UN PAÍS DE VOT VARIABLE
Onze homes i dones reunits al voltant d’una taula i d’opcions polítiques molt diverses, fins i tot antagòniques, expliquen l’evolució del seu vot i els motius que els han conduït en cada moment a decantar-se per una formació o per una altra. Donen fe que el vot a Catalunya és força volàtil en funció del context i de l’estat d’ànim
MARC GIMENO Ha votat sempre el PSC, formació en què mai ha militat. Mai retirarà el seu suport als socialistes, assegura.
ALFREDO AMESTOY Històric del PSUC que després va votar ICV i ara és proper a la CUP. En les generals va votar Podem.
LAIA CASULÀ En funció dels comicis i del moment, ha votat CiU, ICV i ERC. El 21 de desembre va optar per Junts per Catalunya.
ANTONIO MARTÍNEZ Era votant d’ICV-EUiA, però es va passar a ERC. El 21-D va votar JxC per restituir Puigdemont.
ROSA TRENADO Votava Izquierda Unida a la seva Extremadura natal. Va arribar fa vuit anys a Catalunya i ara és votant de Podem.
ANDRÉS PADILLA El seu socialisme li ve de família. “Votaré el PSC fins al dia que em mori”, afirma.
MANUEL ARCE Era seguidor del PP, ara s’ha passat a Ciutadans i votarà Vox si els ultradretans es presenten a uns comicis.
JOSÉ JIMÉNEZ Votant habitual d’IU i EUiA. Només un cop, per derrotar el PP, va votar el PSOE de Felipe González.
ROSA FONTANA Havia votat CiU i el PP però ara, “com a conseqüència del procés”, és militant de Ciutadans.
ANA LARA Votava IU perquè era “fan” d’Anguita i a Catalunya va votar ICV. Ara és votant i militant d’ERC.
ROSA ALARCÓN Exvotant del PSOE i del PSC, va desertar amb l’arribada de Zapatero. Després va votar ERC i JxC.
Onze persones assegudes al voltant d’una taula, a la seu de l’associació de veïns Sant Joan de Llefià-Gran Sol, al municipi de Badalona. Onze homes i dones que abracen, o han arribat a abraçar, totes les opcions amb representació de l’espectre electoral. Els apleguem una tarda qualsevol, d’un dimecres qualsevol, per parlar sobretot de com ha evolucionat el seu vot. La consigna que se’ls facilita és breu i concisa. Venen a desgranar el seu pensament, però també a escoltar persones d’ideologies oposades, amb el respecte com a teló de fons. La majoria no es coneixen entre ells. Només tres persones han compartit alguna lluita social. Desconeixen d’entrada el perfil dels seus companys de taula. Es presenten en funció de la seva opció política. “Soc la Rosa, de Podem.” “Jo també em dic Rosa, però soc de Ciutadans.” Rosa Fontana, la de Cs, és probablement la que desperta més cares de sorpresa quan explica el seu recorregut. Era votant de CiU, després del PP i ara s’ha apropat a Ciutadans. Confessa que va arribar a tenir una parella que militava a Terra Lliure. “Soc filla del procés. A mi el procés m’ha fet aterrar a Ciutadans, perquè jo em sento espanyola”, subratlla.
LA SITUACIÓ DEL PAÍS
La qüestió catalana és l’element que més explica la volatilitat del vot dels presents. Si més no, d’aquells que han saltat d’un partit a un altre. Pocs s’han mantingut fidels als seus inicis. L’Anna Lara també es declara “filla del procés”, però en un sentit invers. Vota ERC des de fa dues legislatures, quan històricament havia estat fan de Julio Anguita. L’Antonio Martínez i la Rosa Alarcón també van acudir a les urnes el 21-D amb la situació dels presos i els exiliats al cap i, per aquest motiu, van votar Junts per Catalunya i el president Puigdemont, convençuts que era l’hora de restituir el govern sortint. “Rajoy m’ha fet independentista”, afirma el primer. L’Alfredo Amestoy, que va arribar a ser regidor del PSUC, ha aterrat ara a la CUP. “No estic d’acord amb tot el que plantegen, però el més important és que no separen la qüestió nacional de la qüestió social”, reivindica.
De les onze persones convocades, només els dos socialistes, Marc Gimeno i Andrés Padilla, declaren el seu amor incondicional per una formació i, tot i ser sovint crítics, la votaran fins al darrer dels seus dies: el PSC, o el PSOE en les generals. Això sí, res de carnet. La resta s’han deixat portar pel context de cada moment.
D’inici, la trobada no pretén pivotar sobre el tema de la independència de Catalunya. Escapar d’aquest debat, però, s’endevina una tasca força àrdua des del primer minut. Anna Lara, ara a ERC, era federalista, però “la repressió de l’Estat” va fer que virés cap a l’independentisme. La representant de Podem li fa l’ullet: “Tenim un grup als Comuns on encaixaries.” La militant de Ciutadans defensa la posició dels seus tot afirmant: “El dret a decidir plantejat només a Catalunya anul·la tots aquells que no som independentistes.” “Doncs vota no”, responen alguns dels presents a l’uníson. Ella mira de posar fre als comentaris explicant que acceptaria un referèndum en què votessin tots els espanyols. La majoria discrepa. Tot seguit arriba un punt de trobada entre dues de les Roses, la de Cs i la de Podem. Comparteixen que el PP “ha estat una màquina de crear independentistes”.
La representant de Podem és probablement la més mitinguera dels presents. No és independentista perquè considera que no és una opció “solidària amb els pobles”, s’ha manifestat a favor de la llibertat dels presos polítics i lluita sobretot, diu, pels drets socials de les persones. No es mourà de Podem. Laia Casulà, que revela que en una Catalunya independent se sentiria còmoda votant Ciutadans, però que de moment es queda a Junts per Catalunya, insisteix en una reivindicació: “Deixem de barallar-nos i comptem-nos.”
REGNA EL RESPECTE
El debat prossegueix i regna la pau. Algú fa aspecte de mossegar-se la llengua en algun moment, però tothom s’escolta. És el torn de José Jiménez, home d’esquerres lligat a CCOO que no confia en el projecte de república perquè al darrere hi ha “la dreta catalana que no prioritza l’agenda social”. Andrés Padilla, socialista de tota la vida, llança una pregunta a l’aire: “Algú es creu que això seria una república d’esquerres?” Se senten uns quants nos. Rosa Alarcón, que ara ha recaigut en JxC i que va arribar a penjar la bandera espanyola i la catalana al balcó, a més de celebrar el gol d’Iniesta en el mundial, indica que serà una república “del que la gent vulgui perquè tothom podrà votar la seva opció política”. Manuel Arce insisteix en una idea: “En cas que Catalunya assolís algun dia la independència, jo seguiria votant la dreta, si és que segueixo vivint aquí.”
Rosa Fontana, de Cs, pregunta a una part de la taula el per què d’aquest “odi cap a Espanya”. Un altre “nooo”. “Als espanyols cap odi. Rebutgem la repressió de l’Estat”, aclareix la militant d’ERC, amb un cert deix andalús que ella mateixa ressalta. La conversa transcorre en les dues llengües, sense que ningú pari atenció a aquest tema. Respon a la realitat de l’àrea metropolitana i es viu amb la normalitat amb què el castellà i el català conviuen al carrer.
Pren la paraula la militant de Podem per aclarir que ella ha perdut el respecte a la CUP “perquè s’ha unit a partits de dreta”. Alfredo Amestoy contraataca: “Vinc del PSUC, on sempre hem defensat el dret d’autodeterminació dels pobles. Creia en la unitat d’Espanya, però la deriva ha estat terrible. Per això ara prioritzo fer una nova república.” I aprofita per mostrar la seva decepció amb ICV i els Comuns “en tant que consideren que aquest Estat és vàlid i no posen el crit al cel”. “Nosaltres no fem una DUI”, salta la militant de Podem. “Conec els de la CUP i no porten cua”, li respon Amestoy. Parla Marc Gimeno, socialista sense carnet. “Som l’únic partit que no estem tot el dia parlant d’independència i que prioritzem els temes socials.”
El debat és plaent, sense estridències, però la situació dels presos polítics i dels exiliats, així com els fets de l’1-O, encara no han saltat a la palestra. Hi ha un intent de treure’ls, però en qüestió de segons ja s’ensuma que les ferides supuren i que serà molt difícil mantenir el clima de pau. Per això s’opta per passar-hi de puntetes. És, probablement, l’únic tema en què s’imposen les emocions. Una pregunta mira de retornar la calma. Podem trobar elements que ens uneixin a tots? No cal rebuscar gaire per localitzar el primer. Els sous dels polítics són massa elevats, subscriu tothom a proposta de José Jiménez. Una gran majoria també estaria d’acord amb la fórmula de les llistes obertes. Rosa Trenado, de Podem, discrepa, i creu que són els partits els que han de gestionar les llistes, i el socialista Andrés Padilla opina que el format només és adequat per a les municipals.
HORA DE FER BALANÇ
Després de gairebé dues hores de debat s’acosta el moment d’anar acomiadant la cita. Hora de fer balanç. Obre foc el socialista Marc Gimeno, un dels veterans de la taula. “No estic d’acord amb el que pensa la majoria, però la trobada ha estat interessant.” Seguim en ordre, de dreta a esquerra. “Aquestes reunions haurien de tenir lloc de manera natural. Intentar convèncer l’altre és molt difícil, però almenys tots hem tingut la ment oberta a escoltar. Moltes vegades les nostres raons poden ser equivocades”, reflexiona un històric de la política com Alfredo Amestoy. Torn per a Laia Casulà, que admet en to mig de broma que li agrada fer empipar els altres, però sense faltar-los al respecte. “Hem estat moderats perquè no hem tocat temes com l’1-O”, conclou. No és l’única que ho pensa.
Antonio Martínez, que ara s’ha passat al sector independentista, reclama “més diàleg entre tots”. Rosa Trenado, la veu de Podem en el debat, reconeix que li costa debatre “amb posicions contràries”, però matisa que en aquesta trobada s’ha sentit “molt a gust”. I insta les forces polítiques a repetir l’exercici que aquests veïns i veïnes han fet a Badalona: “Si nosaltres hem pogut, ells també han de poder.” L’altre socialista de la taula, Andrés Padilla, afirma sobre la independència: “Ens desuneix més que no pas ens uneix”, però repetiria l’experiència viscuda. I Manuel Arce, l’exvotant del PP que espera Vox amb els braços oberts, qualifica la trobada d’“amena” i ho té clar: “Mai ens posarem d’acord.” Alguns li donen la raó i també donen gràcies de saber que mai estaran al bàndol que ell representa.
José Jiménez destaca que s’ha sentit molt còmode parlant d’independència: “Un tema que clarament no puc tractar amb els meus amics si no em vull barallar”, afegeix. A la seva dreta té asseguda Rosa Fontana, de Ciutadans, que recomana girar full d’alguns episodis recents: “La merda, quan més es remou, més pudor fa.” Salten les alarmes. “Hi ha fets molts greus. S’han de reparar, no oblidar”, replica la militant d’ERC. Sembla per uns segons que la trobada es pot escalfar, però el rellotge obliga a aixecar la sessió. Són les nou del vespre i s’havia pactat que aquesta seria l’hora límit.
Tanca el debat Rosa Alarcón, votant de Puigdemont, que reclama molta més educació perquè el votant sigui conscient de la seva elecció. Nou acord sobre la taula. Un bon final. Tothom abandona el local de l’entitat veïnal, però alguns segueixen debatent al carrer. Les militants d’ERC i de Ciutadans s’acomiaden amb dos petons i un bon somriure. No són pas les úniques. Tots els presents tenen molt clar que hi ha dues coses que mai s’haurien de perdre: la cordialitat i el sentit de l’humor.
Com ens en sortim?
Les relacions entre Catalunya i Espanya sembla que es troben en un carreró sense sortida, i per aquest motiu una de les preguntes que apareix en el debat és com es pot sortir de la situació actual de bloqueig. Els votants de les forces independentistes tenen clar que hi ha una única sortida possible: el referèndum pactat entre les dues parts. “Comptem-nos d’una vegada”, se sent sovint. Els votants de les forces constitucionalistes no ho veuen tan clar i més aviat aposten perquè imperi “la tolerància i el respecte entre tots”. No aporten cap solució concreta. Molts dels presents també són de l’opinió que cal explicar la situació que viu Catalunya a la resta de l’Estat per replicar els arguments als que s’encarreguen de vendre una mala imatge. Els que viatgen per la Península, com Laia Casulà, asseguren: “Els catalans no estem mal vistos un cop ens coneixen.” Queda molta feina per fer, opina una gran majoria.
Falta cultura política
Les onze persones que han accedit a asseure’s al voltant d’una taula per parlar de la seva trajectòria política són gent amb diferents nivells d’implicació en algunes organitzacions. Pocs hi militen. Uns quants presenten un altre tipus de militància, en sindicats, bàsicament UGT i CCOO. Són onze persones que segueixen l’actualitat política i que tenen clar on estan situades i per què. També tenen clar que a la societat, en termes generals, falta molta cultura política. La militant d’ERC, Ana Lara, insta tothom a mirar-se els programes electorals abans d’emetre un vot, i Laia Casulà, ara propera a JxC, assenyala que els programes haurien de ser contractuals per poder exigir contrapartides en cas d’incompliment. Tothom està a favor d’aquesta proposta, voti el que voti. Dels programes se salta a les polítiques d’habitatge i afloren les discrepàncies. Els onze convidats estan més relaxats, les paraules s’encavalquen més i això obliga a pujar un pel els decibels per fer-se sentir, però ningú ha perdut la capacitat d’escoltar l’altre. Fins i tot hi ha qui reclama repetir el debat un altre dia per recuperar els temes que han quedat al calaix.