El dossier

ACUSACIÓ MÀXIMA

L’Estat deixa clar que vol resoldre el conflicte català per la via penal i dinamita el diàleg polític. La fiscalia, promotora de la querella contra els líders independentistes i la direcció dels Mossos, manté l’acusació de rebel·lió i reclama un càstig sever

SENSE DIÀLEG
L’evidència és que l’Estat vol resoldre el conflicte català per la via penal
SEDICIÓ
L’advocacia de l’Estat no calia que anés més enllà de la malversació
NO PASSARAN
S’utilitza el “No passaran” en boca de Cuixart com a element incriminatori

La fiscalia va fer públic divendres, 2 de novembre, que vol una condemna dels líders independentistes i els comandaments dels Mossos per rebel·lió. La gestió dels tempos del Suprem no és casual. No hi ha casualitats d’aquestes dimensions. I ha fet públiques les acusacions quan es complia un any exacte de l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat i la presidenta del Parlament. Aquell 2 de novembre en què havien estats citats a l’Audiencia Nacional amb menys de 48 hores d’antelació per fer front a una querella de la fiscalia de més d’un centenar de folis, en què es feia un relat, ometent qualsevol interpretació raonable i raonada, del delicte de rebel·lió que imputava el moviment independentista. I que després anirien qüestionant diferents veus. Des del mateix redactor del delicte de rebel·lió al Codi Penal de 1995, Diego López Garrido –que a través d’una esmena inclouria explícitament el concepte “violència” en el tipus penal–, fins a una llista llarga de juristes, entre ells el que va ser president del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, Pascual Sala.

Que la fiscalia continuaria amb el relat de la rebel·lió no generava gaires dubtes. La incògnita era saber què faria l’advocacia de l’Estat i si a través d’ella el govern de Pedro Sánchez intentaria fer política de gestos. El “gest”: incloure la sedició per intentar marcar el guió d’una futura sentència i peticions de pena de 7 a 12 anys de presó. Tenia la possibilitat de retirar el delicte de malversació de fons, el gest que probablement hauria pogut tenir una transcendència en un futur recurs a Estrasburg i que hauria qüestionat que el procés català s’hagi de resoldre per la via penal. Li van donar la possibilitat l’anterior ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el mateix president Mariano Rajoy, que en seu parlamentària van negar de manera contundent que s’hagués gastat ni un euro en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Per tant quedava qüestionat cap dany patrimonial a l’Estat. L’advocacia de l’Estat està representada en el procés per vetllar pels interessos de la hisenda pública i reclamar, si es feia necessari, una condemna per aquest dany patrimonial. No calia, doncs, que fes cap altra consideració respecte a altres possibles delictes diferents de la malversació, malgrat això ho ha fet, en un intent de posar en el debat el seu interès a oblidar el delicte de rebel·lió i apostar per condemnes menys elevades.

La presentació de l’acusació de la fiscalia del Tribunal Suprem és l’última evidència de la voluntat de l’Estat de resoldre el conflicte polític català per la via del Codi Penal. I per asseure a la banqueta dels acusats el govern català, la mesa del Parlament, i els dos líders de la societat civil, a banda de la direcció dels Mossos, processats per l’Audiencia Nacional també per rebel·lió, en un intent de frenar qualsevol altre intent futur de qüestionar la unitat d’Espanya. L’empresonament incondicional d’una part del govern i dels dos Jordis al llarg d’un any, denegant una vegada i una altra totes les peticions de llibertat, no en deixava gaires dubtes i dinamitava qualsevol esperança, alhora que feia evident la ingenuïtat de confiar que tot plegat es tractava d’un avís que després es diluiria. Ni sobreseïment, ni llibertat dels presos, ni retirada de les ordres de detenció dels exiliats. Pena màxima. La traducció del “govern en li-qui-da-ció” i l’“hem escapçat els líders independentistes” de què presumia la vicepresidenta del govern Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, poc abans de les eleccions del 21 de desembre. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo ho va resumir eloqüentment amb una frase: “Catalunya no té Constitució. Té Codi Penal.”

El relat de la fiscalia segueix la tesi de la seva querella, que després va subscriure el jutge Pablo Llarena durant la instrucció. Un relat que es remunta a sis anys enrere per bastir el concert entre partits i entitats socials sobiranistes per portar a terme un pla per declarar la independència de Catalunya. Un inici que se situa el desembre del 2012, quan Artur Mas, aleshores candidat a la presidència de la Generalitat per CiU, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van signar l’Acord per la Transició Nacional. I continua amb el Llibre blanc de la Transició i diferents actes polítics fins a arribar a la declaració d’independència del 27 d’octubre, a banda dels actes de desobediència a les resolucions del Tribunal Constitucional. Probablement, per arribar a aquesta conclusió, hauria estat més fàcil i breu citar com a argumentari el programa electoral amb què els partits polítics independentistes es van presentar a les eleccions del setembre del 2015 i les del desembre del 2017 .

L’element clau de l’acusació, però, se situa el 20 de setembre del 2017 i en la manifestació davant de la conselleria d’Economia, aquell matí en què es van ordenar més d’una quarantena d’entrades i registres i es van practicar diverses detencions de càrrecs del govern de la Generalitat. És allà on se situa el relat d’“aixecament violent” per argumentar una possible violència futura: “[...] assumint que podria reiterar-se en futures mobilitzacions; i sabent que aquest tipus d’actuacions resultaven ineludibles per portar a terme un referèndum prohibit pels tribunals i del qual depenia la declaració d’independència”, escrivia Llarena en la seva interlocutòria de processament. I ara l’acusació del fiscal hi afegeixen nous arguments que ratllen, una vegada més, el surrealisme. Utilitzant com a element incriminatori i amb referències a la Guerra Civil la consigna de “No passaran” en veu de Cuixat.

Van ser també simptomàtics els adjectius amb què alguns membres del govern de Rajoy van qualificar la manifestació davant de la conselleria d’Economia introduint-hi el terme “concentració tumultuària”, un concepte que el fiscal general inclouria després en el seu relat de la querella per bastir la violència i la força d’una massa de gent. Criden l’atenció, però, les declaracions de l’aleshores fiscal general, José Manuel Maza, just tres dies abans, el 17 de setembre, en una entrevista publicada al diari El Mundo en què argumentava que l’actual legislació no permetia una resposta severa contra el moviment independentista: “El problema és que el 1995 es va suprimir el delicte de sedició impròpia, que era això mateix que està passant ara d’intentar retirar de l’Estat espanyol una part de la nostra nació sense violència ni actituds tumultuàries. La meva opinió és que allò va suposar que decisions contra la llei tan greus com aquesta quedaran amb penes molt lleus. Però és el que hi ha. ” Tres dies després hi havia la gran manifestació del 20 de setembre i el 30 d’octubre ja es recollia pel mateix fiscal Maza aquella manifestació com a “tumultuària” i feia encaixar els elements amb la rebel·lió.

Al marge de la discussió jurídica sobre l’ús de la violència per poder fer encaixar uns fets en la rebel·lió, no en queden al marge la denúncia per vulneració de drets dels processats durant la instrucció i tot el procés judicial. I ningú dubta ara que on es dirimirà la causa és a Estrasburg, al Tribunal Europeu de Drets Humans. Gonzalo Boye, advocat del president Puigdemont i la resta d’exiliats, en un extens article a les pàgines següents, considera clau la defensa que en un futur s’haurà de fer a Estrasburg i com la condicionarà el judici a Madrid, previst per a principi d’any.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)