“No tens temps ni de sentir por”

La unitat en què treballo fa un servei més específic. D’una banda, cobrim tot el servei policial, manifestacions, serveis i dispositius en què, per la quantitat de gent, hi ha més risc que passi quelcom, com ara partits de futbol. També desallotjaments i intervencions policials d’alt risc. Anem acoblats a ells.

Treballava en el 061 de Saragossa i el 2007, em vaig traslladar a Catalunya. Poc després, vaig entrar en el SEM i en aquesta unitat.

Són serveis que surten de la rutina i m’agrada el fang [riu].

Correm el mateix risc que els companys del territori. Al final, estàs treballant al carrer i mai no és cent per cent segur. No és com una planta d’hospital. També és cert que, quan fem intervencions policials, està tot molt planificat i organitzat i això fa que el nostre risc estigui controlat.

L’exèrcit ens imparteix tot el tema de riscos nuclears, biològics, químics i radiològics, ja que també tenim aquesta àrea. I també la medicina tàctica. I amb els cossos policials fem un intercanvi de formació. Nosaltres els impartim la sanitària i ells ens fan la part tàctica o operativa.

Són situacions tan adrenalítiques que no tens temps de gaire res. La por ni apareix. No tens temps de sentir por. Tots els teus sentits es multipliquen per mil. Tot està més desenvolupat. Penses que el primer és la seguretat o no podràs fer res. I és molt important la complicitat amb els companys que formen tot l’operatiu.

No en tinc cap que m’hagi marcat especialment, però la Rambla tenia l’afegit de ser un atemptat terrorista. Però, al cap i a la fi, la nostra feina és la mateixa sigui quin sigui l’origen de la tragèdia.

A mi no em va quedar perquè la nostra feina aquell dia va ser molt diferent. Ells van fer l’assistència i van tractar el pacient. Nosaltres vam moure gent a zones segures. No hi interactues. El contacte és mínim. L’únic objectiu és agafar la persona i treure-la de la zona calenta.

Les dues vagues generals van ser terribles. Van haver-hi molts disturbis i la gent estava fora de si. Ens van atacar fins i tot a nosaltres. Van ficar una barra de ferro al radiador d’una ambulància. El desallotjament de plaça Catalunya arran del 15-M també va ser molt dur. Vam viure molt de vandalisme. L’atemptat va ser dur perquè, per a nosaltres, va durar molts dies, ja que fins i tot vam ser davant dels detinguts. Però ens va quedar la sensació que tot allò que havíem preparat va funcionar. Només hem hagut de fer incís en alguns detalls.

Sí, però no em va causar cap sensació. Només es pot sentir odi, però mires de no jutjar i tenir clar que ets allà per donar assistència a un company. El mal ja està fet. No puc pensar qui és la persona que està allà detinguda.

Ens la van oferir, però no la vam voler. Les emocions les controlem més perquè no vam tenir contacte directe amb les víctimes. Vam moure gent que no es debatia entre la vida i la mort. Només penses que com més ràpid treballis, menys temps estarà la gent en risc.

La meva família sap com soc. Sap que soc feliç amb aquesta feina i que no podria ser en una planta d’hospital. Ja ho voldrien! Els explico el just i necessari. Els amics em diuen que soc boja [riu]. A mi em dona molta vida no saber com serà la meva feina cada dia.