“Vuit urnes van dormir la nit anterior al maleter del meu cotxe”

El 29 de setembre em va trucar l’organització de la consulta a Badalona. Em van preguntar si em faria res anar a recollir un paquet, sense especificar de què es tractava. Òbviament, vaig dir que sí.

Aquell dissabte celebrava l’aniversari de la meva filla. Minuts abans de les tres, vaig abandonar el dinar familiar amb un “me’n vaig a posar urnes”. Ningú em va prendre seriosament. A les tres en punt vaig arribar amb el meu cotxe al lloc indicat i des d’allà em van enviar a un altre indret on havia d’aparcar, parar el motor i esperar que s’obrís una porta. La sensació de clandestinitat era total.

Un total de vuit. Les vaig guardar al maleter del cotxe. La instrucció era que el vehicle havia de fer nit estacionat al costat de l’escola que esperava aquelles urnes.

Impossible. O molt poc. Per l’emoció del moment i per aquella sensació que me l’estava jugant i m’arriscava, ves a saber, a ser detingut. Ben d’hora vaig tornar al pàrquing municipal on havia aparcat per recollir les urnes. A l’hora acordada, els voluntaris van fer un passadís des de l’escola, situada a la perifèria, i les urnes hi van arribar.

Vaig plorar de l’emoció. Era una sensació de molta responsabilitat i va sortir bé, almenys aquella part.

A Badalona no hi va haver càrregues policials, malgrat que al llarg del dia es va anunciar en diverses ocasions que la Policía Nacional o la Guàrdia Civil estaven arribant. Eren falsos rumors. A l’escola on jo estava ens vam arribar a plantejar amagar les urnes.

Sens dubte. Malgrat la repressió de l’Estat, vam guanyar cohesió entre el veïnat i el convenciment que la gent està disposada a fer qualsevol cosa democràtica pel futur del seu país.