Reflexions a la presó

16 de gener de 1937

“Munic, cel·la 12. Fa mitja hora que n’han tret, per deixar-lo en llibertat, el meu company de cel·la, un tal Emili Aram i, en quedar sol entre aquestes quatre parets, he pensat que el millor que puc fer és començar un petit diari de les meves impressions. Potser el dia de demà em plaurà rellegir-lo i recordar aquests temps del meu empresonament. Potser plaurà a algú de llegir-lo, si és que mai algú s’interessa per les coses que a mi m’hagin pogut passar.”

18 de gener de 1937

“11.50 h. No vull deixar d’escriure un xic cada dia: així, imposant-me un xic de mètode en la manera de passar el temps, passarà millor. Acabo de fer una partida d’escacs amb mi mateix que he perdut. És a dir, el color que volia ser jo, ha perdut. No hi fa res, també s’ha de saber perdre, inclús contra un mateix.”

20 de gener de 1937

“12.40 p. m. Avui és el primer dia, d’ençà que soc aquí, que fa sol. Perquè aquesta cel·la està orientada al nord i no hi toca. Però me’n puc adonar mirant els edificis, per un angle de la finestra. Amb tot, el meu humor no és pas millor que els altres dies a pesar que el temps influeix molt sobre mi. I és que em sap més greu estar engarjolat quan a fora fa bo. Com em sap greu veure anunciats en el diari els balls de carnaval.”

“En havent dinat, feia poca estona, ens han vingut a buscar per anar a la dutxa. És un esdeveniment que sols té lloc cada 15 dies i, tot i que tenia el menjar a la boca, no l’he volgut perdre. Junts amb dos de la cel·la n. 13, hem baixat al soterrani, ens hem despullat tots quatre i ens hem dutxat calent i fred. Això m’ha fet bé pels nervis i l’ensabonada pel cos.”

22 de gener de 1937

“Avui a les quatre m’han portat un company, un paleta. Ara se l’han endut a declarar i puc escriure tranquil·lament, primer no callava. Se l’acusa d’haver comprat un diari prohibit l’any 1934. L’home diu que d’ençà el moviment que no s’ha embolicat en res més i està tranquil. Té dona i canalla i diu que en aquestes condicions no es pot permetre tenir idees.”

24 de gener de 1937

“Com que veig que els menús es repeteixen més o menys, vull anotar també el que menjo. Desdejuni: cafè amb llet i sucre i un tros de pa negre, com una llesca doble. Aquest pa té gust de comí i és molt bo. Atapeït, la molla resulta difícil de digerir, per això en guardo i menjo sempre el del dia anterior. Dinar: la mateixa ració de pa negre i dilluns: sopa de betes sevillanes, color marró clar. Dimarts: sopa amb mongetes seques, rodones. Dimecres: sopa amb dues mandonguilles de pa amassat. Dijous: sopa d’arròs amb trossets de carn, espès. Divendres: macarrons i col àcida. Dissabte: puré de pèsols (o de llenties) i botifarra que hi neda. Diumenge: arròs amb trossets de carn (infecte!). Sopar: una sopa clara, variada i la corresponent ració de pa. Tot plegat, si bé no deu alimentar gaire, atipa.”

27 de gener de 1937

“Avui m’explicava en Wacker (el company de cel·la) que junt amb ell va venir en el tren cel·lular un alemany procedent d’Àustria que portaven a Dachau, al camp de concentració, per haver fet propaganda comunista en aquell país. És a dir que l’expulsaven, entregant-lo precisament a les autoritats alemanyes. A veure si aquí es proposen fer una cosa semblant amb mi. Em sabria greu entrar a l’Espanya blanca [franquista] per la porta petita!”

30 de gener de 1937

“2.10 tarda. Fa la sensació que estic vivint una hora històrica: Hitler fa el seu anunciat discurs per ràdio; davant del Reichstag para el Führer després dels quatre anys que va demanar de temps perquè el deixessin fer. Val a dir que ha fet i ha aconseguit el fi que es proposava. Dels mitjans, val més que no en parlem, però em fa l’efecte que als alemanys, o a la major part almenys, els importen poc els mitjans, i estan contents del fi que Hitler ha obtingut. Hitler ha salvat Alemanya, que anava pel camí del que està passant a Espanya i per això sol ja li poden estar reconeguts, fins potser se li poden admetre els mitjans, que deu haver cregut necessaris. La història ens dirà on durà Alemanya. Però jo no m’he proposat parlar de política en aquestes planes, començant per no ser la meva situació de presoner dit polític la més adequada; a més, puc estar influenciat per aquesta circumstància. Des de Suïssa ho podria jutjar millor. El fet és que he demanat al guardià si podia sentir el discurs i m’ha contestat que ells tampoc tenien altaveu. Des d’una finestra del mateix edifici, que dona al pati, se sentia un xic i en Wacker i jo hem desmuntat la part superior de la finestra, i, asseguts sobre les lliteres plegades, l’hem escoltat, i s’entenia. Ho hem aprofitat per respirar aire pur, que aquí dins no arriba. Ara tornem a estar a baix, i tot continua banyat en tranquil·litat. En monòtona i avorrida espera.”

4 de febrer de 1937

“10.20 h. Estic sol a la cel·la, però sols per una estona, perquè en Wacker ha anat a fer-se afaitar. Jo no ho he fet fer, perquè vull veure quina cara arribo a fer, amb el temps que em tindran aquí. En vull una fotografia, com a record. Així mateix, vull que salti a la vista, si haig de parlar amb algú, el temps que fa que soc aquí i la cara que faig per culpa d’això. No sé si és bo o contraproduent, però he començat així i continuo.”

5 de febrer de 1937

“2.15 h. A les dues s’han endut en Wacker, el meu company de cel·la número 3, que avui justament fa 15 dies que havia vingut. Junt amb sis més ha pujat a l’automòbil cel·lular, amb petits compartiments individuals amb seient (m’ho havia explicat ell mateix perquè hi havia vingut de l’estació), pintat de negre amb el sostre blanc, amb destinació segurament al camp de concentració de Dachau (perquè he sentit com una minyona ho preguntava al xofer). Feia pena, amb el seu paquet sense lligar –no li ha donat cordill, aquí estan prohibits– ha estat el primer a pujar. Ell assegura que després del moviment no ha comprat cap més paper comunista, però ho dubto un xic. Ho repetia i repetia, com si volgués convèncer-se a si mateix o que el sentíssim si escoltàvem. S’emparava en les paraules del Führer que el d’abans ja està perdonat i, ara, vida nova en el 3r Reich. Tant pot ser que els hagi castigat per haver pertangut a la KPD, partit comunista alemany, abans dels moviments nacionalsocialistes. Pobre home, trigarà a veure els seus coloms!”

“2.55 h. Ha tornat el cotxe de la policia. Els deu haver dut solament a l’estació, i d’allí, amb el mateix tren amb què va venir fa dos divendres. Ara sí que veig que Dachau és la destinació.”

6 de febrer de 1937

“Cap a la una m’han portat un home, el company n. 4. Porta el cap pelat i ve de Dachau, del camp de concentració. Està flac i ha devorat la sopa de llenties amb botifarra nedant. Després encara el pa a la sopa i en 5 minuts ha estat llest. Diu que allí passa gana, pel que treballa. M’ha explicat quatre coses que sempre són interessants de saber: hi ha unes 2.000 persones preses. Dormen en barraques grans en nombre d’una cinquantena en cada una. Treballen vuit hores i mitja diàries, tenen cantina, però sols hi poden prendre cafè, res de cervesa ni alcohol. Això els que tenen diners. Ell, no. Els que poden, estan autoritzats a rebre 15 marcs a la setmana, però no paquets. Poden comprar cru i coure-s’ho ells. Diu que donen més bon menjar que no pas aquí, però com que treballen molt, ell passa gana. De cartes, poden escriure’n i rebre’n, però sols a una adreça; si volen canviar de persona amb qui correspondre, ho poden sol·licitar. Resulta que sols una postal cada 15 dies. Diu que hi ha gent que fa quatre anys que hi és i menys de tres mesos no s’hi està ningú. El curiós és que hi ha gent que ha comparegut al jutjat, ha estat condemnada i, en acabar la condemna en una presó o presidi, ha estat retornada al camp de concentració. D’altres que han estat absolts i així mateix retornats allí. Es veu que una cosa és el jutjat i una altra la policia política que els jutja incompatibles de viure en llibertat. Ell mateix està detingut d’ençà de l’octubre per haver faltat al paràgraf 175 (homosexual) l’any 1934.”

8 de febrer de 1937

“Tot continua igual a la cel·la. En Birker (el company) dormita o calla, el que no és cap mal. No ens tenim gran cosa a dir. De Dachau no vol explicar gaire –que a mi m’interessaria– perquè està prohibit. M’ha de bastar saber que prefereix un any de presó a tres mesos allí.”

“M’entretinc escrivint cartes llargues que no tiro per no amoïnar la censura: ho faré quant surti, si me les deixen. Hi dic coses que, sense ser res de mal, des d’aquí no està permès dir.”

11 de febrer de 1937

“El meu nou company, el bibelforseher (explorador de la Bíblia), és molt quiet i gens desagradable. Resa i llegeix salms, que també em fa llegir a mi. Es diu Allois Koller, té 53 anys i és un treballador senzill. Però és bo i aguanta amb resignació el seu captiveri, que fa –avui– un mes que dura i que ell creu que pot durar fins a un any. Sols perquè és pacifista. Diu que l’actual govern els jutja enemics de l’Estat i els atribueix tendències comunistes. Ell pertany als apolítics i sols creu i segueix «la veu de Déu», la Bíblia. Per això no diu «heil», perquè de «sant» sols ho és Déu.”

12 de febrer de 1939

“4.30 p. m. Ja quasi no es pot llegir de fosc. I això que el dia s’allarga notòriament. A fora neva. Tot avui que ho fa, però mullat. Ara pren i cau en grans flocs. I ja es pot dir que ha passat un altre dia: d’aquí a un quart ens portaran el sopar. Ara passa una formació que canta a l’uníson. Tot sovint això o música. Les formacions (SA, SS, exèrcit, HJ, BDM, etc.) agraden molt als alemanys i més als del 3r Reich. Per a mi, sols tenen el perill de portar-los el dia de demà a una altra guerra. Juguen amb foc i s’exposen a cremar-se.”

15 de febrer de 1939

“La veritat és que no hi ha manera de sortir legalment d’Alemanya que no sigui per anar a combatre amb els blancs [franquistes]. I que això ja era a la tardor, també és un fet. Amb quin dret es priva de llibertat un estranger? Quin qualificatiu es pot donar a aquesta manera d’obrar envers refugiats? «Mori qui no pensi com jo» és l’antiga norma alemanya i veig que també la moderna. No és difícil aconseguir un fi no reparant en els mitjans.”

17 de febrer de 1937

“Costa no perdre la paciència, tancat aquí dins! Ja en tinc ben bé prou. Demà farà cinc setmanes que estic pres, i encara ni m’han preguntat res ni m’han fitxat, i el que és pitjor, no crec que pensin fer-ho. Sols em van comunicar el perquè em tenien i prou. Tant pot ser que ens vulguin tenir internats fins que s’acabi la Guerra Civil a Espanya com que esperin que demanem per anar al front.”

19 de febrer de 1937

“Set quarts he estat sol: a les 2.45 h ha entrat un xicot fort i cepat que es diu Josef Kern, té 28 anys i ve de Stattelheim, una presó d’aquí a Munic. S’hi ha estat set mesos i mig per haver llegit un full comunista que li van donar i que va cremar. Ara encara té por de ser portat a Dachau. [...] Està molt capficat, quasi no diu res. Es comprèn que idiotitzi un home set mesos i mig tancat sol en una cel·la. Una hora de passeig tenen, cada matí, però han d’anar un darrere l’altre, sense poder parlar; en ziga-zaga recorren el pati i després per un dels costats, per recomençar. Set mesos sense parlar amb ningú.”

23 de febrer de 1937

“M’han fet baixar al n. 39, m’han comunicat que no m’estava permès d’escriure en cap altra llengua que l’alemany i que a l’estranger de cap manera, ni en alemany.”

27 de febrer de 1937

“9 a. m. En Kerns, el company n. 6, ja ha passat la seva estona de por de ser enviat a Dachau, doncs avui és el dia (com tots els dimecres). Ja m’havia dit que el perill havia passat, quan a dos quarts de nou tocats l’han vingut a buscar i poc després pujava, junt amb tota una colla de desgraciats, un d’ells amb el cap pelat, que vol dir que ja hi havia estat, en l’auto negre amb el sostre blanc amb direcció a Dachau, el camp de concentració. En Kerns fa prop de vuit mesos que està pres, i a Dachau ningú se n’hi està menys de sis. Això que ha estat donat d’alta pel fiscal...”

[El 4 de març Miquel Albareda és traslladat de la presó del Palau de Wittelsbacher de Munic al Polizeipräsidium d’Alexanderplatz a Berlín, on ingressa el 10 de març. Del tortuós trasllat i de la vida a la presó berlinesa en deixa constància escrita quan uns dies més tard pot reprendre el dietari.]

22 de març de 1937

“Des del dia 4, quan a mig dinar em van venir a buscar de la presó política del Wittelsbacher Palais a Munic, fins avui no he pogut escriure i ara ho faig amb un llapis d’un centímetre i sols tinc un full de paper. Però no vull deixar d’anotar el que ha succeït en aquest temps, per si algun dia puc rellegir aquest diari.”

25 de març de 1937

“El pitjor que he viscut és el transport de Munic a Berlín, sobretot fins a Leipzig, en un cotxe vell, brut, repartits en caixons d’un metre quadrat on hi havia un banc per a dues persones i un tros de tauleta. En aquest espai hi fiquen fins a quatre persones. I el vagó aquest el fan anar en ziga-zagues pel país per entregar i recollir presos en el nombre més gran possible d’estacions. [...] Aquí a Berlín em van ficar en una cel·la on vam dormir 30 homes, jo sense sobrellit, sobre uns tres coixins de palla brutíssims; tot el local era infecte. [...] Vaig demanar que em donessin una cel·la individual, fet que consideren més càstig: jo no podia aguantar aquella brutícia, ni la «societat». Aquesta era pitjor que a Munic, indescriptible. Em va repugnar tant que vaig preferir estar sol, encara que fos més carregós. Avui fa 15 dies que estic en aquesta cel·la: té 1,60 x 3,25 m i hi ha un llit i un tamboret i un W. Indecent. L’aigua, la deixen anar des de fora tres cops al dia. I el pitjor és que aquí està prohibit llegir i escriure.”

28 de març de 1937

“Bé, ahir vaig sofrir la tercera declaració, però va anar molt millor que les altres. Un altre oficial, correcte, i aquest cop vaig firmar. Fan un detall de la meva vida i al final posen que estic desitjós d’anar a combatre al costat dels blancs [franquistes]. Això va ser ahir, dissabte de Glòria, 27 de març de 1937, i potser vaig firmar la meva sentència de mort, però crec que és el millor que puc fer.”