Un discurs vell: “Llogar és llençar els diners”
Com encaren la problemàtica les administracions? “Ajudes per a això, ajudes per a allò... És com intentar omplir la pica d’aigua, però sense haver posat el tap abans. S’aboquen recursos, però s’escola tot canonada avall. El primer tap que s’ha de posar és blindar l’habitatge principal, i que es pugui pagar i, si cal, reformar la llei.” Parla Nydia Tremoleda, antropòloga i especialista en rehabilitació. Va ser, amb altres companys, pionera en matèria d’assetjament laboral. Tot el que van investigar els va servir després per a l’assetjament immobiliari: “Va quedar molt clar que la culpa no és del llogater, o del treballador, o de la dona violentada. Ells són víctimes i hi ha una altra persona que no els fa mal per casualitat, sinó perquè vol aconseguir alguna cosa.”
Recorda els llogaters de renda antiga que van començar a patir assetjament. “Estaven deixats de la mà de Déu. No es feien rehabilitacions, se’ls tractava a baqueta –«com que pagaven tan poc!»–, com si no tinguessin drets pel fet de pagar poc! La llei és per a tothom!” Tremoleda ha vist, com tants d’altres, com es passava de la màxima protecció que atorgaven els lloguers d’abans, de contracte indefinit, al moment actual, que l’inquilí mitjà viu amb una mà al davant i l’altra al darrere. El grup de treball en assetjament laboral va acabar publicant el llibre Contra la violència immobiliària i urbanística.
Tremoleda posa molt l’èmfasi en la necessitat de rehabilitar els nuclis antics, els blocs d’edificis dels anys seixanta. Amb la participació d’ajuntaments i d’entitats veïnals. I treballar per evitar la degradació. I la consegüent especulació. Els propietaris no són “dolents” per se, evidentment. Hi ha propietaris i usuaris, diu, “i cadascú té les seves obligacions”. “Tenir una propietat en lloguer no eximeix d’obligacions. Si el propietari no se’n pot fer càrrec, que hi renunciï.”
L’assetjament continua, explica. Edificis “amb bitxos” –llogaters–, que es venen més barats, i que si es compren, de vegades s’espera i de vegades no s’espera que s’acabin els contractes... “Potser hi ha llogaters amb contractes indefinits, que encara en queden, i s’han de treure. I aquí comença la violència.” La novetat, respecte de fa anys, quan es va començar a treballar en l’assetjament, és la resposta de molts llogaters: “Com que no puc anar enlloc, em quedo. L’habitatge és un dret, però si no es pot exigir, quin dret és?” Queden la desobediència i la denúncia. “Ara és el moment dels moviments socials.”
L’expulsió del veïns –els més desfavorits i les classes mitjanes–, assenyala, “no sempre està relacionada amb el turisme”. “Quan es regulin els apartaments turístics apareixerà un altre fenomen... A l’especulador tant li fa, l’habitatge turístic, el que vol és guanyar diners.” I l’expulsió tampoc estaria relacionada amb la voluntat de buscar llogaters que paguin més: “Es vol provocar una inflació del preu del lloguer: notícies a la premsa, retenció d’habitatges... crear el clima que es pot demanar el que es vulgui, per un lloguer. Tornar al discurs dels noranta, que és l’objectiu final: «Llogar és llençar els diners, has de comprar».”
Accions municipals a Barcelona i a Girona
Els veïns de Fem Sant Antoni, a Barcelona, miren de prop el mercat renovat i acabat d’estrenar. Fa molt que denuncien que el barri està sent sacsejat pels especuladors. “Reformar el mercat és bo per al veïnat, però ha provocat perdre més veïns, tenir més pisos turístics, un canvi en el comerç, perquè ara tot són bars i terrasses...”, diuen. “L’Ajuntament ha posat moltes expectatives en la reforma i estem molt contents de tenir un mercat, però segons com es gestioni pot provocar més especulació.” Un lloguer a Sant Antoni pot ser de 1.500 euros. Qui el paga? Un professional estranger que està de pas? “Ens preocupa el fet que cada vegada hi ha més desnonaments de llogaters.”
“El 80% dels desnonaments són casos de gent que no pot pagar el lloguer.” Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, ho diu clarament. L’habitatge és una preocupació central. Barcelona és la ciutat que més destaca per la protesta, però també hi ha acció, per part del consistori. Moratòries en la concessió de llicències de pisos turístics, tancament d’espais il·legals, ajuts als propietaris que lloguen segons l’índex de preus de la Generalitat... “A Holanda, per exemple, fa més de cent anys que tenen una llei del dret a l’habitatge. Aquí s’ha cuidat poc. El problema és que no tenim un parc públic de lloguer.” Quan van entrar, tenien 6.500 habitatges de lloguer públics. Amb aquest i un altre mandat podrien arribar als 14.000. La fita és tenir-ne 30.000. La demanda de lloguer social, sense comptar emergències, és de 35.000 persones. “No descartem res per tenir habitatges.” Ara tenen a la ratlla de 70 promocions d’obra nova en marxa. Al final del mandat hauran comprat, també, uns 1.000 pisos. “El que està passant no és només pel turisme.” Té clar, però, que els més de 9.000 pisos turístics que hi ha són pisos “on vivien famílies”.
A Girona, al Barri Vell. hi ha la plataforma + Barri - Pisos Turístics. Ruth Tramullas en forma part. “Ara com ara la nostra funció és difondre la problemàtica.” “La reacció de l’Ajuntament és ignorar-nos, dir-nos que som turismofòbics o demagogs. Seguim sense que contactin per saber què fem, què demanem...” Explica que al Barri Vell hi ha 600 pisos turístics legals, “però també n’hi ha d’il·legals”. “El Barri Vell és molt petit! Entre el 10% i el 12% dels pisos del Barri Vell són turístics. On hi ha pisos turístics hi havia famílies. No s’està fent res per protegir l’habitatge.” S’han de limitar els pisos turístics. “Que es faci un estudi i mentrestant hi hagi una moratòria en la concessió de llicències.” A l’Ajuntament, la regidora de Turisme, Glòria Plana, diu: “El problema de l’habitatge, que existeix a tot el país, necessita solucions reflexionades, no precipitades. El problema de l’habitatge no està causat per l’augment dels pisos turístics, n’és un factor més. Ho estem estudiant, ho estem mirant.”
Fins i tot al teatre: ‘Gentry’
En els processos creatius s’hi aboquen les inquietuds humanes. S’ha vist al Grec, amb Mos Maiorum Teatre, i la seva peça Gentry. L’obra va guanyar el Premi Adrià Gual 2017. Alba Valldaura, membre de Mos Maiorum, explica que Gentry ha nascut per denunciar, per conscienciar. “Tot això que passa amb l’habitatge ens està afectant, a nosaltres o a companys i amics.” Han fet un treball exhaustiu: prop de cinquanta hores enregistrades d’entrevistes, a advocats, antropòlegs, arquitectes i urbanistes... Han viatjat a Berlín i Venècia per fer recerca. “Ens vam plantejar què volia dir gentrificació i ens vam adonar que és moltes coses... el dret a l’habitatge, al final. No és tan senzill com regular els pisos turístics.” Hem arribat aquí per “falta de valentia” política, diu. Per tant, amb valentia, es pot revertir el procés.