VAGA PER DIGNITAT

El silenci del TC

El recurs d’empara és una de les principals competències del Tribunal Constitucional amb l’objectiu de protegir els ciutadans davant les vulneracions de drets fonamentals per part de decisions parlamentàries, governamentals i administratives, i decisions judicials. Entre els recursos presentats per Sànchez, Turull, Rull i Forn hi ha els de la seva situació de presó preventiva, però també els dels drets polítics dels dos primers en relació amb la seva investidura com a presidents de la Generalitat i que ja, ni que fossin admesos, permetrien restituir el dret vulnerat.

Tot i que la llei del Tribunal Constitucional –que en el títol III regula el procediment dels recursos d’empara– no fixa un termini concret per a la resolució d’aquests recursos, sí que es desprèn de l’esperit de la llei que és important resoldre’ls abans no perdin la seva finalitat. És a dir, no té sentit esperar a resoldre sobre la vulneració d’un dret fonamental quan ja no es pot restituir. És per això que la mateixa llei preveu la possibilitat d’adoptar mesures cautelars, o suspendre la decisió qüestionada fins que l’alt tribunal es pronunciï. És el que va fer amb gran celeritat, per exemple, en el cas dels condemnats per l’assalt a la llibreria Blanquerna, quan el novembre del 2017 va paralitzar el seu ingrés a presó per complir la condemna de quatre anys imposada pel Suprem amb l’argument d’evitar “un perjudici que pogués fer perdre la finalitat de l’empara”.

És amb aquesta filosofia i a partir d’aquests principis que els advocats dels presos polítics argumenten que no té sentit que un recurs d’empara sobre la seva privació de llibertat no s’hagi resolt encara un any després. Jordi Pina, advocat de Sànchez, Rull i Turull, apel·la també, per analogia, al que estableix la llei d’enjudiciament criminal i que obliga els tribunals ordinaris a resoldre sobre els recursos de presó en un màxim de trenta dies. És més, el mateix Tribunal Constitucional en la seva doctrina ha recriminat amb contundència els excessos d’aquests terminis per part dels tribunals atenent justament que fan referència a un dret tan important com la llibertat.

Que les resolucions dels recursos relacionats amb la protecció dels drets fonamentals són urgents ho deixa clar la mateixa llei del TC quan en l’article 51 estableix que un cop admesa la demanda d’emparament –i en el cas del procés les ha admès absolutament totes– “...la Sala requerirà amb caràcter urgent a l’òrgan o a l’autoritat de qui dimani la decisió, l’acte o el fet, o al jutge o tribunal que va conèixer del procediment precedent perquè, en el termini que no podrà excedir de deu dies, remeti les actuacions”. A partir d’aquí, s’estableix un termini de vint dies per fer al·legacions. I un cop complerts aquests tràmits, el Tribunal Constitucional fixa dia per a la vista o per a la deliberació i votació (article 52.2 de la llei). En aquest article, però, no marca cap termini per a aquesta deliberació, i és aquí on el TC gestiona els seus tempos. Això sí, un cop fixada la vista o la deliberació especifica que es dictarà sentència en deu dies.

El Tribunal Constitucional, en una nota de premsa que va difondre el dilluns dia 3, al·legava que la complexitat d’aquest procés “està obligant el tribunal a desenvolupar una tasca minuciosa d’estudi per aconseguir, en el menor temps possible, una major protecció dels drets fonamentals implicats”. La casualitat temporal d’aquesta nota just després que Sànchez i Turull iniciessin la vaga de fam no va passar per alt, tot i que la nota informativa teòricament només era per deixar constància que havia acceptat la documentació complementària aportada pels advocats en relació amb la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el cas Demirtas (el diputat kurd empresonat pels tribunals turcs i de qui va ordenar l’alliberament).