El dossier

Estiu lluny del SÀHARA

Des del 1993, cada juliol i agost infants sahrauís arriben a Catalunya provinents dels camps de refugiats del Tindouf per viure unes vacances diferents amb les famílies d’acollida

L’estiu es fa notar amb especial virulència als camps de refugiats sahrauís, ubicats a la zona del Tindouf, a Algèria. Hi ha jornades que les temperatures superen els 50 graus i marquen el dia a dia d’un col·lectiu integrat per unes 165.000 persones que van ser expulsades de la seva terra fa més de quaranta anys confiant en la promesa feta per l’ONU de tornar-hi en un futur proper. Una promesa que no s’ha complert. Els sahrauís refugiats viuen en tendes de campanya distribuïdes en cinc grans campaments que es mantenen gràcies a l’ajut internacional i que amb els anys han aconseguit cobrir les necessitats bàsiques per a la població. Tot i això, les condicions no deixen de ser especialment dures, sobretot per als més petits.

Per intentar pal·liar-ne els efectes i amb la complicitat de la societat catalana, i també espanyola, l’any 1993 es va posar en marxa el programa Vacances en Pau, organitzat pel Front Polisario, el moviment d’alliberament nacional. Va ser la formalització d’experiències prèvies que havien dut al territori petits grups d’infants dels camps de refugiats. Aquest programa ofereix a la mainada passar els mesos de juliol i agost amb famílies d’acollida repartides per tota la geografia catalana. Aquest estiu la canalla ha arribat de manera esglaonada fins al 3 de juliol passat, i ja estan tots instal·lats a les diferents llars. Són infants d’entre 10 i 12 anys, uns 450 a Catalunya i uns 4.000 arreu de l’Estat, i molts d’ells repeteixen l’estada. “Arriben cansats del viatge en avió, però durant el trajecte els que s’estrenen han rebut molta informació dels companys que ja han viscut l’experiència i tots s’ho prenen com una gran aventura”, assegura Susana Sanahujes, coordinadora nacional del programa, que insisteix a trencar alguns tòpics que s’han anat creant amb els anys. “No són infants traumatitzats per un conflicte bèl·lic en actiu, les seves famílies se’ls estimen moltíssim, estan escolaritzats i tenen una vida tan normal com és possible als camps de refugiats”, repeteix, i concreta que “venen a passar unes setmanes d’esbarjo i gairebé des del primer dia s’adapten molt bé a la nova realitat”. Els infants, molts d’ells amb problemes de vista i d’oïda com a conseqüència del contacte diari amb la sorra i el sol del desert, passen revisions mèdiques que certifiquen el seu estat de salut i que en més d’una ocasió han detectat alguna malaltia que ha hagut de ser tractada als hospitals catalans.

Sanaujes explica que la col·laboració de les famílies acollidores “s’ha mantingut estable en els darrers anys”. Tot i això, admet que hi va haver un punt àlgid el 2006, quan es va arribar a un miler de famílies participants, i que la crisi econòmica posterior va afectar de ple la campanya i en va reduir el nombre.

CANDIDATS ENTUSIASTES

Per participar en el programa “el que cal sobretot és predisposició i entusiasme”. “El tràmit és prou fàcil, hi ha entrevistes amb els sol·licitants per resoldre dubtes i se’ls demana que tinguin cura del benestar dels infants que quedaran al seu càrrec durant aquests dos mesos”, especifica la responsable, que recorda que un dels compromisos que accepten les famílies és el de participar en les activitats conjuntes i les visites institucionals que s’organitzen en l’àmbit del territori. “És molt important que hi siguin, perquè així es dona visibilitat social a la situació que viu el poble sahrauí i es reclama una acció política que pugui resoldre el drama de quaranta anys expulsats de la seva terra”, diu, i recorda que les famílies es comprometen a no iniciar cap procés d’adopció ni a sortir del país. “Després de tants d’anys ja es coneixen el protocol”, recorda Susana Sanaujes.

Els infants que arriben per primer cop, segons constaten des de Vacances en Pau, superen amb facilitat la sorpresa inicial de trobar-se amb un món completament diferent al seu. “Són com una esponja i el fet que mantinguin el castellà a l’escola com a segona llengua facilita molt la comunicació des del primer moment”, assegura, i afegeix: “Aprenen molt de seguida i en pocs dies amplien vocabulari i molts s’acaben comunicant amb fluïdesa també en català.”

Durant el temps que són fora dels campaments, els infants parlen periòdicament amb les seves famílies a través d’internet. “Cada setmana o cada deu dies es connecten per poder parlar amb els de casa i explicar-los tot el que estan vivint aquí”, manté Sanaujes, que destaca que aquestes connexions permeten també que les famílies d’allà i les d’aquí es coneguin i puguin encetar llaços d’amistat que molt sovint es concreten amb viatges posteriors al Sàhara. “Es creen lligams molt forts més enllà de les vacances i es mantenen durant anys perquè la gent d’aquí vol seguir l’evolució de l’infant o els infants acollits”, explica, i defensa que malgrat que el primer beneficiari del programa és la canalla “la gran majoria de famílies que s’involucra en l’acolliment asseguren que es tracta d’una de les millors experiències de la seva vida i repeteix”.

En qualsevol cas, la responsable de les Vacances en Pau reconeix que dies abans que es compleixin els dos mesos, els infants es mouen entre la tristesa pel final de les vacances, i l’enyorament i les ganes de tornar a veure les seves famílies. “Sabem que hi ha crítiques de gent que pensa que l’activitat pot ser contraproduent per als nens, però qui les fa desconeix completament quina és la realitat”, assenyala, i afegeix: “Més aviat els que queden més afectats són els pares acollidors, perquè són menuts que deixen una empremta profunda.”

BENVINGUDA I COMIAT

Les recepcions als ajuntaments per part de les autoritats locals dels municipis on hi ha famílies que participen en el programa Vacances en Pau són cita obligada. Es tracta d’un dels actes clau per fer visible a la societat l’històric conflicte i revifar l’interès per una demanda humanitària que, amb la connivència internacional, s’està eternitzant i amenaça de normalitzar-se. És habitual que en cada territori on hi ha una delegació del programa s’organitzin festes o bé de benvinguda dels infants o bé de comiat. En l’àmbit de tot Catalunya, com cada any, es fa una crida a les famílies acollidores a participar en una trobada conjunta. En aquesta edició, la data triada és el 22 de juliol. Començarà al matí amb una concentració per reclamar la llibertat del poble sahrauí a la plaça Sant Jaume de Barcelona i al migdia es traslladarà al Parc Central del Vallès, a Sabadell, on hi haurà activitats de tota mena.

Una llarga història de resistència

Parlar del Sàhara Occidental és parlar d’una terra sotmesa des de fa massa anys. Colònia espanyola des de principis del segle XX, en els anys setanta es va gestar un moviment d’autodeterminació, el Front Polisario. El Marroc i Mauritània van reclamar la zona com a pròpia, i el 1975 la Marxa Verda, promoguda pel rei marroquí, va traspassar la frontera. Un any després, Espanya va abandonar el territori i els sahrauís a la seva sort. El Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica i va començar la guerra que va provocar la fugida de milers de persones. Actualment, el Marroc controla el 80% d’un territori ric en recursos naturals mentre que una bona part dels sahrauís, 165.000, esperen en camps de refugiats poder tornar algun dia a casa.

Dues famílies diferents amb un mateix objectiu

La Marta Farrés, d’Arenys de Munt, dubta dels anys que fa que acull infants sahrauís a casa seva. “En fa prop de quinze, segur, però sembla que ho hagi fet tota la vida”, explica. S’hi va llançar de cap en solitari i defensa que l’aprenentatge ha estat impagable. Compromesa amb l’activisme social al seu municipi, Farrés recorda que es va interessar per la situació “injusta i vergonyosa” del poble sahrauí i que es va decidir a rebre infants “tant per oferir-los un lloc on passar unes setmanes de diversió com per ajudar amb aquest gest a visualitzar la greu situació del col·lectiu”. Aquest any està “molt ben acompanyada”, de dos nens amb qui ja ha conviscut. “Són la cara i la creu. En Saleh, de 16 anys, està seguint un tractament per ajudar-lo a créixer i és un belluguet, i l’Abba, de 12, és un cor amb potes”, destaca. Manté que aprenen amb molta rapidesa i que l’obliguen a seguir un ritme frenètic perquè volen aprofitar al màxim els dies. “És curiós perquè amb la colla que fan aquí amb altres infants sahrauís només es poden trobar a l’estiu, perquè a Algèria no viuen al mateix camp de refugiats i no es poden veure la resta de l’any”, comenta, i assegura que “tenen una gran capacitat per fer-te sentir estimada”.

La Lorena Sánchez i en Juan Ángel Añino viuen a Pineda de Mar i són pares de tres fills: en Dario, d’11 anys; l’Unai, de 9, i la Dae, de 6. Amb una família nombrosa, la decisió d’acollir un infant sahrauí va ser molt meditada, però l’aposta per tirar-la endavant també va ser compartida entre tots. “L’any passat va ser el primer. Coneixia una amiga a Calella que havia passat per l’experiència i ens va posar en contacte amb els responsables de la zona. Vam conèixer l’Ahmed Bala amb 10 anys”, explica. L’infant era la primera vegada que participava en el programa, i la Lorena admet que els primers dies no van ser fàcils. “Amb quatre criatures t’ho pots imaginar! L’Ahmed és un nen molt maco, però ens costava entendre’ns i hi havia certs comportaments que vam haver de superar, però el resultat final va ser positiu”, assegura. Tant és així que aquest estiu l’Ahmed torna a ser a casa seva. “És un nen amb moltíssima energia, molt infantil i amb moltes ganes d’aprendre”, explica la Lorena, que afegeix que ella i el seu home es reparteixen les vacances perquè sempre hi hagi un dels dos amb els nens.

Precisament, la relació dels seus fills amb l’infant acollit també ha variat en aquests dos anys. “L’Ahmed Bala juga molt amb la petita, amb el meu fill mitjà no tenen gaire relació i el gran és el seu referent quan ha de preguntar alguna cosa”, comenta. Dins de la família, el nen sahrauí és tractat igual que la resta dels fills “perquè es tracta d’això, de fer-lo sentir que forma part de nosaltres durant el temps que és aquí”. Lorena Sánchez recorda que l’any passat, el nen “al·lucinava” amb l’aigua que sortia de l’aixeta, però, en canvi, no es mostrava gaire disposat a passar per la dutxa. “Li feia por aquell enginy que el mullava des de dalt”, diu, i destaca, però, que ben aviat va imitar sense gaires problemes els hàbits que veia diàriament. La família té ganes de tancar el cicle d’acollida i fer que l’Ahmed Bala torni un tercer estiu, però abans hauran de resoldre un problema familiar. Per què van voler acollir? “Perquè teníem ganes d’ajudar uns infants obligats a viure en una situació extrema que no han triat, però que els afecta de ple a ells i al seu futur”, reflexiona Sánchez.

Aigua, escales, jocs, bicicleta i riallades

“Recordo que quan va arribar el primer any plorava i que es va passar una llarga estona obrint i tancant l’aixeta embadalit veient com queia l’aigua.” Els infants sahrauís que passen les vacances amb les famílies d’acollida sovint comparteixen vivències en especial vinculades amb l’aigua, un bé escàs a la seva terra i del qual aquí es disposa amb tanta, potser massa, facilitat. “Els encanta la piscina, d’on no sortirien, i cal estar molt alerta perquè molts diuen que saben nedar, però no és així.” Els jocs a la piscina són un clàssic entre les activitats diàries, però no tant les visites a la platja, que els infants sahrauís es miren amb desconfiança perquè no entenen com una quantitat tan gran d’aigua no marxa dels seus límits. Una altra realitat que els sorprèn són les escales. “Els fan molta gràcia, perquè als campaments no n’hi ha i les pugen i baixen molts cops.” Amb la bicicleta hi ha amor a primera vista, igual que amb les riallades amb els companys de colla. “Fan amics amb molta facilitat, perquè es fan estimar.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.