El dossier

FALSES PROMESES

Les relacions de l’Estat espanyol amb Catalunya arrosseguen un seguit d’incompliments reiterats per part de La Moncloa que aboquen les noves propostes a la política d’aparador

El 30 de març del 2006, el Congrés dels Diputats va aprovar el projecte de llei per reformar l’Estatut de Catalunya. La reforma de l’Estatut del 1979, conegut com a Estatut de Sau, seria finalment confirmada pels catalans en una votació celebrada el 18 de juny següent. Aquell text ratificat per voluntat popular no agradava al PP i a diversos governs autonòmics, que van presentar un recurs al Tribunal Constitucional. El sedàs del Constitucional va acabar desnaturalitzant substancialment l’articulat de l’Estatut català, i aquella sentència va desencadenar una mobilització de protesta ciutadana que va cristal·litzar, el 10 de juliol del 2010, en una gran manifestació encapçalada pel lema Som una nació, nosaltres decidim.

La iniciativa de la reforma estatutària va sorgir, l’any 2003, del tripartit (PSC, ERC i IC) i, sobre el paper, tenia el suport del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero. “Donaré suport a l’Estatut que surti del Parlament”, va bramar Zapatero en un míting al Palau Sant Jordi, davant 20.000 persones. Un suport que va quedar en no res i que el tòtem socialista Alfonso Guerra va revelar en un acte del partit: “Nos hemos cepillado el Estatut”, va deixar anar Guerra, mentre era bressolat per les rialles dels militants.

Valgui el cas de la tramitació de l’Estatut com a exemple del tarannà que ha mostrat l’Estat espanyol amb les qüestions que afecten Catalunya. Sovint, el guant de seda ha amagat un puny d’acer.

Ara, amb la celebració a Barcelona d’un reunió del Consell de Ministres, el govern espanyol ha volgut escenificar una voluntat d’apropament amb Catalunya, una maniobra que ha sortit del tot fallida pel clima de desafecció que es viu al Principat respecte a les institucions espanyoles. La pertinença de traslladar el Consell de Ministres a la capital catalana fins i tot ha estat qüestionada des de dins mateix de l’executiu de Pedro Sánchez. En concret, va ser el ministre de Foment, José Luis Ábalos, qui va exposar públicament els dubtes sobre la necessitat de fer el Consell de Ministres a Barcelona perquè “el govern sempre ha de preservar la convivència”, va considerar. La Moncloa va sortir a corregir-lo gairebé instantàniament, i va declarar que la decisió de traslladar la reunió del govern a Barcelona el 21-D era ferma i inamovible. Una vegada més, una mesura que s’impulsa des de Madrid per, presumptament, lubricar les relacions amb Catalunya, acaba fent evident una manca de consens i delatant un rerefons d’autoritarisme. La història recent és fecunda a l’hora de trobar precedents de propostes que s’han presentat a so de bombo i platerets i que, a l’hora de la veritat, han quedat en fum.

EL SENAT A BARCELONA

La tardor del 2015, quan Pedro Sánchez aspirava a derrotar a les urnes el Partit Popular, es mostrava delerós per fer propostes que el fessin aparèixer com un polític proper a Catalunya, allunyat de les tesis maximalistes que havia impulsat el govern de Mariano Rajoy, personalitzades sobretot en algun dels seus ministres, com José Ignacio Wert. “Volem una Espanya federal que reconegui especificitats de finançament per a les comunitats autònomes, que aclareixi les competències de l’Estat per no haver de tornar a patir un ministre d’Educació que diu que vol espanyolitzar els joves catalans”, afirmava el candidat Sánchez. Ell mateix admetia que era conscient de la sensació de desatenció que tenien els ciutadans de Catalunya per part de l’administració espanyola i, per recuperar el crèdit perdut, mirava de festejar Catalunya. “Espanya no és anticatalana, no és antisolidària”, deia, i proposava descentralitzar un dels seus òrgans de poder polític. En concret, Sánchez recuperava una antiga proposta de Pasqual Maragall, que l’any 1992 ja va posar de manifest la conveniència que la seu del Senat fos a la capital catalana. “Vull portar el Senat a Barcelona”, prometia Sánchez en campanya electoral, i afirmava que duria a terme el seu compromís en cas que les urnes li acabessin donant la presidència del govern espanyol.

El líder socialista fa mig any que està instal·lat a La Moncloa, no pel mandat directe de les urnes, sinó gràcies a una moció de censura, i de l’hipotètic trasllat de la cambra alta, se n’ha parlat ben poc. És més, quan fa uns mesos va transcendir que el setembre del 2016 Quim Torra havia estat a la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, i que va penjar missatges a les xarxes socials assenyalant que calia donar suport a Sánchez i a la seva proposta de dur el Senat a Barcelona, l’actual president del govern espanyol va mostrar una actitud ben allunyada de la conciliació. “Em repugnen totes i cadascuna de les declaracions d’aquest senyor”, va manifestar Pedro Sánchez.

FINAnÇAMENT

Obrir el meló del sistema de finançament és un tema que el govern espanyol abraça de manera periòdica. El model actual de finançament autonòmic es va pactar el 2009 amb la condició que seria revisat al cap de cinc anys, però la revisió s’ha anat encallant i els mecanismes d’anivellament territorial perjudiquen clarament Catalunya, així com també altres territoris, com ara les Balears i Madrid. Els anuncis del govern per posar fil a l’agulla i revisar el finançament autonòmic s’han anat succeint, però, a la pràctica, no s’ha avançat. Tot just fa unes setmanes, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, feia una nova promesa i assenyalava que “l’esquelet d’un nou model” podria estar traçat abans no s’acabi aquesta legislatura. El desplegament dels seus efectes, ja seria, anant bé, per al proper mandat. “Millorarem el finançament autonòmic, però la revisió a fons només es podrà culminar en la pròxima legislatura”, va afegir Pedro Sánchez.

Mentrestant, el Departament de la Vicepresidència i d’Economia denuncia que el model de finançament “continua perjudicant Catalunya” i que el repartiment de recursos entre comunitats és “arbitrari”. Catalunya, segons la Conselleria d’Economia, és la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos tributaris per capita al sistema de finançament autonòmic, però, en canvi, és la desena en recursos rebuts. Així ho posa de manifest la liquidació del model de finançament per a l’exercici 2016, la darrera publicada pel Ministeri d’Hisenda. Per setè any consecutiu, Catalunya queda per sota de la mitjana en el rànquing de comunitats de règim comú. Pel que fa als recursos contribuïts al sistema, Catalunya se situa 19,2 punts per sobre de la mitjana, mentre que la posterior redistribució la situa 1,7 punts per sota.

Cada català va aportar el 2016, de mitjana, 2.663 euros al sistema de finançament. Catalunya és la tercera autonomia que va aportar més recursos per habitant, al darrere dels 3.129 euros de Madrid i els 2.806 de les Balears. A l’hora de redistribuir els recursos, però, Catalunya cau a la desena posició, amb 2.380 euros per habitant. Tal com ha succeït en els darrers anys, la posició de Catalunya empitjora encara més si es té en compte l’impacte del diferencial de preus. Aleshores els recursos rebuts són de 2.140 euros per català i cauen a fins a la catorzena posició en relació amb les altres autonomies, un 11,7% per sota de la mitjana.

El govern posa de manifest que els mecanismes de redistribució que utilitza el sistema de finançament espanyol fomenten un repartiment “arbitrari” de recursos entre comunitats. Així, “mentre Catalunya perd sempre entre 7 i 8 posicions, altres comunitats amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana reben sistemàticament més recursos per habitant que Catalunya”. Només l’any 2009, el primer any d’aplicació del model de finançament, Catalunya es va situar per sobre de la mitjana en recursos rebuts (+2,3%). La resta d’anys ha estat sempre per sota.

INFRAESTRUCTURES

El dèficit en infraestructures que pateix Catalunya agreuja la competitivitat del teixit empresarial i llastra el desenvolupament de l’economia del país. Des del 2008, l’Estat deu 759 milions d’euros, derivats de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Igualment, la lentitud per abordar el condicionament d’artèries circulatòries vitals, com és el cas de l’N-II a Girona, de l’A-27 i de l’N-240 de Tarragona a Lleida, o de la sinistra N-340, posa en evidència el desinterès del govern espanyol més enllà de declaracions estèrils.

El desbloqueig del corredor mediterrani s’ha convertit en una cantarella recurrent cada cop que, des del Ministeri de Foment, es vol escenificar un gest d’apropament cap a Catalunya, però paral·lelament, el govern espanyol evita apostar-hi de manera clara i no esmerça esforços perquè la Unió Europea inclogui en la llista d’infraestructures prioritàries el corredor central, és a dir, els eixos ferroviaris València-Madrid i Sagunt-Saragossa. El ministre José Luis Ábalos ho va tornar a reclamar, recentment, a la comissària europea de transports, Violeta Bulc. També en matèria ferroviària, una altra rèmora enquistada és la xarxa de Rodalies. Més de 122 milions de d’usuaris viatgen anualment amb Rodalies a Catalunya, però la infraestructura ferroviària operada per Renfe i Adif pateix una manca d’inversió crònica i les incidències, sobretot en forma de retards, són una constant. Damià Calvet denuncia que les promeses d’inversions són una assignatura llargament pendent. “No s’han complert ni els 4.000 milions promesos l’any 2008, dels quals se n’han executat només un 13%, ni els 306 milions del 2013, dels quals se n’han complert un 12,5%.” El Departament de Territori ha insistit a reclamar més competències en matèria ferroviària i a assumir, de manera plena, la gestió sobre Rodalies. Després del darrer incident greu, una esllavissada a la línia R4 que va provocar el descarrilament d’un tren a Vacarisses i la mort d’un viatger, la Generalitat ha intensificat les demandes. Calvet ha enumerat els “incompliments flagrants” que suporta la situació actual. És el cas del dèficit tarifari. Aquesta diferència que aporta l’Estat al servei, un cop descomptat el que ingressa Renfe per la venda de bitllets, actualment surt del Ministeri de Foment i va directament a Renfe. La Generalitat vol ser el pagador directe per tenir més marge de maniobra per pressionar Renfe. “És l’única manera de ser veritablement els titulars del servei”, ha dit Calvet.

EMPRESES CATALANES

El decret que va aprovar el govern espanyol l’octubre del 2017 per facilitar la fugida d’empreses de Catalunya ha estat un aspecte recurrent quan s’ha tractat de fer política pretesament amiga amb Catalunya. Coincidint amb la necessitat de trobar aliances per poder aprovar els pressupostos, el PSOE ha fet reiterats anuncis clamant la seva intenció de revertir el decret que va aprovar el PP. En una entrevista a l’emissora de ràdio RAC1, la portaveu del govern, Carmen Calvo, va ser clara: “El PSOE ha vingut per ajudar Catalunya i per revertir el decret que facilitava la sortida [de les empreses].” Igualment, Calvo va aprofitar per acusar el PP de realitzar una “destrossa important” en l’economia catalana amb la seva gestió. Només uns dies després de la declaració d’intencions feta per Carmen Calvo, la seva companya a l’executiu, la ministra d’Economia i Empresa, Nadia Calviño, assegurava que el govern no estudia revertir el decret llei relatiu al canvi de seu social de les empreses. “No és un tema que estigui sobre la taula”, afirmava.

TERCER SECTOR

La Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, que agrupa més de 3.000 entitats socials a Catalunya, denuncia que el govern espanyol ha incomplert amb l’increment previst de l’IRPF per a Catalunya, una decisió que té un efecte directe en el finançament de les entitats socials catalanes que reben ajuts pel 0,7% de l’IRPF. L’executiu central ha decidit no complir amb la proposta validada amb les comunitats autònomes a la Comissió de Benestar Social i Serveis Socials, que preveia una aportació extra d’1,6 milions d’euros provinents de l’augment de la recaptació total a Espanya. La Generalitat rebrà 31 milions, la mateixa xifra que en l’exercici anterior del 2016. En xifres, Catalunya recapta el 23,4% de l’IRPF a través de la casella de finalitats socials i rep el 15,4% de la recaptació, 8 punts menys.

122
milions d’usuaris.
Rodalies suporta cada any aquest volum de passatgers i la manca d’inversió en la infraes- tructura ha cronificat els retards.
759
milions d’euros.
Aquesta és la quantitat que, des de l’any 2008, l’Estat deu a Catalunya en base a la disposició addicional tercera de l’Estatut.
1,6
milions d’euros.
L’Estat espanyol no els ha entregat per cobrir les necessitats socials a Catalunya, malgrat haver-hi un compromís derivat de la reforma de l’IRPF.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)