El dossier

Transformant junts

Música i transformació social són, al meu entendre, un binomi indissoluble

He seguit amb molt interès la celebració del Fòrum 2018 convocat per l’Acadèmia Catalana de la Música i que enguany ha versat sobre el poder transformador d’aquesta disciplina. Mentre rellegia aquestes línies, just abans de lliurar-les, l’Acadèmia ha difós un balanç exhaustiu del que va donar de si la jornada celebrada el dimarts 27 de novembre al CCCB. Quants amics hi sé veure i quants projectes apassionants s’han donat a conèixer en aquesta cita! Música i transformació social són, al meu entendre, un binomi indissoluble que troba en casos com el de la música popular una gradació especialment exultant.

M’arriben algunes de les màximes que el periodista i músic Antoni Batista va compartir davant d’un auditori ple a vessar en la conferència inaugural: “La paraula denota, la música connota.” Ho va il·lustrar, entre d’altres, amb un fragment del film de Polanski El pianista, en què la interpretació d’un nocturn de Chopin fa emmudir el feixisme. “La música venç la intolerància”, va afirmar Batista, que també va recordar l’acció dels músics/soldats de les files soviètiques quan van interpretar en directe la simfonia Leningrad de Xostakòvitx contra els nazis. “Van disparar música.” La imatge és certament brutal.

M’agradaria sumar dos exemples de proximitat i complementaris als que l’Acadèmia ha escollit, amb molt bon criteri, per exemplificar aquest poder transformador de les arts, en un sentit ampli del terme, i de la música en particular. Un poder, una capacitat, de la qual ja parlava en el primer dels meus articles publicats a La República i que enllaçava amb els notables i autènticament revolucionaris plantejaments de l’Agenda 2030.

Els que em coneixen saben de la meva passió pels Pallars i, en concret, de l’estima que sento vers un projecte que va néixer a Arsèguel a partir de la feina ingent de l’admirat Artur Blasco. Em refereixo a l’Escola Folk del Pirineu, que és avui un autèntic motor cultural i un element de dinamització social d’un territori del qual explica la singularitat i les virtuts. L’Escola Folk, però també les colònies per a joves intèrprets i la trobada d’acordionistes no només han servit per formar joves en la música i reforçar-ne la pertinença i l’arrelament al territori, sinó que són avui un model de col·laboració i de treball en xarxa (tant nacional com internacional) únics. Parlo també d’iniciatives amb una reconeguda capacitat de lideratge: en aquest sentit, recordo la formació Rufaca Folk Jazz Orchestra, que sumava el bo i millor del jazz català a les files de músics de l’EFO i amb la qual festejàvem el vintè aniversari de la Fira Mediterrània de Manresa. Podem afirmar, sense risc d’equivocar-nos, que l’Escola Folk del Pirineu (avui liderada per Tito Pelàez) ha canviat el paisatge sonor pallarès, però també la seva economia i, més important, les perspectives dels joves locals gràcies a aquest pol de formació que va des de l’Alta Ribagorça fins a la Cerdanya, passant per diverses comarques pirinenques.

Igualment, però de manera ben contrastada atès que ens situem en un context urbà, vull citar l’exemple d’un conjunt d’empreses implicades i compromeses a afavorir l’eclosió d’aquesta capacitat transformadora de la música. Salt, Terrassa, Mataró, Manresa i l’Hospitalet de Llobregat són seus d’això que anomenem “cases de la música”, un petit miracle de la nostra realitat cultural que defuig, no sé si per força o per tarannà, el paternalisme institucional i que és capaç de generar projectes que fan de la transversalitat, la suma de talents distints i la creativitat més desacomplexada (i a voltes fins i tot un punt irreverent) els seus trets característics. Projectes com el de les cases de la música, instal·lats en la tossuda necessitat d’assolir una quota suficient d’autofinançament que en garanteixi la continuïtat, però també la llibertat artística, resulten seductorament irresistibles i necessiten el nostre suport ferm, el nostre reconeixement.

Tancant el cercle i retornant a les jornades de l’Acadèmia, hi trobo una pedagoga de fets (tot i que també de paraules), Ester Bonal: la feina que ha fet al capdavant de projectes com El teler de Música i el Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval, només mereixen que ens traiem el barret. Bonal (l’Ester, sí, però també la Maria Dolors) són referents en el camp de la transformació social a partir de la música. De la Maria Dolors vull destacar una frase que em sembla absolutament reveladora: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món.” Sigui aquest article la meva manera més sincera d’agrair la tasca de l’Acadèmia i dels que feu música arreu amb aquest esperit de sacsejar consciències, d’implicar-nos. Espero que el fet de començar a dir les coses pel seu nom (que la cultura forma i ens transforma) signifiqui l’inici d’una nova etapa, d’un autèntic canvi de paradigma, que ens faci ser més ambiciosos en els plantejaments i més generosos en les accions. Si sumem, som més forts. I som clarament millors.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)