La “rebel·lió militar” de Companys

L’acusació del fiscal

L’escrit de conclusions no es va donar a conèixer fins al 4 d’abril. El document, que es va reproduir en bona part de la premsa estatal, ens permet conèixer la interpretació oficial de la revolta. En el document, es començava interpretant que el president i els consellers “van quedar molestos perquè a formar part del nou govern de la República van entrar elements pertanyents al partit nacional anomenat CEDA contra els desitjos i indicacions que els processats havien fet arribar a qui tenia plenitud de facultats constitucionals per donar sortida a la crisi”. Hom reconeixia obertament, doncs, que el mòbil principal de la revolta havia estat l’entrada del partit ultraconservador en el govern de l’Estat, si bé es feia èmfasi en la idea que la CEDA no s’adequava als “desitjos i indicacions” i no pas en el fet que aquest partit era obertament antirepublicà i antiautonomista. El principal motiu, doncs, havia estat aquest “disgust” que, al mateix temps, havia estat “estimulat” per les “notícies que alguns caps de grups polítics nacionals havien [...] trencat tota relació amb les institucions del règim i que en algunes províncies de la República s’havia declarat la vaga general”.

En el cas de Catalunya, el fiscal interpretava que la vaga general havia estat declarada per “obrers pertanyents als partits polítics representats en el govern regional” i havia estat “estimulada, sostinguda i estesa per elements del sometent, escamots i Estat Català”. La responsabilitat de la Generalitat consistia en el fet que “no es van fer les gestions ni es van prendre les mesures convenients per impedir-la o resoldre-la”. Però no n’hi havia prou amb la passivitat, sinó també en la desobediència. En aquest sentit, el fiscal recordava que el ministre de la Governació havia requerit el conseller Dencàs “per tal que apliquessin a Catalunya les mesures que el govern de la República” adoptava “per a tota Espanya”, especialment en allò que feia referència a la protecció dels centres de comunicació, però que el conseller li havia contestat que “responia de tot a Catalunya”. En contraposició amb aquesta actitud i per tal d’aprofundir en la idea de l’alçament, el fiscal reproduïa íntegrament la proclama que havia fet Lluís Companys des del balcó del Palau de la Generalitat en presència “de tots els consellers firmants” i davant un “públic nombrós”, entre què algunes persones “armades amb rifles”. A més del discurs de Companys, l’escrit també recordava l’al·locució de Ventura Gassol en què es batejava el president de la Generalitat com a “digne successor de l’insigne i immortal Francesc Macià i el continuador d’aquella història de gestes glorioses i de sacrificis exemplars” i, allò que resultava més transcendental per a l’acusació, demanava a la gent que s’havia aplegat a la plaça de la República que es dispersés per Barcelona i Catalunya “per portar la bona nova de la proclamació de l’Estat català”, per “donar suport a les forces del govern de Catalunya [...] per imposar l’ordre”. Gassol també els encoratjava a “defensar amb paraules i fets les llibertats contra qualsevol agressió”, costés el que costés i vingués d’on vingués. Pel que fa a logística, el fiscal remarcava que s’havia fet una convocatòria “a través de fulls impresos i avisos per ràdio” i, alhora, que el micròfon que havien utilitzat Companys i Ventura Gassol havia estat instal·lat per Ràdio Barcelona, “que havia estat requisada pel govern regional el dia anterior, fent arribar un equip amplificador a la Generalitat i un altre a la conselleria de Governació”. El document també recordava el requeriment de Companys al capità general de Catalunya, Domènec Batet, per tal que “amb totes les seves forces es posés a les seves ordres per haver proclamat l’Estat català de la República Federal Espanyola”, un requeriment que s’havia fet per via telefònica i per escrit. El document relacionava les persones mortes i els desperfectes provocats. I referia el moment de la detenció de Companys i la resta de consellers, poc després que hagués estat hissada la bandera blanca. En la part final, es remarcava que el president de la Generalitat havia portat a terme “activitats directives o de cap” a través de la lectura de la proclama i del requeriment al capità general “per tal que es posés a les seves ordres amb les forces que manava”, però també es posava de manifest que va haver-hi “altres persones diferents de les incloses en la causa que van executar actes característics de direcció i comandament”. No es tractava d’un matís menor. El Codi de Justícia Militar establia, en el número 1 de l’article 288, que “el cap de la rebel·lió” seria castigat amb la pena de mort. Malgrat les pressions d’alguns mitjans i partits, però, el govern de Lerroux va optar per no assenyalar Companys com a cap de la revolta, amb què n’hauria hagut de sol·licitar la pena de mort.