El dossier

Sentiments a flor de pell

Treballadors del Parlament expliquen com els esquitxa el clima tens que es respira a la institució. La normalitat no retornarà mentre la presidenta estigui entre reixes

RECORDS DEL 27-O
“Molts estàvem disposats a defensar la institució si hi hagués hagut violència policial”
SÍMBOLS DE LLIBERTAT
“Si treballes de cara al públic tens prohibit lluir un llaç groc o cap element similar”

Als passadissos i als despatxos del Parlament de Catalunya es respira un ambient molt enrarit. Els esdeveniments que en poc més d’un any han tingut lloc dins la institució i l’empresonament de la seva presidenta, Carme Forcadell, i dels líders independentistes han tensat el dia a dia dels treballadors. Hi ha divisió d’opinions, hi ha una certa mala maror, però sobretot hi ha por de ser víctima de represàlies si es manifesta públicament una opinió contrària a l’Estat espanyol. “Estem amenaçats”, repeteixen molts empleats públics consultats. A simple cop d’ull, és cert que abunden els funcionaris que llueixen llaços grocs i xapes amb el missatge “llibertat presos polítics”, però són dos elements que delaten que no es treballa de cara al públic. Qui té tracte amb la gent de l’exterior té prohibit lluir el llaç o qualsevol element similar, segons expliquen diversos afectats. “Jo no me’l penso treure, és una opció personal”, assenyala més d’un empleat públic que prefereix mantenir-se en l’anonimat per por de ser assenyalat. “La meva cap m’ha dit que si decideixo portar el llaç ella no em sancionarà, però que no respon pel representant legal de l’Estat”, assenyala un altre. Una senyora que el té penjat a la jaqueta explica que quan es creua amb els diputats del PP o de Cs infla el pit. Són molts els treballadors i fins i tot els diputats que repeteixen que l’arribada de la formació taronja a la institució ha crispat l’ambient fins a un nivell inaudit. La persecució que fan d’aquells empleats que estan alineats amb el sector independentista “és obsessiva i inèdita al Parlament”.

Als passadissos de la institució sembla que tothom té una certa necessitat de despullar les seves emocions, però el primer que s’exigeix és passar desapercebut. “Jo explico com estem, però no escriguis ni el meu nom ni el lloc on treballo”, posen com a condició. Fins i tot treballadors significats políticament, a nòmina dels grups parlamentaris, declinen fer declaracions. També alguns càrrecs directius consultats “perquè l’ambient està molt sensible”. Els responsables de comunicació d’un dels grups accedeixen a comentar l’aire que es respira dins aquelles parets: “La legislatura passada, amb dates com l’1-O, el 10-O i el 27-O, van ser més tenses i més intenses que no pas ara.”

COMMEMORACIÓ DEL 27-O

Aquest mes d’octubre les emocions estan més a flor de pell. Aquest cap de setmana es commemora el primer aniversari de la proclamació de la república, el 27-O, però sembla que la gent no té res a celebrar. “Què es pot celebrar amb la nostra presidenta tancada a la presó”?, es repeteix sovint. Retornen els records d’aquella jornada: les dificultats per arribar al lloc de feina perquè el parc de la Ciutadella estava blindat, la barreja d’empleats i d’alcaldes arribats d’arreu per celebrar un fet històric, la por que al que pogués succeir (els dos Jordis feia onze dies que eren a la presó), la disposició d’alguns funcionaris a mantenir-se dins del Parlament per defensar la institució “fins i tot quan sentíem que la policia vindria a estomacar-nos”... Una treballadora rememora les hores en què s’especulava sobre l’entrada al Parlament dels cossos de seguretat espanyols: “Aquell dia vaig arribar a creure que veuríem els primers morts.” En lloc d’eufòria es veien cares llargues entre els polítics. Una companya diu que no s’ho acabava de creure, això de la república, perquè feia dies que veien que els polítics no anaven tots a l’una. Molts treballadors es van preparar per dirigir-se fins a la plaça Sant Jaume i franquejar la comitiva política que s’havia de desplaçar des del Parlament fins al Palau de la Generalitat “però allà ningú no donava cap instrucció”. Alguns periodistes van rebre l’avís que preparessin les càmeres per captar justament aquella imatge. Uns minuts més tard, es desactivava l’ordre. Van ser hores d’un desconcert absolut.

El 27 d’octubre del 2017 és un dia clau per a l’esdevenir del procés, però no hi ha dubte que una jornada anterior, en concret la del 10-O, va marcar encara més el rumb de les emocions. És el dia batejat com el de “la república dels vuit segons”, després que el president Carles Puigdemont la deixés en suspens quan semblava que anava a proclamar-la. Mai s’havia vist el Parlament tan ple com els dies 10 i 27 d’octubre. Ningú ha oblidat l’assetjament dels helicòpters dels cossos de seguretat de l’Estat. Va ser un dia “molt estressant”, indica un empleat de la darrera planta que sentia els helicòpters com si ressonessin a cau d’orella. Algunes connexions en directe de les emissores de ràdio no se sentien per culpa d’aquell soroll de fons. Els treballadors no entenien què estava passant a l’hemicicle. La sensació era similar a la d’un estat d’excepció. “No ens assabentàvem de res. Els de fora penseu que els de dins tenim tota la informació i no és així”, assenyala un històric als despatxos del Parlament. L’activitat ordinària es va paralitzar. Tothom es mantenia al seu lloc de feina, però estava pendent dels mòbils, del canal intern del Parlament… Una empleada recorda que cap a les quatre de la tarda va veure Oriol Junqueras al bar “amb molt mala cara”. “Vaig pensar que alguna cosa greu estava passant”, sosté. Molts treballadors constaten que es va passar por. Hi havia policia armada fins a les dents i el rum-rum constant que allà passarien coses molt grosses. L’expectació mediàtica d’aquell dia no va contribuir a calmar els nervis. Jordi Sànchez, aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana, va avisar alguns mitjans de comunicació que no hi hauria DUI. Sis dies més tard, ja estava entre reixes. Alguns periodistes relaten com la decisió de suspendre o no la declaració d’independència no estava gens clara. Tot penjava d’un fil. Els diputats van prendre la decisió votant en una urna. Va guanyar el no.

perseguits i aïllats

Des d’aquells dies clau de setembre i octubre de l’any passat, l’alegria no ha tornat a l’interior del Parlament. Si els treballadors que es declaren obertament independentistes, se senten perseguits, alguns que no ho són es declaren aïllats. Fins i tot els que censuren l’enviament a la presó dels líders independentistes. “He vist com es feia el silenci quan jo entrava en una sala”, declara una treballadora emmarcada en aquest grup. El 6 i 7 de setembre de l’any passat, quan es van aprovar les lleis de desconnexió amb l’Estat, es va tancar plorant al lavabo. L’han titllat de “fatxa” pel simple fet de no compartir aquest procés tot i ser una persona declaradament d’esquerres. Fa un any ni tan sols podia parlar del tema. Ara és capaç de compartir les seves angoixes amb companys que pensen diferent. A poc a poc, tothom va aprenent a empatitzar amb l’altre. És una qüestió de supervivència atès el terratrèmol emocional del darrer any.

Molts empleats acumulen dècades d’experiència al Parlament. Mai havien viscut aquesta tensió. Hi ha hagut baixes laborals, alguns han hagut de prendre medicació pels nervis i moltes persones han patit alteració del son. La majoria porten molt malament que se’ls qüestioni la professionalitat pel fet de no amagar la seva ideologia: “No tolero que es posi en dubte que faig bé la meva feina. Cs és obsessiu.”

Molts periodistes assenyalen que abans eren quatre gats seguint la informació del Parlament, que els diputats eren més oberts i que els podies aturar pels passadissos. Ara surten cames ajudeu-me si veuen un micròfon. Els més satisfets deuen ser els responsables del bar restaurant, que han vist com es disparaven les vendes els dies de màxim aforament, quan va arribar un punt en què no es podia comprar ni una xocolatina perquè tot estava esgotat. El 6 de setembre, per exemple, es van servir 700 esmorzars i 300 dinars, el doble que en una altra jornada de ple. Els treballadors destaquen també jornades interminables, com les del 6 i 7 de setembre, quan alguns van abandonar el Parlament ja de matinada. “Vam treballar amb molta adrenalina i alguns dies vam acabar esgotats”, sostenen. Malgrat tot, des de l’equip de comunicació d’un grup parlamentari asseguren que dins el Parlament “gairebé tothom sap separar les relacions personals de la política”. El mateix assenyala un empleat que es declara “no independentista” i que està envoltat de companyes que pensen diferent.

A grans trets, al Parlament impera un sentiment molt generalitzat que s’està articulant un canvi que formarà part de la història de Catalunya. Un treballador coneix alguns presos des de fa prop de quaranta anys, de les joventuts d’alguna formació. Està patint. No es veu amb cor de visitar-los a la presó. Els escriu regularment, com molts dels seus companys. S’han impulsat moltes cartes col·lectives. També s’han viscut i es viuen batalles internes per penjar i despenjar coses, com cartes dels presos. Algunes han aparegut guixades.

Una treballadora amb llaç groc assenyala com d’injusta és la presó. Lamenta que les forces independentistes no es posin d’acord. No ha tingut problemes per dur el llaç dins del Parlament, però ha notat alguna mirada incòmoda. Està molt afectada pels dies clau, especialment per la decepció del 10-O, “el pitjor dia de la meva vida”. L’element més distorsionador és, sens dubte, l’empresonament de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Un treballador diu que li costa anar a la feina cada dia sabent que la màxima autoritat està entre reixes. Ni tan sols la va votar. “És una persona que sempre va protegir els treballadors i ens va deixar clar que els funcionaris estàvem al marge de tota la qüestió política”, subratlla un altre. “No sabem què fan a la presó. No són terroristes ni han matat ningú”, reflexionen un grup de companys de departament. Un altre empleat comparteix el relat. Llueix una samarreta am la inscripció “llibertat presos polítics”. Ho seguirà fent mentre hagi gent a la presó. En té sis, aclareix, i les ha convertit en el seu uniforme de feina. Els treballadors que duen uniforme oficial, però, tenen prohibit dur símbols. “Estem com a l’any 1976, quan reclamàvem llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, es lamenta una empleada. Hi ha una sensació generalitzada que la gran derrotada, al Parlament i al país, és la política.

. SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat

“Puigdemont em va avisar abans del 6 de setembre que a partir d’aquell dia veuria coses molt rares”

“Els de comunicació tenim un plus de responsabilitat. Són dies històrics, passi el que passi”

“Et limites a explicar els fets tal com han succeït, però tots som humans i molts estem afectats”

“A l’Estat espanyol no li calen els tancs. Va engegar la maquinària judicial arran de la consulta del 9-N”

“Molts periodistes no esperàvem que el 10-O el govern es fes enrere amb la DUI”

Lluís Falgàs
Periodista de RTVE
Aquest cronista parlamentari ha perdut el compte de les hores dedicades darrerament a la feina. Diu que el dia més intens dins del Parlament va ser el 10 d’octubre, el de la república dels vuit segons, i del període actual destaca “la política dels gestos”. Creu que és molt difícil saber tota la veritat dels fets “quan els dos personatges principals estan barallats” i subratlla que queden preguntes per contestar, com ara per què alguns consellers van tornar de l’exili. A ell li dol veure els polítics a la presó, perquè hi ha tingut un tracte personal i perquè entén que “no serveix de res”.
Carles Serra
Periodista de l’agència EFE
És un dels periodistes que ha seguit totes les jornades transcendentals que s’han viscut al Parlament en els darrers tretze mesos. Serra percep una època de “molta gesticulació parlamentària”. Ha viscut jornades tan intenses com complicades, com ara la del 10 d’octubre “en què era realment difícil saber què va passar a partir del moment que van comunicar que no hi hauria DUI”. Recorda que molts professionals de la informació no esperaven que es fessin enrere “perquè ni la CUP ho sabia”. Les jornades del 6 i 7 de setembre “van ser les més llargues quant a hores treballades”, el 10-O “el més intens des del punt de vista informatiu” i el 27-O “el més intens emocionalment parlant”.
Emma Ansola
Periodista de El Punt Avui
Emma Ansola té molt gravada una conversa amb Jordi Turull el dia del ple en què havia de ser investit: “Em va preguntar si era cert que mantenien el conseller Quim Forn a la presó, em va explicar que les filles de tots dos eren amigues i em va dir que ni tan sols podia pensar en la investidura.” Aquesta periodista que firma les cròniques del Parlament a El Punt Avui explica: “Respecte a l’empresonament i l’exili dels líders independentistes intentes que no incideixin en la teva feina i et limites a explicar els fets”, però admet: “Tots som humans i ens afecta l’estat d’ànim.”
Krystyna Schreiber
Treballa per a diversos mitjans alemanys
Aquesta alemanya ha seguit el xoc entre els govern català i l’espanyol des de l’origen. Parla d’un “conflicte enquistat que necessita una solució política profunda”. Manté que la violència policial de l’1-O va ser la mostra de “la falta de capacitat política de Rajoy” i percep en Pedro Sánchez “una intenció de desescalar”. També ha observat que després del referèndum “hi ha hagut improvisació per part del govern català i que això ha portat molta gent a la decepció. Mai ha tingut la sensació que hi hauria sang al carrer, però sempre va tenir clar que hi acabaria havent gent a la presó.
Josep Escudé
Cap de comunicació del Parlament
Mai s’havien vist tants mitjans de comunicació al Parlament i organitzar-los és tasca del departament de comunicació. El seu responsable, Josep Escudé, relata com es va fer un esforç per encabir-los a tots en les jornades clau per tal que tot quedés enregistrat amb llums i taquígrafs. Tot es va fer amb recursos propis del Parlament, recorda, i va ser clau la col·laboració d’altres departaments. A l’hemicicle es van prioritzar els periodistes habituals i les jornades a priori més complicades es van superar sense incidents. “Era un repte organitzatiu que res no fallés, perquè sabíem que podia ser mal interpretat”, diu. La nit del 9 al 10 d’octubre no va dormir pensant si estava tot a punt per rebre tants mitjans.

Rècord de mitjans acreditats

Sara Muñoz

El dia 10 d’octubre, el popularment batejat com el de “la República dels vuit segons”, més de 1.000 professionals dels mitjans de comunicació van trepitjar el Parlament, xifra que va establir un rècord històric. Als habituals que segueixen el dia a dia del Parlament s’hi van sumar 938 persones més (entre redactors, reporters gràfics, càmeres i personal tècnic), 358 dels quals de mitjans internacionals. El 27 d’octubre es va arribar fins a les 900 acreditacions (232 de mitjans internacionals). El rècord anterior el tenia el ple en què es va debatre la suspensió de les curses de braus, l’any 2012.

“L’acord trigarà, però fa un any ni tan sols era possible”

Sara Muñoz

L’empresari i president de la Fundació Carulla, Joaquim Coello, va intentar l’octubre de l’any passat desbloquejar el conflicte català juntament amb altres persones, com el president del País Basc, Iñigo Urkullu. Ell defensava que el camí per preservar les institucions era la convocatòria d’unes eleccions. Va mirar de convèncer el president Puigdemont i sosté que va estar a prop de fer-lo canviar d’opinió. Coello deixa clar que ell no es compta entre els independentistes i que ja va preveure que aquella declaració del 27-O comportaria molts problemes. “I així li van dir a Carles Puigdemont”, assenyala. Segueix treballant a favor del diàleg, tot i que es vol mantenir en un plànol discret i es declara “optimista” atès que, segons manifesta, “les dues bandes han arribat a la conclusió que en algun moment caldrà tancar un gran pacte i que el resultat final no es podrà mesurar en termes de victòria i derrota”. “L’acord trigarà”, adverteix, “però fa un any ni tan sols hi havia la possibilitat de negociar-lo”. Coello recepta resiliència per afrontar el temps que sota el seu parer trigarà a veure la llum un pacte entre les dues parts i recorda que un escenari sense acord “seria un desastre per a tothom, com ja estem veient que està succeint amb el Brexit”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)