11-N 1918 La nit en què Barcelona tampoc no va dormir

NEUTRALITAT I PASSIÓ

Barcelona havia estat l’exemple d’una ciutat neutral on la Gran Guerra, no obstant això, s’havia viscut amb autèntica passió. Durant quatre anys, la guerra –tan pròxima i tan llunyana– havia estat l’únic tema de les converses dels intel·lectuals, el picant de les tertúlies polítiques, un bon motiu per a les baralles a bastonades a la Rambla i per organitzar disbauxes a les sessions de cinema. La premsa n’havia anat plena cada dia i tota una nova generació de periodistes va fer, també, les seves primeres armes al front de paper: Agustí Calvet, Gaziel, i Eugeni Xammar van explicar als lectors catalans el camp de batalla francès, mentre que a Barcelona, Eugeni d’Ors es resistia a prendre partit i afirmava que el gran conflicte era, en definitiva, una guerra civil europea.

Sagarra mateix ho havia viscut de prop a la Penya de l’Ateneu Barcelonès, un dels temples indiscutibles de l’aliadofília catalana, on es podien tenir les aficions i devocions que un volgués –es podia ser del Barça o de l’Espanyol–, però on mai s’hauria tolerat la presència d’un germanòfil. D’allà havien sorgit manifestos, proclames, revistes i bons motius per organitzar banquets d’homenatge que acabessin perdent-se als carrerons del districte V, a aquella hora que ja no pagava la pena anar a dormir.

La guerra europea havia portat a Barcelona modes llunyanes i nous costums, gents diverses: espies, artistes, cortesanes i fortunes efímeres. Per aquella Barcelona ciutat neutral, hi havien passejat Picasso i Francis Picabia, el boxejador i poeta Arthur Cravan –que es va enfrontar el 23 d’abril del 1916 al campió negre Jack Johnson a la plaça de les Arenes–, el poeta Rubén Darío –en alcoholitzada decadència– i els ballets russos de Serguei Diàguilev i Vàtslav Nijinski. Qui sap si Mata Hari hauria pogut trobar millor destí si hagués fet cas del seu amic, el senador republicà i periodista Emili Junoy –famós per la seva proverbial simpatia i seu amor als costums mundans i conegut a la ciutat com el Negret de la Rambla– i hagués vingut amb ell a Barcelona.

Temps de ruletes, d’havans, de camerinos i de camèlies. Època de nous rics i de fortunes que duraven menys que un nou amor comprat amb un bon diamant. També, però, quadrienni en què es van congriar els conflictes socials que no van trigar a esclatar i que van convertir la ciutat en una de les més perilloses d’Europa, on sindicalistes obrers i esbirros de la patronal es van matar pels carrers.

Aquell 11 de novembre, però, encara era un moment d’alegria, de festa, de victòria. En això Barcelona –i tot Catalunya, de la republicana Figueres a la conservadora Tarragona, passant per Girona, Mataró, Sitges, el Vendrell i Lleida– no va ser gaire diferent de Londres i de París. La victòria es va celebrar a la Rambla, que era on es festejaven les grans victòries esportives i polítiques, amb un frenètic entusiasme que aviat va fer pujar la mosca al nas a les autoritats governatives, a les quals no entusiasmava gota veure els colors de la tricolor i les proclames dels catalanistes. Aviat van aparèixer els guàrdies a cavall, les batusses, les càrregues i les detencions. “Quan aquell vespre s’encengueren els fanals, la Rambla ja estava plena des de la porta de la Pau fins a la plaça de Catalunya, i començaren els crits, els visques i els moris, i la lluentor dels sabres de la policia i la vermellor de les capes i la negror dels cascos inauguraren el delicat esport de les corredisses, que fou el nostre espectacle de cada vespre, per agafar gana i barrejar en la nostra sopa familiar una mica de gust d’epopeia grotesca”, va escriure Sagarra.

A partir d’aquell dia, la ciutat i el país en general van viure com a pròpia aquella victòria de França, d’Anglaterra, dels Estats Units, de Bèlgica i de Sèrbia. Hi havia hagut proaliats de primera hora –els que havien signat els primers manifestos i els primers articles– i alguns que se n’havien fet per contagi entusiàstic, però tothom es va barrejar en convits i grans sopars de gala, amb polítics, diplomàtics i membres destacats de la intel·lectualitat. El xampany i La marsellesa, el whisky i el Tipperary tenien bons motius per anar de bracet.

LA PETJA DE LA GUERRA

La ressaca dels sopars va ser efímera, però d’aquells dies heroics en van quedar testimonis en alguns carrers de les viles de Catalunya, que van honorar el president Wilson –la gran esperança dels pobles sense estat i el campió de la pau– amb el títol de ciutadà honorari i li van dedicar carrers. El mariscal Joffre, l’heroi català de la Gran Guerra, va visitar la ciutat el 1920 per presidir els Jocs Florals, i la Mancomunitat i l’Ajuntament van fer front comú per ajudar el poble francès de Belloy-en-Santerre, on havien combatut els voluntaris catalans, les gestes dels quals havien de servir perquè els nobles ideals dels aliats entressin a Catalunya i aquesta pogués aconseguir l’anhelada autonomia o, ves a saber, la independència que sí que havien obtingut Polònia, Txecoslovàquia i Hongria. Josep Pla va escriure que el final de la Gran Guerra va produir a Catalunya una de les més fortes crisis d’il·lusionisme que probablement l’espècie humana ha sofert. Molts dels aliadòfils van tenir sentiments ambivalents entre l’admiració incondicional per França i el migrat resultat de tot plegat, condecoracions personals a banda. Com l’elegant Carles Soldevila, que l’any 1923 va escriure: “Seguesc admirant la França i no tinc inconvenient a creure que des d’un punt de vista espiritual és la segona pàtria dels catalans. Però mai no aconsellaré de sacrificar a una segona pàtria espiritual els interessos de la pàtria primera.”