El dossier

UNA VICTÒRIA EN SUSPENS

El 21-D, les forces sobiranistes van aconseguir el triomf. Des d’aleshores, però, la política ha entrat en una dinàmica marcada per la repressió i la dificultat d’avançar cap a la República

ANOMALIES
La campanya es va celebrar amb alguns líders a la presó o a l’exili
CONVOCATÒRIA
Les eleccions van ser convocades pel govern del Partit Popular
VICTÒRIA
Els comicis van confirmar el triomf del sobiranisme, amb 2.079.340 vots
FALSEDATS
La targeta de presentació del fiscal del TS va ser una falsedat
UN FULL COMPARTIT
Urgeix que els partits sobiranistes acordin un diagnòstic i un full de ruta compartit
CLAU
Un dels aspectes clau serà la capacitat per mantenir el pols del carrer
REVÉS JUDICIAL
La justícia espanyola ha fet cas omís, des de bon començament, de les demolidores conclusions de la justícia alemanya
INVESTIDURA
Les interferències del poder judicial es van manifestar en la investidura del president

El 21 de desembre del 2018, fa justament un any, la ciutadania va ser cridada a les urnes per escollir el nou Parlament. Es tractava de la dotzena vegada que els catalans eren citats en unes eleccions autonòmiques. Aquella convocatòria, però, no tenia res a veure amb les anteriors. El decret, contràriament a allò que estableix l’Estatut, no l’havia signat Carles Puigdemont, sinó el cap de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy, que va utilitzar l’article 155 de la Constitució espanyola no només per intervenir l’autonomia, sinó també per exercir funcions reservades al president de la Generalitat, com ara les de nomenar i destituir els membres del govern o convocar eleccions al Parlament. De fet, aquest article faculta el govern espanyol a “adoptar les mesures necessàries per obligar [la comunitat autònoma] al compliment forçós de les obligacions esmentades o per a la protecció de l’esmentat interès general”, però resulta molt discutible, tal com han advertit una pila de constitucionalistes, que aquest redactat li permeti destituir un govern i, encara més, dissoldre un Parlament i convocar eleccions. Malgrat tot, el 27 d’octubre, tres hores després de la proclamació de la República Catalana i després de reunir un Consell de Ministres extraordinari, el president del govern espanyol va anunciar la destitució immediata de Carles Puigdemont i la resta del govern a través d’un BOE digital i, al mateix temps, la convocatòria de les eleccions.

No era l’única anomalia. La campanya va arrencar poques hores després que es conegués que el Tribunal Suprem mantindria empresonats Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Mentrestant, una part del govern, amb el president de la Generalitat i candidat de Junts per Catalunya al capdavant, havia hagut d’emprendre el camí de l’exili. Els actes electorals de les dues formacions que havien aplegat el major nombre de vots en les darreres eleccions, doncs, es van haver de celebrar en unes condicions atípiques, amb els candidats sobiranistes sense poder participar en els debats electorals o bé amb mítings en què s’introduïen discursos a través de videoconferències o es llegien missatges escrits des de la presó. Una autèntica anomalia democràtica. Mentre els partits sobiranistes es veien forçats a fer els actes electorals en aquestes condicions, la premsa espanyola s’abocava de ple en una campanya sense precedents, i els partits unionistes, amb Ciutadans al davant i el PSC just al darrere, destinaven una ingent quantitat de recursos a la campanya, en un intent d’aprofitar la repressió per intentar capgirar les majories parlamentàries i fer aflorar la suposada “majoria silenciosa”.

Malgrat tots aquests condicionants, però, les eleccions van confirmar l’hegemonia del sobiranisme. Junts per Catalunya, la llista encapçalada pel president Puigdemont, va aconseguir 34 diputats, mentre que ERC en va obtenir 32 i la CUP, 4. En total, els independentistes van obtenir 70 escons i 2.079.340 vots, 35.302 més que en el referèndum de l’1 d’octubre. Paradoxalment, el partit que havia convocat les eleccions (el PP) es va veure reduït al seu mínim històric, i amb només tres diputats es va veure abocat a formar part del grup mixt, en bona part per l’efecte dels casos de corrupció i la capacitat de Ciutadans per erigir-se en el vot útil de l’unionisme.

La gestió de la victòria de l’independentisme, que va reconèixer explícitament la premsa internacional, ha estat plena de dificultats. En la major part dels casos, per interferències externes i, en d’altres, per problemes del bloc independentista, que no ha acabat de digerir les diferències generades en la gestió posterior a l’1 d’octubre. La repressió judicial i policial ha seguit actuant sense aturador, malgrat el canvi de govern a l’Estat, i ha acabat condicionant el funcionament del Parlament, des dels drets dels diputats represaliats fins a la designació del president de la Generalitat. Tot plegat, juntament amb la situació en què es troben els líders de les principals formacions polítiques i la falta de referents capaços d’assumir el relleu, ha provocat alguns episodis de tensió en el bloc sobiranista. En tot cas, la cara més amarga d’aquest darrer any ha estat el drama humà dels exiliats i els presos, que han hagut de recórrer al recurs extrem de la vaga de fam, en un intent d’atreure l’atenció internacional i provocar la reacció de les autoritats espanyoles.

En conjunt, l’any que deixem enrere ha estat especialment intens i, molt probablement, només ha tingut com a aspectes positius la perseverança de la societat catalana, que no ha abandonat el camí de la mobilització cívica i pacífica ni les mostres de solidaritat amb els polítics represaliats. Tot plegat, malgrat els esforços de partits com Ciutadans per elevar el to de la crispació i alimentar el relat d’una societat suposadament fracturada. L’altre aspecte positiu ha estat la batalla internacional, que ha posat al descobert la fragilitat de la justícia espanyola i ha permès situar el procés català en l’agenda internacional, més enllà de la reacció més o menys satisfactòria dels estats europeus.

La investidura

14 de maig del 2018

El primer repte que es va haver d’assumir després de la victòria del sobiranisme el 21-D va ser la configuració d’un nou govern que permetés superar el bloqueig del 155. La intromissió del poder judicial i les discrepàncies dels partits sobiranistes sobre com fer-hi front, van convertir l’elecció del president de la Generalitat en un serial interminable. En un primer moment, el Tribunal Constitucional va impedir la investidura de Carles Puigdemont si no assistia físicament al ple, amb la qual cosa s’impedia que el cap de llista de Junts per Catalunya, que havia estat la llista més votada del bloc sobiranista, pogués exercir el seu dret a accedir a la presidència de la Generalitat. Més endavant, el president del Parlament va proposar Jordi Sànchez, però pocs dies després el jutge Llarena li va denegar el permís per sortir de la presó i perquè pogués ser investit. L’opció següent va ser Jordi Turull, però en aquest cas no va superar la primera investidura i el jutge el va enviar a la presó sense donar-li temps de sotmetre’s a una segona votació. En aquell moment, el nom de Jordi Sànchez es va tornar a posar al damunt de la taula, sobretot arran del dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, però Llarena li va tornar a impedir assistir a la investidura. Finalment, va emergir l’opció de Quim Torra, que va ser investit el 14 de maig. A partir d’aleshores, el govern de la Generalitat ha recuperat una certa normalitat autonòmica.

Tensions internes

9 d’octubre del 2018

Malgrat la victòria electoral, les tensions entre els partits sobiranistes han estat constants aquest darrer any i han provocat una lògica desorientació entre els votants. El moment àlgid en aquest aspecte es va viure el 9 d’octubre passat, quan les diferències de criteri entre els dos socis sobre la suspensió dels diputats van deixar el govern en minoria en el ple del Parlament. La desunió dels partits independentistes s’ha manifestat en temes com ara la investidura del president, els drets dels diputats exiliats o les eleccions municipals i europees.

En tot cas, més enllà de les gesticulacions, el gran repte dels propers mesos serà l’elaboració d’un diagnòstic compartit de la situació i, per damunt de tot, l’acord d’un full de ruta compartit per avançar cap a la república, més enllà de la necessitat de gestionar el dia a dia i atreure nous sectors de població cap al sobiranisme per tal de reforçar la base social.

EL Pols DEl carrer

11 de setembre del 2018

En contraposició a les dificultats d’entesa dels partits independentistes, la gent s’ha mobilitzat de manera massiva i cívica. En els darrers anys, la Diada s’ha convertir en un baròmetre perfecte per mesurar la pressió que era capaç d’exercir la ciutadania. En aquest sentit, si el darrer Onze de Setembre havia de mesurar l’estat d’ànim de l’independentisme després del seu any més convuls, la resposta de la ciutadania va ser molt clara. Segons dades de la Guàrdia Urbana, 1 milió de persones van desbordar la Diagonal per deixar clar que la mobilització persisteix malgrat la repressió, la gestió posterior a l’1-O i la desorientació que afecta l’independentisme, sense un horitzó clar des de la victòria del 21-D. En els propers mesos, una de les claus serà mantenir aquest pols i, per damunt de tot, no sortir-se del guió de lluita cívica i pacífica que s’ha escrit des del 2010 i que, de fet, constitueix un dels caràcters identitaris i transversals de la societat catalana.

Presos i exiliats

23 de març del 2018

Les dades fan esgarrifar i difícilment poden traslladar el drama personal i familiar que hi ha al darrere. En el moment de publicar-se aquest número de La República, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fa 432 dies que estan empresonats; Oriol Junqueras i Joaquim Forn, 415; Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, 306, i Carme Forcadell, 274. Per la seva banda, Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí fa 418 dies que viuen a l’exili, mentre que Anna Gabriel en fa 305 i Marta Rovira, 274. Les dades posen de manifest la duresa de la repressió espanyola, que ha escapçat completament el govern i els principals dirigents del sobiranisme en una clara mostra de la incapacitat dels governants de torn (tant del PP com del PSOE) per gestionar el repte català a través de fórmules polítiques.

En contraposició, durant tots aquests mesos, la societat catalana no ha deixat d’expressar la solidaritat amb els presos i els exiliats catalans. El degoteig constant de visites i cartes, les concentracions diàries o puntuals al davant dels centres penitenciaris i les gestions de tot tipus han estat constants durant aquests darrers mesos i es convertiran, durant tot el procés judicial, en un dels factors clau per avaluar el pols de la societat catalana i augmentar l’atenció internacional.

Aquesta mateixa setmana ha començat a Madrid la part oral del judici contra el govern i contra els dos dirigents socials de l’independentisme, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. En la intervenció del fiscal del Tribunal Suprem, Jaime Moreno, es va posar de manifest una constant que s’ha mantingut des de bon començament: la construcció d’un relat adulterat, directament fals, de la realitat. En la seva intervenció, el representant de l’Estat va afirmar que la declaració d’independència havia estat publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya quan, en realitat, es va firmar en una sala adjacent al Parlament i es va anunciar a les escales centrals, un acte simbòlic que va tenir el suport de centenars d’alcaldes i de la societat civil. Es tracta, malauradament, del mateix recurs que va utilitzar la jutgessa Carmen Lamela per justificar les presons de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i que esvaeix qualsevol dubte sobre la incapacitat de la justícia espanyola per garantir un judici just.

La justícia espanyola també ha fet cas omís de les demolidores conclusions de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein que va considerar com a “no admissible” la petició d’extradició de Puigdemont a Espanya per rebel·lió en considerar que “la quantitat de violència que preveu el delicte d’alta traïció no es va assolir en els enfrontaments a Espanya”. En tot cas, les irregularitats que es van acumulant fan preveure que el veredicte que no pugui aguantar la prova del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Sembla evident, en aquest sentit, que les autoritats espanyoles han optat per guanyar temps i segueixen obsedides a resoldre el conflicte a través de la via judicial, sense capacitat per reorientar-lo a la via política.

En tot cas, en aquest darrer any, un dels aspectes clau seguirà sent la capacitat per pressionar els organismes internacionals, des de la Unió Europea fins a l’ONU. Més enllà de la capacitat per aconseguir una pressió que faci reaccionar el govern de l’Estat, és evident que cal seguir perseverant en una via que ens permeti donar a conèixer les reivindicacions catalanes al conjunt de la ciutadania europea. El darrer episodi en l’àmbit internacional l’hem viscut fa només uns quants dies. Els diputats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, tots ells empresonats a Lledoners, juntament amb el president Carles Puigdemont, han presentat una demanda davant del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per denunciar la vulneració dels seus drets polítics com a membres del Parlament.

PERE BOSCH

pbosch@lrp.cat

La internacionalització del conflicte

La repressió espanyola ha provocat l’exili d’alguns dirigents polítics catalans i, de retruc, ha situat la batalla en l’àmbit internacional, una conseqüència no desitjada per les autoritats espanyoles, però ben evident. El moment culminant en aquest duel es va viure arran de la detenció del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el 25 de març, quan tornava de Finlàndia cap a Bèlgica. Malgrat el triomfalisme inicial de la premsa i els partits espanyols i el neguit viscut, el cas va acabar amb la posada en llibertat de Carles Puigdemont després que la justícia alemanya descartés el delicte de rebel·lió. Finalment, la mateixa justícia alemanya es va mostrar favorable a extradir Puigdemont per malversació, la qual cosa va provocar que el jutge Llarena es veiés forçat a refusar l’extradició i a retirar totes les euroordres. Per acabar-ho d’adobar, la fiscalia belga va declarar irregular l’euroordre. El cas del president de la Generalitat i la resta d’exiliats ha situat el procés català en el moment culminant d’internacionalització, i no només a Alemanya, sinó al conjunt de la Unió Europea.

La victòria del sobiranisme

Fa justament un any, l’independentisme va arribar al seu màxim històric en nombre de vots absoluts, fins a superar àmpliament els 2 milions. Durant la campanya, Ciutadans va difondre el lema de Ara sí, votarem, una referència directa al referèndum de l’1-O. L’elevada despesa electoral del partit d’Inés Arrimadas (que es va gastar 2,99 milions d’euros, molt per sobre de la resta de partits), l’atenció mediàtica (la candidata de Cs és qui va tenir més presència a TV3, 8TV, RAC1, TVE Catalunya i La1) i la capacitat per erigir-se en el vot útil de l’unionisme, li van permetre situar-se com a primera força política. Tanmateix, la dada més remarcable d’aquella convocatòria va ser la progressió del sobiranisme, que va aconseguir 35.302 vots més respecte del referèndum de l’1-O. Els catalans, doncs, van votar, i ho van fer majoritàriament per la República.

Superar la legalitat espanyola

Fa pocs dies, es va posar en funcionament a Brussel·les el Consell per la República, l’organisme que ha de permetre transitar cap a la independència. En aquell acte, Clara Ponsatí va recordar que “la proclamació d’independència continua en vigor i que la constitució de la primera institució republicana n’és un pas evident”. I, per si no s’havia entès el missatge, va reblar: “Avui diem al món que els catalans ens comencem a organitzar al marge de la legalitat espanyola.”

El recurs de la vaga de fam

La vaga de fam per denunciar la situació de bloqueig del Tribunal Constitucional que van començar Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Jordi Rull –finalitzada dijous i que ha durat vint i disset dies– ha permès donar visibilitat a la seva situació processal i ha sacsejat consciències a escala nacional i internacional.

L’amenaça permanent d’un nou 155

Amb la conformació del nou govern presidit per Quim Torra el 2 de juny del 2018, es va posar fi, automàticament, a set mesos d’intervenció. El aquell moment, el president de la Generalitat va voler evitar l’eufòria i va remarcar: “Som lluny d’on voldríem ser.” En realitat, malgrat l’aixecament del 155, la gestió del dia a dia ha estat plena de dificultats i ha tingut la remor permanent de fons del PP, Cs i VOX, embarcats en una batalla permanent per suspendre l’autonomia o controlar directament els Mossos. El mateix PSOE ha amenaçat en diverses ocasions de tornar a aplicar el 155. Una altra cosa és la necessitat d’explicar els efectes que ha tingut la intervenció de l’autonomia en el dia a dia de la gent.

Espanya, torejada

La decisió de la justícia alemanya de descartar el delicte de rebel·lió i deixar en llibertat Carles Puigdemont va provocar urticària entre els partits i la premsa espanyola. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, es va afanyar a fer una piulada a Twitter quan la policia alemanya va detenir el president de la Generalitat poc després de travessar la frontera amb Dinamarca. Rivera va afirmar que “destruir una democràcia europea es paga car”. Tanmateix, les tornes van canviar el 5 d’abril, amb algunes reaccions histriòniques, com la del diari Marca, que va convertir la competició de la copa Davis en un duel amb Alemanya que anava molt més enllà de l’esport.

Un diàleg estèril

L’1 de juny, el socialista Pedro Sánchez va accedir a la presidència del govern espanyol després d’una moció de censura que va posar punt final al govern del Partit Popular, esquitxat pels casos de corrupció. El govern va començar a mostrar les seves credencials amb la designació de Josep Borrell com a titular d’Exteriors. El nou president espanyol va rebre Quim Torra a La Moncloa el 9 de juliol en una reunió sense grans acords, com totes les que han fet posteriorment altres responsables dels dos governs. Malgrat la predisposició dels partits independentistes i les constants apel·lacions al diàleg, el govern de Pedro Sánchez ha estat incapaç de moure fitxa i ha acabat amb una profunda decepció, explicitada quan la fiscalia va acusar els líders independentistes de rebel·lió sense armes i va demanar per a ells fins a 25 anys de presó.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)