El dossier

Crònica des de LA PRESÓ

El 1935, un periodista va poder entrevistar Lluís Companys, Joan Lluhí i Joan Comorera a la presó d’El Puerto de Santa María

LES LECTURES
LES LECTURES
“Lluís Companys reconeix que ha llegit tots els llibres editats sobre el 6 d’octubre”
ELS ALTRES PRESOS
ELS ALTRES PRESOS
“Els president i els dos consellers de la Generalitat conviuen amb 600 presos més”
EL DRAMA FAMILIAR
EL DRAMA FAMILIAR
El conseller Lluhí es pregunta: “Entén vostè el que significa per a l’esperit d’un nen veure el seu pare al darrere d’unes reixes […]?”
LA NOVA IMATGE
LA NOVA IMATGE
Companys, Lluhí i Comorera apareixen amb un canvi físic radical
L’ESPAI
Les cel·les disposen d’una taula i d’algunes lleixes i el periodista les defineix com “habitacions d’estudiant”
L’AVORRIMENT
Els presos polítics intenten distreure’s amb la conversa, la lectura i l’escriptura

El 14 d’agost del 1935, la revista Mundo Gráfico, que s’editava a Madrid, va publicar un reportatge excepcional. El periodista José Montero Alonso havia aconseguit autorització per introduir-se al penal d’El Puerto de Santa María i va dedicar dues extenses cròniques a explicar el dia a dia dels reclusos més coneguts que hi havia en aquell centre: Lluís Companys, Joan Lluhí i Joan Comorera. El president i el consellers de la Generalitat havien estat empresonats arran dels fets del 6 d’octubre del 1934 i, després d’un judici per part del Tribunal de Garanties, van ser condemnats a trenta anys de reclusió major per un delicte de rebel·lió. Tot i que van sol·licitar complir la condemna junts i no ser barrejats amb presos comuns, finalment Companys, Comorera i Lluhí van ser reclosos al centre penitenciari d’El Puerto de Santa María, a Cadis, mentre que Esteve, Gassol, Mestres i Barrera van ser traslladats a Cartagena.

No disposem de gaire informació sobre el dia a dia dels presos d’El Puerto de Santa María. Un dels visitants més assidus va ser l’advocat del president de la Generalitat, Ángel Ossorio y Gallardo (exgovernador civil de Barcelona), qui va deixar escrit: “Companys s’ha guanyat la simpatia no sols de la gent del presidi, sinó de tota la ciutat, que per tots els mitjans li expressen el seu afecte. I mira que és difícil, que un andalús senti afecte per un catalanista.” A la presó, el president de la Generalitat va rebre la visita d’alguns periodistes; però el primer que va aconseguir autorització per entrevistar-lo va ser José Montero Alonso. El tema apareixia a la portada de la publicació, amb una fotografia impressionant; i, a les pàgines anteriors, la publicació volia deixar constància de l’espectacularitat de la informació tot emfasitzant que es tractava d’un “èxit periodístic per al seu autor i per a Mundo Gráfico, que d’aquesta manera es ratifica en la seva vocació d’oferir al lector, amb la major rapidesa possible i de manera absolutament objectiva, les més apassionants informacions d’actualitat”. Més enllà de l’entusiasme de la publicació, és evident que el reportatge es convertia en una fita periodística més que notable i, amb el temps, va esdevenir un document històric excepcional.

A les imatges que il·lustren el reportatge, els polítics apareixen amb un canvi físic sorprenent, d’acord amb allò que dictava el reglament penitenciari. La transformació és especialment colpidora en el cas del president: “El cabell li ha estat tallat (aquell cabell de Companys, amb molt de rebel romàntic) i al damunt del llavi hi manca aquell bigotet tantes vegades dibuixat sobre un fi somriure de la seva gruixuda boca.” La vestimenta gris i la gorra rodona també contribueixen a donar-li una fesomia gairebé irrecognoscible. Malgrat tot, Companys conserva el seu inseparable mocador blanc endossat a la butxaca esquerra de la caçadora, un detall que no va passar desapercebut al redactor. La impressió del periodista, que en tot moment trasllada un retrat respectuós de Lluís Companys i de la resta de presoners, sense cap temptació de tornar a jutjar-los ni de fer-ne mofa, és que “darrere la silueta actual de presoner hi ha l’home que encara no fa un any estava al capdavant dels destins de Catalunya”: “El poder va ser seu un dia i d’aquelles hores a aquestes hi ha un salt sobtat de l’ombra a la llum.” I afegeix: “Com un magne film d’aventures polítiques […], Lluís Companys, que va pujar al poder havent conegut el dolor de la presó, passa ara del poder a la presó.”

els llibres DE COMPANYS

José Montero recorre les instal·lacions en companyia dels presos i coneix de primera mà el dia a dia del seu captiveri. Visita el pati i les cel·les, que defineix com a “àmplies, clares i netes”. Disposen de llum, però el comptador és a la part exterior, per la qual cosa aquesta resta a criteri del zelador. El mobiliari és auster, amb un llit de ferro, una tauleta de nit i un tamboret, un vàter i un lavabo endossat a la paret. Les cel·les tenen una taula i algunes lleixes, per la qual cosa el periodista les compara amb “habitacions d’estudiant”.

El dia a dia al penal es fa monòton i per lluitar contra l’avorriment “no hi ha més instruments que la conversa, la lectura i escriure”, assegura Lluís Companys. Amb el vistiplau del president, Montero tafaneja les lleixes de la cel·la. Entre els lloms que hi reconeix hi ha algun llibre d’Indalecio Prieto, Salvador de Madariaga i, fins i tot, un amb articles d’Enric Prat de la Riba. Però la lectura més rellevant de Companys és la que fa referència a l’episodi del 6 d’octubre. El president reconeix que ha llegit Foix, Miravitlles, Costa Deu, Maurin... En definitiva, gairebé tota la periodística que ha generat l’episodi que l’ha conduit a la presó. En canvi, confessa que habitualment no llegeix ficció. Entre tants llibres de política, només hi ha espai per als versos de Rabindranath Tagore i el teatre de Molière. A la cel·la del costat, Joan Comorera no només llegeix, també redacta sense pausa, i el tic tac de la seva màquina d’escriure s’ha convertit en un fil musical permanent, inalterable. A la seva taula de treball, el conseller de Treball amuntega un munt de quartilles manuscrites, en bona part d’una peça teatral que ha escrit a la presó. Es diu Fills de la misèria i, de fet, no es va arribar a publicar. El president de la Generalitat defineix Comorera com un treballador incansable.

El temps és fraccionat a toc de corneta, “que va marcant (des del toc de la diana fins al silenci de la nit) les hores de la vida a la presó”. Els president i els dos consellers conviuen amb 600 presos més, entre els quals hi ha els preventius, els penats i els sotmesos a la coneguda ley de vagos y maleantes. La major part compleixen condemnes relativament curtes, de dos o quatre anys. L’única excepció són els presos polítics. Companys es nega a valorar les condicions de vida, però autoritza el seu interlocutor a dir: “Estem bé, no tenim contacte amb la resta de la població penal i les hores passen de pressa, a força de llegir i escriure, de recordar i esperar.”

El periodista, òbviament, no pot evitar preguntar al president de la Generalitat sobre l’actualitat política. Pocs dies abans de la visita, Manuel Azaña ha qualificat la revolta del 6 d’octubre de “despropòsit” i la polèmica al voltant d’aquella valoració encara cueja. Però Companys esquiva la pregunta i redirigeix el periodista al directori d’ERC. A més, li etziba: “Jo, que vaig exaltar sempre la disciplina […] soc el que en aquest sentit he de donar exemple.” El president es resisteix a caure en el parany; i, a poc a poc, aconsegueix que el periodista es posi a parlar de temes aparentment trivials, com ara els sorolls de fons que arriben des de l’exterior. A l’aiguabarreig de les fresses dels vehicles, s’afegeix una música colpidora, que ens situa perfectament en l’escenari sonor del penal: “De vegades [diu el president] arriben fins a nosaltres els ritmes d’alguna copla. Alguna soleá, algun fandanguillo, alguna farruca, que escoltades des d’aquí, en el gran silenci de la nit, i amb aquest encant melancòlic que dona la distància amb la música, provoca una profunda emoció. Vivint aquí s’entén perfectament tot el sentit fons i dramàtic de les carceleras...”

AMB LA MORAL ALTA

El periodista també s’interessa per l’estat anímic dels presos. En aquells moments, el seu captiveri s’acosta a l’any, i no hi ha expectatives d’un canvi polític que pugui capgirar la seva situació. En la xerrada amb Joan Comorera, aquest li trasllada un retrat gairebé èpic, en bona part sustentat en el seu bagatge polític: “Jo estava foguejat i coneixia […] aquestes etapes dolentes. Sé el que és la presó i la lluita. Estic fet a aquests combats. Els meus companys, també […]. La meva vida ha estat sempre això: afany, lluita i rebel·lia, amb els quals no defallia l’esperit ni vacil·lava la convicció.”

Però no tot és tan senzill. A les taules o damunt les prestatgeries de les cel·les hi ha retrats de familiars. I resulta inevitable parlar d’aquesta qüestió; encara més tenint en compte la llunyania del centre penitenciari. El conseller Lluhí remarca que “la separació amb els familiars és el que fa més dolorosa la vida a la presó”: “Sentir-se sense ells, no escoltar les seves veus, no tenir-los a prop, no percebre els detalls de la seva presència. I la natural incertesa de no saber com estan en cada instant.” Lluhí confessa que fa mesos que no veu els seus tres fills i es pregunta: “Entén vostè el que significa per a l’esperit d’un nen veure el seu pare al darrere d’unes reixes […]?” Es fa difícil no emocionar-se davant aquestes paraules, fàcilment traslladables al moment actual. I, al mateix temps, no sentir-se aclaparat per una crònica que no només constitueix un document històric rellevant, sinó també una mostra de periodisme en majúscules.

El periodista

Quan es va desplaçar fins al penal d’El Puerto de Santa María per entrevistar el president i els consellers de la Generalitat, José Montero (1904-2000) era un periodista jove, però amb un pervenir més que notable. Havia nascut a Santander, però ben aviat es va traslladar a Madrid i va començar a col·laborar en publicacions com ara La Esfera, Libertad i Mundo Gráfico. Entre el 1931 i el 1932, va ser director de La Hoja del Lunes, i des del 1939 fins al 1971, redactor del diari Madrid. Malgrat tot, li agradava treballar a peu del carrer, allà on es produïa la notícia. Del seu reconeixement com a escriptor i periodista en deixa constància la concessió del Premio Nacional de Literatura el 1928 (quan només tenia 24 anys) i el 1944 i el Premio Nacional de Periodismo el 1949. Va morir el 2000, a l’edat de 96 anys, 80 dels quals els va dedicar a la professió. Fins al darrer moment va conservar el carnet número 1 de l’Associació de Premsa de Madrid.

L’ordenança

En el reportatge apareix un personatge amb un passat dramàtic: un pres exclusivament dedicat al servei del president i els exconsellers. Es deia Fernando Caballero (a la imatge, entre Companys i el vigilant) i el periodista el defineix com un “delinqüent accidental, l’home víctima d’una mala hora, però que lluny d’aquest fet dolorós és d’una conducta immillorable”. Malgrat tot, el crim pel qual havia estat condemnat és horrorós. Pocs mesos abans havia assassinat la seva parella, amb qui s’acabava de casar, després de descobrir que li era infidel.

La presó

La lletra d’una coneguda carcellera diu: “Mejor quisiera estar muerto / que preso pa toa mi vía / en este penal del Puerto, / Puerto de Santa María.” La presó d’aquesta localitat s’havia construït damunt dels fonaments de l’antic monestir de la Victòria, desamortitzat a finals del segle XIX. El centre va arribar a funcionar gairebé cent anys, entre el 1886 i el 1981, i durant tot aquest temps, va acumular un anecdotari ben extens, en bona part nodrit a partir de tragèdies personals i de la precarietat de les instal·lacions. En aquest sentit, les condicions higièniques eren miserables. Milers de presos es veien obligats a fer les seves necessitats en un cassó que es passava de cel·la en cel·la. La major part de les finestres no tenien vidre i el menú estava format per “cols farratgeres, naps podrits cuits amb aigua, cols, beines de faves”.

Després de la guerra, el penal es va convertir en un dels principals epicentres de la repressió franquista. Les dades són esgarrifoses. El 1940, tres de cada deu homes que estaven censats al municipi d’El Puerto eren reclusos i en només quatre anys el centre va multiplicar per cinc el nombre de penats. Els testimonis i les estadístiques deixen constància de la cruesa de les condicions que havien de suportar els presos, majoritàriament polítics. Només entre l’abril del 1939 i el juliol del 1942, els llibres del cementeri i de defuncions del capellà de la presó comptabilitzen 318 morts no violentes, en bona part provocades per la caquèxia, la tuberculosi i el tifus. El centre es va clausurar el 1981.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)