REACCIONS EN CADENA

EL DIA DE L’ATEMPTAT

Tornem al fatídic 17-A. Què es mou en les entranyes de l’administració en el moment en què es produeix l’emergència? Diferents trucades alerten gairebé a l’uníson Protecció Civil, els Mossos d’Esquadra i el SEM. Es parla d’un atropellament a la Rambla, però tothom tem el pitjor. En un obrir i tancar d’ulls, s’activen els diferents plans previstos, com ara el de Protecció Civil i l’antiterrorista de Mossos.

A Protecció Civil, entra la trucada via el 112. El tècnic de guàrdia mobilitza el responsables i, en paral·lel, truca als Mossos esperant la confirmació. Efectivament, és una atemptat. L’aleshores conseller d’Interior, Joaquim Forn, se situa al capdavant de l’operatiu. S’activa el centre de coordinació, a la seu de Protecció Civil (on hi ha el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya). Tothom hi arriba automàticament. No cal avisar. El conseller només ha de baixar uns pisos. Cada persona disposa d’ordinador i d’emissores configurades amb la seva sala central. “Operativament –detalla Sergio Delgado–, això permet tenir tota la informació coordinada i al moment. Si els Mossos decideixen ampliar l’àrea de seguretat o tancar una estació de metro, tots ho rebem alhora.”

En paral·lel, l’avís arriba també al SEM. “Ja va entrar com atemptat terrorista, perquè els Mossos se’n va adonar ràpidament”, recorda la directora assistencial del SEM, Judith Sánchez. Arriba la primera ambulància a la Rambla i trasllada informació. Altres unitats ja estan preparades. El cap de guàrdia estableix si es tracta o no d’un accident amb múltiples víctimes i activa el protocol. Arrenca el comitè de crisi amb la direcció de les diferents àrees implicades. El cap de guàrdia de la central sap en tot moment què passa a cada racó del territori, un element que facilita l’organització. Decideix, per exemple, el nombre i el tipus d’ambulàncies que s’han d’enviar i si calen o no psicòlegs. “Quan ens activen, deixem tot el que estem fent, ens vestim i en deu minuts ens ve a buscar una unitat i ens incorporem per fer l’assistència on calgui”, detalla Sánchez. En el SEM també tenen constància, en tot moment, de la disponibilitat de llits i sales d’operacions que hi ha a cada hospital del país, una informació imprescindible per distribuir els ferits amb rigor. El procediment és igual de vàlid per a qualsevol AMV.

Què succeeix mentrestant en els Mossos en aquell fatídic instant? L’avís arriba a través de la patrulla de la zona. Hi havia poc dubte era un atemptat, explica el portaveu del cos, Albert Oliva. A les 18:40, s’activa el dispositiu Cronos, que incorpora tots els agents que estan fora de servei, i s’intensifica la presència de policies al carrer. En total, hi treballaran unes 10.000 persones. En paral·lel, es posa en marxa el dispositiu gàbia per controlar la sortida de vehicles.

La reacció té una primera fase al lloc on s’ha produït l’accident, detalla Sergio Delgado, que passa per rescatar les víctimes i atendre els ferits. Els hospitals són informats al moment i a cada centre, quan hi ha una tragèdia, es crea un comitè d’emergència, segons explica la directora general de Planificació en Salut del Departament de Salut, Cristina Nadal.

Després, s’entra en una nova fase que pot representar el 90% del volum total de la feina. Implica, entre d’altres, habilitar el centre d’atenció familiar i entren en la cadena altres organismes, com ara l’institut de medicina on es fan les autòpsies, si s’escau. Judith Sánchez, directora assistencial del SEM, apunta que, en la fase inicial, “el més important és l’ordre i que hi hagi tremp”: “Els sanitaris estan acostumats a treballar amb pressió, no dubten, i en aquell moment només es plantegen fer la seva feina. No s’aturen ni a pensar si hi pot haver un terrorista amagat.” Cristina Nadal ho resumeix així: “Ho fas i ni penses com. Ni saps com aguantes. De vegades, necessites ajuda posterior, però, en un primer moment, tens una resposta gairebé adrenalítica».”

La primera ambulància que arriba assumeix el rol de lideratge. El metge de la unitat fa una valoració de la situació i defineix l’àrea sanitària on es treballarà. Quan arriben reforços, es reparteixen els rols: fer el triatge inicial, procedir amb el tractament inicial, traslladar els ferits als hospitals… El personal que fa el triatge ha de volar si vol salvar vides. “La seva missió és col·locar unes polseres que, en funció del color, indiquen la gravetat de la persona.” La vermella indica un estat crític, la groga és per als menys greus i la verda, per als que no són urgents. Als de la polsera negra ja no hi haurà marge per salvar-los la vida. Després, amb els ferits, s’apliquen a la màxima velocitat dues mesures que poden ser salvadores: tapar una ferida sagnant i obrir una via aèria. “La coordinació ben feta permet salvar vides”, destaca Judith Sánchez. Després, s’evacua en funció de l’ordre establert. La prioritat seran els qui necessiten ser operats. Els Mossos d’Esquadra activen la investigació per esbrinar les causes d’un accident amb múltiples víctimes o per mirar de detenir els culpables d’una massacre, com va passar ara farà un any. També lideren el procés d’identificació de les víctimes i, junt amb Protecció Civil, s’encarreguen de rebre els familiars, que seran atesos per psicòlegs. Un cop feta la identificació, caldrà l’autorització judicial per lliurar el cos a la família. Aquesta fase quedarà centralitzada a la Ciutat de la Justícia.

LA PRÈVIA

L’atemptat de l’agost passat va posar en relleu la solvència dels equips d’emergència i també va demostrar que tota le feina que s’havia desplegat prèviament per estar preparats en cas de patir un atac terrorista havia estat més que necessària. Estat Islàmic estava atacant Europa de forma indiscriminada i tothom era conscient que, en algun moment, malauradament, podia ser el torn de Catalunya. Es va estudiar a fons l’experiència prèvia d’altres ciutats, com per exemple París. El personal sanitari va detectar problemes de seguretat, relata Judith Sánchez. “Havíem d’aprendre a actuar quan se senten trets o quan una zona no és del tot segura”, explica.

Abans de l’atemptat, es van organitzar dos simulacres amb tots els cossos d’emergència i amb suposats franctiradors. Es van fer a Diagonal Mar i a l’estació de l’AVE a Tarragona, amb prop de 300 persones. “Ens va ensenyar que s’havia d’anar una mica més ràpid”, confessa Cristina Nadal. Es van revisar tots els protocols i la coordinació entre cossos i, quan va arribar el 17 d’agost, ja s’havia dotat els equips sanitaris de nou material. Ara, hi ha uns baguls distribuïts estratègicament pel territori amb nova senyalització i material per fer torniquets, entre d’altres. Es van arribar a fer sessions de tres dies amb els equips de París.

El portaveu dels Mossos, Albert Oliva, assegura que quan decretes un estat d’alerta de 4 sobre 5 “ets més que conscient de què la tragèdia pot passar”. L’any 2015, es comença a posar fil a l’agulla, sosté, arran de l’episodi de Charlie Hebdo i de la desarticulació a Catalunya d’un grup que volia atemptar de forma imminent. A finals d’any, té lloc la matança a la sala Bataclan de París. Arran de tots aquests fets, els Mossos d’Esquadra creen, ja el 2015, un programa operatiu específic antiterrorista que ordena tota l’activitat policial. Entre molts altres elements, el programa fixa que el trenta per cent del patrullatge de Mossos estarà dedicat al tema antiterrorista. A més, es detecten 743 punts d’interès que passen a tenir vigilància permanent. “El 17d’agost, tots els Mossos activats sabien a quin punt havien d’anar. És impossible improvisar”, subratlla Oliva.

Sergio Delgado, subdirector de Protecció Civil, recorda que estudiar altres casos els va servir per pensar que cal tenir un centre temporal d’acollida molt a prop, que hi pot haver un doble escenari i ser conscients que les emergències poden superar la capacitat local de donar resposta. La seva companya, la Rosa Mata, hi afegeix que es va identificar que la comunicació amb la població era un element clau.

Després, cada accident amb múltiples víctimes, sigui o no un atemptat, és un món. En el cas de l’accident d’avió de Germanwings, els morts eren en territori francès. En el cas de l’autocar de Freginals, el centre de coordinació es va haver d’improvisar a Tortosa. La rebuda de les famílies afectades i l’acompanyament també consten en els protocols. Es fa un acompanyament fins que s’identifiquen els cadàvers. Quan hi ha víctimes estrangeres, s’implica el consolat corresponent. Se’ls facilita atenció psicològica i allotjament, entre d’altres. “Hem de garantir el suport fins que marxin amb les despulles”, especifica Sergio Delgado. La mort d’un familiar es procura comunicar en persona.

NINGÚ NO ÉS EXPERT

Ningú no perd de vista que, afortunadament, “cap cos d’emergència és expert a afrontar un atemptat”. Com també són tots conscients que, malauradament, s’aprèn de l’experiència. Totes les persones consultades qualifiquen d’“excel·lent” la coordinació aquell 17 d’agost, sense oblidar que “no és el mateix gestionar quinze morts que un centenar”, indica Sergio Delgado.

Albert Oliva assegura que, si es produís de nou una tragèdia d’aquest tipus, “el cos de Mossos actuaria de forma bastant similar” i que, del 17-A en endavant, “s’han millorat petits detalls de coordinació que els ciutadans no detectarien, com ara l’agilitat en alguna comunicació interna”.

Pel que fa a la coordinació amb l’Estat espanyol, un any després de l’atemptat, no s’ha culminat l’entrada dels Mossos al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme (Citco). Oliva no pot negar que als Mossos els va mancar informació prèvia que estava en mans de l’Estat, però insta a preguntar-ne els motius al Ministeri d’Interior.

Pel que fa a l’aspecte sanitari, la representant del Departament de Salut, Cristina Nadal, considera que l’atemptat els va agafar “preparats”, però matisa que, davant una situació similar, ara encara ho estarien més, “ja que encara hi havia marge de millora en la coordinació entre dispositius”. Una altra lliçó apresa: “Hem de cuidar més els intervinents: policies, bombers, sanitaris... Però també el quiosquer que va haver d’amagar gent.” Arran del 17-A, apunta Nadal, també s’ha creat un registre per bolcar dades de les víctimes i facilitar l’accés de tots els professionals i, entre d’altres, s’han millorat els comitès de crisi dels hospitals, incorporant-hi psiquiatres i treballadors socials. “Ho hem millorat de forma desigual al territori i aquí tenim feina”, situa com a repte.

Malgrat les dificultats que comporta gestionar un AMV, tothom destaca “la gran resposta que, com a país, s’ha demostrat que tenim la capacitat de donar”. I això abarca des dels professionals d’emergència als centenars de persones que volen aportar el seu gra de sorra quan hi ha una tragèdia.