El dossier

Maltractament SILENCIAT

Es parla de la violència masclista i de la violència contra els nens. De la que pateixen els avis, més aviat poc. Des d’abusos econòmics fins a agressions sexuals, insults i negligència. L’OMS diu que només es denuncia 1 de cada 24 casos

POR
“Un pare a qui la filla maltracta pensarà: «Si la denuncio, on aniré a parar?»”
INDIFERÈNCIA
“Troben algú mort a casa, al cap dels anys. Però què ens està passant?”
ABANDÓ
“Hi ha persones grans desateses, a casa seva, brutes, desnodrides, caquèctiques”

Una dona de més de vuitanta anys demana assessorament. El marit fa cinquanta anys que la maltracta i ja no pot més. “Què pot fer?”, pregunta serveis socials. La protegiran del marit, que anirà fora de casa. Al carrer?, rumia ella. I com s’ho farà, gairebé amb noranta anys? Sol i sense recursos? I pensa que amb els 800 euros de pensió d’ell ja van tirant. Però què farà ell, si es queda sense res.? Els fills, quan se’ls pregunta sobre la relació dels pares, suavitzen les coses: són una parella d’una altra època, no n’hi per tant... De fet, si expliquessin quina és la situació real, i treiessin el pare de casa, no els en tocaria una altra que fer-se’n càrrec. Qui voldria viure sota el mateix sostre amb ell? La dona, vist el panorama, claudica: “No el faré fora de casa. Ja he passat 50 anys així. Pel que em queda de vida no em vindrà d’uns anys més.” Cas tancat. No ha tingut vida i el que li queda tampoc serà vida. Si aquesta víctima no tingués les seves facultats plenes, es podria decidir per ella, però no és així. Aquest cas, real, l’explica Jordi Muñoz, advocat i president d’Eima, associació per a la investigació del maltractament a les persones grans. Muñoz reflexiona: “És molt dur, molt. Et queda un nus dins. Saps que l’han maltractada tota la vida i que li donen una sortida, que implica, però, que ell es quedi al carrer. I ho rebutja.” Muñoz, amb altres professionals de diferents àmbits, com ara la psicologia i la medicina, va fundar l’entitat el 2003. És l’única a tot Catalunya dedicada exclusivament al maltractament als grans.

El 2017, es van presentar poc més d’un miler de denúncies als Mossos per maltractaments a gent gran. Una sola ja seria greu, però el cas és que la xifra no es correspon amb la prevalença d’aquest tipus de violència, ja que els organismes internacionals calculen que el 10% de les persones grans pateix maltractament. Els grans, sigui perquè no poden, sigui perquè no volen, no denuncien. Els abusos queden silenciats.

La Diputació de Barcelona, coincidint amb el 15 de juny, Dia Mundial de la Presa de Consciència de l’Abús i el Maltractament envers les Persones Grans, va informar que del 2017 té registrats 323 casos de maltractament a persones grans a la demarcació de Barcelona. Són dades aportades per una petita part d’ajuntaments de la demarcació, que han contestat ja una enquesta feta per la Diputació. D’altra banda, la Diputació té les dades del servei local de teleassistència, que ha identificat 449 casos de sospita de maltractaments des del 2016. De les dades de maltractaments, destaca que un 80% de persones grans que pateixen maltractament són dones. Un 31% tenen més de 80 anys i un 15% viuen soles. En un 36% dels casos, la víctima té deteriorament cognitiu i un 67% necessita ajuda per fer les activitats bàsiques de la vida diària. En un 56% dels casos detectats, hi ha maltractament psicològic; en un 41%, econòmic; en un 35%, negligència (més present entre els majors de 90 anys) i en un 19%, maltractament físic. Pel que fa a qui maltracta, es tracta, sobretot, d’algú de l’àmbit familiar: un fill, en un 36% dels casos, o una filla, en un 12%. La parella –home– és el maltractador en un 17% de les situacions de violència.

Míriam Grífol, psicòloga, i fins fa poc coordinadora del protocol de maltractaments del servei local de teleassistència de la Diputació, explica que el contacte telefònic i personal amb els avis és periòdic. Evidentment, també atenen urgències. En el dia a dia, diu Grífol, “els avis a vegades, manifesten coses que podrien ser indicadores de maltractament, i no en són conscients”: “Expliquen una problemàtica, però no hi posen l’etiqueta de maltractament.” A vegades, el professional veu directament què passa. “Arribem a un domicili i potser veiem que la persona no pot tenir cura d’ella mateixa, i la trobem desatesa.” Tots els treballadors del servei reben formació sobre maltractament i estan preparats per detectar indicis. Les sospites de maltractament es deriven a serveis socials, que ho estudia. “Si la situació és d’emergència, es mobilitzen immediatament els recursos públics. Posem per cas una persona gran que trobem desatesa, amb deshidratació, el que sigui... Es truca el 061. O potser trobem a la casa un conflicte i poden arribar a les mans; truquem als Mossos.”

llei del silenci

Impera la llei del silenci. Les persones grans víctimes de maltractament passen en silenci. Perquè han perdut capacitats i no poden expressar, perquè temen les conseqüències, per a ells o els altres, d’explicar-ho... Potser callen perquè ho han acceptat com una de les coses que “et poden passar a la vida”. I, potser, els qui vivim al voltant –veïns, coneguts, familiars– mirem cap a una altra banda. El primer pas per resoldre un conflicte és la visibilitat. Els experts assenyalen que els maltractaments cap a la gent gran, quant a l’atenció de la societat, estan com es trobava la violència contra nens i contra dones fa trenta anys: sota l’estora. Mentre seguim donant per bons alguns comportaments... I comenta Muñoz, d’Eima: “Que els fills controlin l’economia dels grans sembla que ja és un fet acceptat, encara que els pares estiguin bé. «Nosaltres ho fem millor», diuen. O «gastes massa i no has de gastar tant». Cert, pots ajudar els pares, donant-los suport, assessorant, estant al seu costat. Però d’això a anul·lar-los! Si es dona el cas que la persona gran ha perdut capacitat, el sistema ja té recursos per intervenir i evitar els espolis, la mala gestió.”

Què es troben els professionals en contacte amb el maltractament a la tercera edat? Hi ha de tot, però Jordi Muñoz explica: “Ens trobem molts abusos econòmics. Quan som grans, tenim el perfil idoni. La majoria de persones grans tenen un ingrés fix, la seva pensió, i sigui poc o sigui molt –les pensions són una vergonya–, aquells 600 o 700 euros entren a casa seva cada mes.” Pot donar-se l’abús violent dels lladres que tenen controlat que els avis van al banc cada dia 25 i que molts en treuen la paga, sovint íntegra. Els fan un seguiment i els roben. Hi ha abusos més subtils, els que es guanyen la confiança i acaben aconseguint que la persona gran els doni diners. “Saben que aquelles persones es troben soles, que tenen necessitat de comunicar-se, de ser escoltades, de sentir-se estimades i els que cometen l’abús juguen amb el xantatge emocional per aprofitar-se’n. Ens ho trobem moltíssim.” I hi ha els casos d’abús que provenen del si de la pròpia família. “Hi ha alguns que, el 25 de cada mes, el dia que es cobra la pensió, de matinada, treuen els diners del compte de l’avi i el deixen sense res. Es fan autèntiques barbaritats! N’hi ha que fins i tot perden la llar. Els van convencent que hi ha una relació d’afecte, els enganyen amb alguna operació, o aconsegueixen que els donin poders. Et poden plomar, prendre-t’ho tot.” No ens podem arribar a fer el càrrec del sofriment. “Hi ha avis que tenen fills amb addiccions, amb problemes de salut mental, d’alcoholisme. Pressionen i extorsionen la mare, perquè és bàsicament a ella, perquè els doni diners. La mare no vol denunciar. És el seu fill!” La llei del silenci, dèiem. Poques vegades les persones afectades per tot això denuncien. Pot ser que parlin amb algun professional, amb el metge, per exemple, però, un cop s’han desfogat, de seguida ve el “però no diguis res”. A vegades, la informació arriba per un veí, per un familiar. En realitat, si s’està atent, tothom pot ser detector d’un cas de maltractament.

Els abusos s’acaben en la qüestió econòmica? No. Novament, realitat, tot i que no vingui de gust parlar-ne, ni pensar-hi: “Hi ha persones desateses a casa seva, o ateses de manera negligent: brutes, desnodrides, caquèctiques, amb les ungles llargues i recargolades.” El cas d’un senyor gran que vivia amb el seu fill, en una població petita. Ningú al poble gosava dir res, per por. Quan per fi es va poder accedir al domicili, el metge que va atendre l’avi va dir que no es podia veure la gravetat de les nafres que tenia fins que no el netegessin. Defecacions, insectes. Enganxats al cos. Havia pesat 100 quilos i, quan el van trobar, en pesava 50. El pitjor —si és que es pot parlar en aquests termes– és que aquesta persona gran tenia el cap clar i era conscient de la situació. Reflexiona Muñoz: “Això tan bèstia els professionals s’ho troben massa sovint. En una societat que es considera tan avançada!” Aquí, coincideixen els experts, el silenci dels veïns és molt greu. “Si fa dies que no veus un veí, ves i pregunta: «Va tot bé?». Troben algú mort a casa seva, al cap dels anys. Què ens està passant?” “Hi haurà canvis a mesura que passin les generacions. El concepte de família, de sacrifici pels altres... Els grans han viscut més amb obligacions que amb drets. Hi ha generacions que posaran més límits, que aprendran a dir que no”. No a la síndrome de l’àvia esclava. No a quedar aïllat a casa si els fills, per la crisi, han de tornar amb els pares: “M’he trobat amb matrimonis que els han canviat d’habitació. «Vosaltres, amb l’habitació petita ja teniu prou, i nosaltres tindrem més espai, amb els nens», «Vindran a dinar uns amics. Dineu abans vosaltres i us quedeu a l’habitació»... Què passa aquí? És clar que tothom vol ajudar els fills, però això?!”

També hi ha violència sexual. L’home que reclama tenir relacions amb la dona al centre on està ingressada amb demència. La dona gran que és objecte de tocaments per part d’un suposat tècnic de serveis i a qui, quan ho explica, ningú creu. Si tingués 16 anys enlloc de 85, segur que saltarien totes les alarmes i s’arribaria fins on calgués per aclarir els fets. Els abusadors ja hi compten, que no se’ls creuran. O el cas d’un home que anava a visitar el pare a la residència cada setmana, i les càmeres van detectar que entrava també a l’habitació d’una àvia amb una demència avançada. Primer, van pensar que seria una coneguda. Fins que van trobar la senyora amb marques als genitals i restes de flux seminal. “Anava a veure el pare i abusava d’aquella senyora, enllitada i sense capacitat de comunicar-se o defensar-se! És perversió.” Muñoz també relata els casos de dones que no volen mantenir relacions i troben aquesta resposta en la seva parella: “Ets meva, i s’ha acabat!”

què es pot fer?

A l’entitat Eima, al llarg d’aquests anys de treball, han constatat que hi ha molt per fer. “Cal resoldre la carència de recursos. Hi ha recursos per a la dona maltractada, i n’hi ha per als infants. I per als grans?” Demanden habitatges. “Avui dia, per a un avi maltractat la solució és portar-lo a una residència. I això pot ser un doble maltractament, perquè si l’avi o l’àvia no són dependents, si no tenen una pèrdua de capacitat, podrien viure a qualsevol lloc, el més semblant a casa seva. Hi ha persones de 80 anys i més que no necessiten suport i que estan plenament lúcides. Lògicament, si van a una residència, s’enfonsen.” Habitatges compartits, amb un suport regular. Seria donar-los una oportunitat, tenir el més semblant a una llar. I apunta una altra necessitat: un telèfon específic per al maltractament a les persones grans. Un telèfon portat per personal especialitzat en la matèria.

Enrique Peidró, de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec) i especialitzat en maltractament, és molt explícit: “És importantíssim que la societat sigui conscient del que està passant, però és molt difícil, tot plegat. Un pare a qui la filla maltracta, insulta i empenta pensarà: «Si la denuncio, on aniré a parar?» No hi ha llocs específics on puguin anar a viure. Sí, que denunciï, i després, què? I acaba pensant: «M’ha tocat, doncs mala sort»”. No hi ha diners per a això, diu Peidró. “Hi ha altres prioritats.” Des de la Fatec han promogut, amb el suport de desenes d’entitats, el Manifest per aturar el maltractament a les persones grans, amb què volen mostrar el seu “absolut rebuig”, a la vegada que volen fer pública la seva voluntat de “treballar conjuntament per erradicar el maltractament mitjançant la prevenció, la sensibilització i les accions”. Peidró comenta que des de Fatec procuren, tant com poden, que se’n parli. “És vital. La societat encara no assumeix la importància del que passa. Hem de cridar l’atenció. Hem d’explicar, explicar i explicar. Parlem-ne tots, amics, família, entitats. Què ens passa, a l’entitat? Que la majoria de casos no són perseguibles, perquè qui ens ho explica té por de declarar. Perquè el veí del costat o el de dalt pensen que hauran d’encarar-se amb el maltractador.” El manifest reclama impulsar mecanismes eficaços i coordinats per a l’assistència, l’assessorament, la denúncia anònima i la protecció. Entre aquests, la creació d’un telèfon específic, gratuït i confidencial. Reivindiquen també una justícia ràpida i eficaç per a les víctimes.

No solament s’ha de pal·liar, prevenir i evitar el maltractament, sinó que cal afavorir el bon tracte. En el manifest promogut per la Fatec es parla de l’edatisme, la discriminació per raó d’edat: “És definit com un «procés de discriminació i estereotipació d’una manera sistemàtica envers les persones d’edat avançada pel sol fet de ser velles» (R. Butler), i és aquesta discriminació el substrat de moltes situacions de maltractament a les persones grans.”

Explica Jordi Muñoz, president d’Eima, que la discriminació per raó d’edat és la tercera en importància al món, després del racisme i el sexisme. “Hi ha estudis que ens indiquen que el racisme i el sexisme baixen, perquè hi ha consciència social i polítiques públiques, mentre que l’edatisme augmenta. No tenim consciència que hi ha aquesta discriminació, però moltes vegades, inconscientment, la fem: «Camines com un vell!», «Et repeteixes més que una vella»... Els nens de 4 o 5 anys ja tenen concepcions edatistes, perquè reben missatges en aquest sentit: «Quin rotllo, aquest cap de setmana no podem marxar perquè la iaia...» Estimen els avis i hi tenen vincles, però reben el missatge que els grans són una càrrega.” Curiosament, tots volem arribar a grans. “L’envelliment no és negatiu, és un procés natural! Depèn de la qualitat de vida amb què envellim, però l’envelliment, per si mateix, no és negatiu.”

Més casos que denúncies

Segons les dades del Departament d’Interior corresponents al primer trimestre del 2018, la policia va atendre 224 persones de més de 65 anys víctimes de violència masclista o domèstica a Catalunya. Van ser 153 dones i 71 homes. Hi ha 3 casos de dones de 90 anys i més. Es van presentar 208 denúncies i es van practicar 29 detencions. En tot l’any 2017, els Mossos van atendre 1.072 víctimes, de què 691 van ser dones. Hi va haver 2 víctimes mortals. Hi ha poques denúncies, expliquen els professionals; hi ha més casos, però queden amagats. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 10 persones grans pateix maltractament, i aquesta xifra està subestimada, perquè només es notifica 1 de cada 24 casos. La majoria dels maltractaments es donen en l’entorn familiar i passen ocults. Si el maltractament es dona en una residència, en canvi, és més fàcil de detectar i denunciar. El president d’Eima, Jordi Muñoz, reitera: “Hem d’ajudar-nos entre tots, perquè no és un problema aïllat. És problema de tota la societat.” I recorda la importància de les xarxes de relacions, de l’interès per mantenir-les i de la responsabilitat de tots, joves i grans, per facilitar-les. “Algú que viu aïllat té moltes possibilitats de ser maltractat.”

“Sempre és pervers”

En el treball del servei local de teleassistència es troben indicis de maltractament psicològic –que, de fet, sol estar present en totes les formes d’abús–, econòmic i negligència: insults, menyspreus, amenaces de deixar d’atendre... A vegades, hi ha dinàmiques familiars en què falta bon tracte, per totes les parts, i s’acaba comprovant que no hi ha maltractaments. Però quan tots aquests insults i agressivitat són viscuts amb por per l’avi, les coses canvien. Les víctimes sobre qui se sospita són dones en el 90% dels casos. La majoria de maltractadors són homes. Comenta Míriam Grífol, del servei: “El maltractament sempre és pervers. Quan veus una persona gran, vulnerable, és... La gran diferència amb el maltractament als nens i les dones és la visibilitat social.” Cadascú es pot plantejar: com tracto els grans de casa? Els valoro? Prenc decisions per ell o ella que no em pertoquen?”

“No minva, augmenta”

La responsable de l’àrea d’Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona –i alcaldessa de la Garriga–, Meritxell Budó, diu: “El maltractament existeix, i no minva, augmenta.” “Hem de treballar per visibilitzar la dimensió del que està passant i per combatre la discriminació per l’edat, posant en valor les persones grans, no arraconant-les.” El servei de teleassistència és un gran detector de problemàtiques. A partir de la sospita, s’activen els protocols i la fiscalia actua. Calen recursos per aturar un maltracte i també per sembrar respecte i prevenir-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor