El dossier

La negativa a un referèndum

L’OPINIÓ DEL PRESIDENT
“Seria una injustícia sobirana conèixer l’opinió de Catalunya i no saber la de la resta d’Espanya”

A principis de febrer del 1919 la campanya autonomista es troba en un atzucac, amb dos projectes antagònics damunt la taula: el que ha sortit de la comissió extraparlamentària i el que té un ampli consens de la societat catalana. Ambdós han estat tramitats en paral·lel i s’han donat a conèixer amb pocs dies de diferència, però tenen poques coses més en comú. Per tal de forçar una sortida, set diputats catalans porten a terme un cop d’efecte agosarat. El 18 de febrer, presenten una proposició incidental per tal de sotmetre el projecte d’estatut de la Mancomunitat a un referèndum “en què puguin prendre part tots els electors de les quatre províncies catalanes”. Tal com justifica un dels seus promotors, el republicà August Pi i Sunyer, la proposta s’ha impulsat “en veure que molts dubtaven del plebiscit celebrat”. El diputat fa referència al referèndum promogut pels ajuntaments catalans, que ha tingut el suport de la immensa majoria dels consistoris, bona part dels quals són governats per alcaldes dinàstics.

L’instrument del referèndum és innovador. En el moment de presentar la iniciativa, Pi i Sunyer convida la resta de diputats a fer que: “A semblança del que s’ha fet en circumstàncies semblants, anem a consultar d’una manera clara i determinant la voluntat de Catalunya.” A principis del segle XX, el referèndum només s’havia començat a emprar en alguns països europeus, com ara Suècia i Noruega, que havien acordat separar-se a través d’aquesta via el 1905, i estava assumit, des d’alguns anys abans, en algunes democràcies avançades, com ara a Suïssa i els Estats Units. A l’Estat espanyol, el debat ja s’havia posat damunt la taula amb el projecte de llei de l’administració impulsat per Maura, però no havia acabat de reeixir. A banda d’aquests antecedents, es tracta de la primera vegada que una proposta de plebiscit arriba al Congrés, amb la qual cosa les reivindicacions catalanes s’ofereixen com una oportunitat per a l’aprofundiment de la democràcia.

La discussió sobre la proposició incidental es perllonga durant quatre sessions. Els arguments que havien motivat el rebuig de les bases de la Mancomunitat es reprodueixen, però se n’afegeixen de nous al voltant de la sobirania i l’instrument proposat. Pi i Sunyer apel·la, novament, a la urgència de construir una Espanya nova, si bé advertint que no ho sacrificarien tot per aquest objectiu: “Si us entesteu que s’enfonsi aquesta Espanya dels tristos destins, nosaltres [...] no ens resignem a enfonsar-nos junts i no ho volem per patriotisme, perquè volem que suri quelcom que pugui esdevenir el nucli de la reconstitució d’Espanya.” I, finalment, llança un advertiment: “Rebutjar la proposició seria el mateix que declarar que per resoldre el problema català [...] no interessa conèixer l’opinió de Catalunya; seria tan greu com negar a Catalunya el dret a ser escoltada en la solució del seu propi plet.”

Un debat intens

Després de la presentació de la proposició, s’enceta un intens debat entre els diferents portaveus. El primer que demana la paraula és el diputat terrassenc Alfons Sala, de la Unión Monárquica Nacional, un partit dinàstic que ha estat impulsat a Catalunya per atreure els sectors més moderats del regionalisme. Sala ha donat suport al text estatutari, però defensa que “només hi ha una veritable unanimitat en allò que fa referència a l’establiment de l’autonomia municipal”. El govern es posiciona a través del president del Consell de Ministres. El comte de Romanones expressa un argument plenament vigent: “En aquest estatut hi ha una part important que fa referència a la relació i la coordinació de Catalunya amb la resta d’Espanya i seria una injustícia sobirana conèixer l’opinió de Catalunya i no saber la de la resta d’Espanya.” El president, sense una majoria parlamentària al darrere, es mostra disposat a negociar a partir del text de la comissió extraparlamentària, però, al mateix temps, demana paciència perquè, a parer seu, “sent aquesta obra urgent, hi ha tants i tants problemes que estan commovent el fons de la societat espanyola que podríeu fer un servei gran en no voler, amb aquest nou problema [...] commoure encara més allò que està tan profundament pertorbat”. Després de la intervenció del president del Consell de Ministres, arriba el torn de cadascun dels representants. El posicionament de la minoria conservadora es dona a conèixer a través del diputat Rafael Andrade, que s’oposa a la iniciativa perquè considera que és “una gravíssima infracció constitucional”. El diputat es confessa esgotat per les demandes regionalistes i es mostra pessimista sobre les possibilitats de resoldre el “problema”. El tercer dia, el debat es reprèn amb la intervenció de Francesc Cambó. El líder de la Lliga acusa els oradors que l’han precedit de confondre el debat del referèndum amb el del projecte d’autonomia del govern i defensa que la via del referèndum és l’única que pot permetre desencallar la situació.

Malgrat el soroll, la proposició ni tan sols s’arriba a votar. El 21 de febrer esclata la vaga de La Canadenca, que paralitza Barcelona i el 70% de la indústria catalana. Sis dies després, el president del Consell Executiu decideix el tancament de les Corts. El govern de Romanones, afeblit pels conflictes socials i el debat autonomista, dura poc més de quatre mesos. Tot i això, el resultat de les votacions hauria estat força previsible. A part de la minoria catalana, només es mostren disposats a donar-hi suport els socialistes, els reformistes i els republicans. Tots tres, però, adverteixen que el suport no significa que el text de l’estatut no sigui modificat posteriorment.

1918
“Jo crec que si Espanya és el que ha dit Maura i el que signifiquen els aplaudiments que ha rebut el seu discurs, Catalunya tindrà necessitat de separar-se d’Espanya” Julián Besteiro Diputat del PSOE

Una doble vara de mesurar

Entre l’11 i el 26 de gener del 1919, Barcelona es va convertir en l’escenari diari de manifestacions de suport a la demanda d’autonomia que, en algun cas, van ser replicades per manifestacions de signe contrari. Un dels moments de més tensió es va viure l’11 de gener del 1919 al voltant del teatre Goya, on actuava la cupletista Mary Focela, convertida en emblema dels nacionalistes espanyols. La policia va carregar a cops de sabre contra els catalanistes, amb el balanç de diversos lesionats i 25 detencions. La major part de les publicacions satíriques expressaven d’una manera ben gràfica la doble vara de mesurar (o de porra, tant se val) que aplicava la policia en les manifestacions segons si eren de caire catalanista o espanyolista. L’acudit anterior va aparèixer publicat a L’Esquella de la Torratxa el 27 de desembre i, malgrat la diada de l’endemà, no es tractava de cap innocentada, sinó d’una percepció ben arrelada en la societat d’aleshores.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)