El dossier

Els beneficis de JUGAR

El joc no és només un plaer o una distracció. També és un element clau en el desenvolupament de les criatures i no s’ha de permetre que les noves tecnologies desplacin els jocs tradicionals que ajuden a modelar diferents aspectes de la personalitat

Fa més de cent anys, el 1912, el pedagog català Pau Vila s’adreçava als pares dels seus alumnes amb una carta en què insistia que no es podia concebre la vida d’un infant sense jugar. “Moriria com moriria si fos tancat en una habitació sense aire”, deia. La importància del joc és cabdal per a la mainada i un element bàsic perquè els infants es puguin convertir en adults, però també va més enllà. Ho recorda Imma Marín, presidenta de Marinva, una empresa especialitzada en el joc com una eina transformadora. “Jugar és aprenentatge i entreteniment, però també és salut física i emocional”, assegura.

El setembre passat, l’Acadèmia Americana de Pediatria alertava que hi ha una relació directa entre l’augment de malalties psiquiàtriques greus en infants, com ara ansietat i depressió, i el dèficit de joc lliure –aquell en què no intervenen els adults– a l’aire lliure. En una societat en què la mainada gairebé no pot jugar al carrer, com feien les generacions anteriors, i en què les activitats gairebé sempre estan supervisades per adults, el món del joc ha canviat notablement.

essencial per créixer

“Els nens tenen una actitud vital de curiositat, de fer-se preguntes, d’interès per tot allò que els envolta... Jugar no és només tirar un dau o agafar una carta. També és gaudir de la bellesa, gaudir del present, imaginar, crear, investigar... A ells tot els causa admiració, tot ho volen explorar. I, per tant, si els impedíssim jugar els estaríem privant de la seva capacitat de créixer de manera saludable”, explica Marín. L’experta distingeix entre dos conceptes: el “joc” com una actitud vital, i els “jocs” com la manera concreta que cada societat i cultura desenvolupa la capacitat de jugar. Les criatures de les civilitzacions antigues jugaven amb pedres; a l’època medieval existien figuretes de fusta i nines de roba; la revolució industrial va ampliar l’oferta de tota mena de jocs... i ara tot són pantalles.

“D’una banda, els videojocs i les aplicacions del mòbil han ampliat l’edat convencional del joc i ara hi ha molts adults que juguen a jocs en línia, però a l’hora també és veritat que l’edat del joc més tradicional, el de coneixement d’un mateix i de coneixement de l’entorn, cada cop s’escurça més”, assegura Marín. És evident que les noves tecnologies aporten un nova manera de jugar –i això objectivament és enriquidor–, però també fan que es perdin jocs tradicionals.

pantalles empobridores

El fet que moltes famílies només tinguin un únic fill i que els nens no es puguin socialitzar en un entorn que no sigui l’escola o les activitats extraescolars, que sempre estan dirigides per un adult, fa que el temps de joc lliure sigui escàs. “Els nens l’acaben trobant a les pantalles: poden jugar a qualsevol hora i sols. Les famílies, per una qüestió de conciliació, de comoditat o de falta d’informació, troben fàcil col·locar els nens davant d’una pantalla. És habitual veure criaturetes de curta edat mirant un mòbil mentre els pares dinen en un restaurant. I això limita les capacitats de jugar”, assegura Marín.

El motiu és senzill: entretenir-se amb una pantalla és tan atractiu i còmode –no cal posar-se d’acord amb ningú, no cal socialitzar, ni endreçar joguines, i amb un gest de la mà n’hi ha prou– que després fa mandra posar-se a jugar amb blocs de fusta que cauen o amb joguines que requereixen un esforç imaginatiu. Per això Marín insisteix que a les primeres edats les noves tecnologies són realment empobridores i caldria incentivar altres maneres de jugar, especialment els jocs sensorials. Després, a partir dels 5 anys, les pantalles poden ser un recurs, “però tenint present que si als adult ja ens costa deixar de mirar el WhatsApp, a una criatura de 5, 8 o 10 anys encara li ha de costar més no utilitzar les pantalles, perquè no tenen la capacitat de diferir el desig.”

REPERTORI IDEAL

No hi ha una joguina ideal, sinó un bon repertori de joguines, ja que cada tipus desenvolupa un aspecte diferent de la persona. Passejadors, tricicles, bicicletes, patinets... Tot allò que permeti el joc motriu és necessari per a totes les edats, especialment ara que el sedentarisme i l’obesitat infantil són un problema. “I no cal que siguin joguines amb rodes: les bitlles, els estels... o simplement ballar també ens fan moure”, afegeix Marín. També és indispensable el joc simbòlic: nines, cotxes, garatges, cuinetes, disfresses, titelles... “Tot allò que ens permet fer veure que som una altra persona –indica l’experta–ens ajuda a desenvolupar l’empatia i a imaginar un món diferent. Recreem de manera activa allò que hem viscut de manera passiva i això fa que ens faci menys mal tot allò que hem viscut i no ens ha agradat”.

ACCEPTAR NORMES

En el repertori ideal de jocs tampoc poden faltar els de manipulació i de construcció, que ajuden a imaginar i fomenten la creativitat. I, finalment, també són necessaris els jocs de taula, que desenvolupen els aprenentatges cognitius –combinatòria, càlcul, estratègies, paraules, raonament...–, però també aspectes socials importantíssims, com saber esperar el torn, acceptar unes regles, aprendre a guanyar i aprendre a perdre... Tot això, sense oblidar, evidentment, els jocs que generen plaer només per fer-los, per exemple, mirar un calidoscopi.

“Això sí, els jocs han de ser adequats per a cada edat. Per exemple, els sensorials són molt importants per als nadons, i els que impliquen regles no arriben fins als 3 o 4 anys. Ara bé, uns no han de substituir els altres, sinó que es van sumant i no s’han d’abandonar mai. Un adult també pot gaudir d’un joc sensorial, com ara el simple fet d’observar la bellesa d’una posta de sol, d’un joc manipulatiu, si li agrada fer puzles o maquetes, o del joc simbòlic si va al cine o fa teatre”, remarca Marín.

Sexisme

Els adults, també

El joc no és només privilegi dels més petits. Tal com indica Imma Marín, tots els humans tenim capacitat lúdica, de la mateixa manera que tenim capacitat de raonament o d’estimar.“I va més enllà dels jocs concrets o de l’estona que hi estiguem jugant... És una actitud vital que ens conforma com a persones i que té a veure amb la capacitat de sentir-se lliure, d’arriscar-se, de tenir iniciativa i de crear, de veure l’error com una part del procés, de gaudir de la bellesa, de buscar l’ús no convencional dels objectes i de les idees. Tot això ens fa ser més feliços”, insisteix.

Marín considera que es juga poc i que tothom hauria de sortir de la seva zona de confort i permetre’s jugar més, sense estar pendent del rellotge, i també amb els fills. “Però no perquè ells ho necessiten, sinó perquè ho necessitem nosaltres. Jugar vol dir fer la pizza del vespre acompanyats dels fills i deixar-los participar encara que no quedi gaire bona; jugar és arribar a casa al vespre, a la nit, trobar-te els fills dormint, pintar-te els llavis i fer-los un petó perquè al matí se’l trobin a la galta; jugar és deixar escrit al mirall un t’estimo; jugar és fer una partida amb els amics; jugar és anar al bosc, amagar-te darrere un arbre i fer un ensurt a la teva parella... Jugar és una actitud que ens fa mirar les coses amb més humor, de manera més positiva i més espontània. I que ens fa viure millor.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor