ciutadans molts cops entomen en clau nacional, dibuixarà el nou equilibri de poders a la Unió Europea. És la recta final de la legislatura europea, i Brussel·les s’ha deixat les assignatures més complicades per al final. El Brexit, la gestió de la migració, la reforma de l’eurozona i els pressupostos plurianuals per al 2021-2027 són les carpetes més complexes que, tant l’Eurocambra com les capitals europees, intenten tancar a correcuita abans que els resultats electorals del maig del 2019 suposin un gir polític. Brussel·les vol lligar el seu futur.
cambra reduïda
Per a l’única institució democràtica de la UE, l’Eurocambra, el Brexit suposarà perdre companys d’escons i ampliar els eurodiputats d’alguns estats. Per exemple, el 2019, l’Estat espanyol enviarà a Brussel·les cinc polítics més. Però la sortida del Regne Unit pot afectar les majories parlamentàries, ja que Londres era un feu de vots socialistes i conservadors. També l’Aliança Lliure Europea, que aglutina ERC, perdrà els eurodiputats del Partit Nacionalista Escocès.
Enmig de la creixent tensió per la política migratòria de la UE i l’auge de l’euroescepticisme, les formacions ja engeguen la maquinària per a la dura batalla del maig vinent. En joc, el control de l’executiu comunitari i el futur del projecte europeu. Si bé les cancelleries europees tenen el timó del club europeu, una Eurocambra fragmentada i amb una minoria euroescèptica reforçada no només constataria el canvi de l’opinió pública europea, sinó que amenaçaria de bloquejar els avenços legislatius. Entre la vella guàrdia que controla l’aparell burocràtic de la UE, socialistes i populars, hi ha nervis per la por de perdre la seva sòlida coalició a la cambra europea, tant pels anomenats partits antiestablishment i/o euroescèptics com per l’efecte Macron.
Pel que fa al fenomen dels nous partits, Itàlia i Polònia generen més inquietuds. Mentre que els polonesos ja fa temps que van fer un gir cap a l’extrema dreta que afectarà els resultats del Partit Popular Europeu, els últims comicis italians han capgirat el panorama polític de la tercera economia de l’euro i feu més preuat del socialisme europeu en les últimes eleccions europees.
L’eix francoalemany també va pel camí de perdre el color de l’aliança entre populars i socialistes. Després d’Alemanya i Polònia, a França és on els populars europeus van treure els millors resultats en les últimes eleccions. El Rei Sol francès en versió hipster no ha desvelat la seva estratègia de cara als comicis europeus, però manté converses amb el grup dels liberals, en què de moment hi ha partits com Ciutadans. En qualsevol cas, vendrà la seva figura com a líder amb aires frescos i renovadors en una línia europeista per arrossegar vots.
eStratègia comunicativa
A les mans dels electors hi ha el futur d’Europa, però com convèncer-los és l’eterna pregunta que es fan a Brussel·les. Malgrat tots els recursos que inverteix l’Eurocambra per donar a conèixer la feina que fan els seus membres i la seva influència en el dia a dia dels ciutadans, el relat ni arriba ni convenç, sobretot entre els més joves. I és que la papereta dels mil·lennistes és molt preuada per als europeistes. La tasca no serà fàcil. Si bé un 70% dels menors de 25 anys veuen positiva la UE i són partidaris de prendre més decisions en l’àmbit europeu segons l’últim eurobaròmetre, de moment tenen poca intenció de votar en els propers comicis –un 42% ho veu poc probable–. A l’altre bàndol, la generació del baby boom vota més, però és més crítica amb les institucions europees. Conscients de l’addició dels joves a les xarxes socials i preocupats pel que anomenen “el fenomen de les fake news”, segons un document estratègic filtrat als mitjans, l’Eurocambra es planteja “analitzar i possiblement comprar” eines específiques digitals per tal d’“animar i alimentar” multiplicadors i suports amb missatges, crides a l’acció i productes editorials. La guerra electoral es desplaça a les xarxes, però aquest intermediari no necessàriament ha de ser suficient per atraure electors, i els partits tradicionals hauran de posar carn fresca a la graella si volen ser competitius.