El dossier

Un món convuls

La incertesa sobre la marxa del Regne Unit, l’auge de l’extrema dreta, les migracions i els conflictes armats marcaran el 2019

BREXIT
La sortida del Regne Unit de la UE marcarà l’inici del 2019
FRANÇA
Macron s’ha vist obligat a fer concessions als “armilles grogues”
SÍRIA
Trump retirarà les tropes perquè afirma que s’ha derrotat Estat Islàmic
RÚSSIA
Putin ha presentat l’Avangard, un míssil hipersònic
MYANMAR
El retorn dels rohingyes a les seves terres s’ha ajornat per al 2019

Com marxarà el Regne Unit de la Unió Europea? Hi haurà acord? Continuarà l’auge de l’extrema dreta a Europa i arreu del món? Com actuarà el Brasil de Bolsonaro? Com avançarà la crisi política, social i econòmica a Veneçuela? I a Nicaragua? Com evolucionaran els conflictes armats? Què passarà al Iemen? I a Síria? Aquests són alguns dels interrogants que s’obren per a l’agenda internacional del 2019.

El Regne Unit ha de fer efectiva la seva marxa de la Unió Europea el 29 de març del 2019. Més de dos anys després que els britànics apostessin per la sortida de la UE, a través d’un referèndum, encara queden molts serrells per resoldre.

Amb una Theresa May totalment debilitada, l’acord entre Londres i Brussel·les encara s’ha de presentar al Parlament britànic. La primera ministra ha posposat la votació fins al gener per mirar de guanyar temps i algun aliat més, però la incertesa s’apodera dels darrers passos del Brexit, i és que un dels escenaris que no es pot descartar és que el Regne Unit acabi marxant sense un acord. Alguns analistes assenyalen que aquesta opció suposaria que s’haguessin d’establir nous controls migratoris i que el comerç entre les dues parts (el Regne Unit i la Unió Europea) s’hauria de regir per les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), fet que suposaria noves barreres. Un dels punts més polèmics i delicats és la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord, que ha estat el gran obstacle per arribar a un acord. Instal·lar nous controls a la frontera és vist com una amenaça a l’acord de pau de Divendres Sant, signat el 1998 a Belfast, que va posar fi a dècades de violència a la zona. L’ala més conservadora del partit de May i el Partit Unionista Democràtic (partit protestant nord-irlandès i soci de May) no volen ni sentir a parlar d’un Brexit “suau”. El que és evident és que el Brexit marcarà l’agenda política del 2019 tant si s’arriba a un acord com si finalment s’arriba a una situació de marxa fulminant.

La Unió Europea viurà marcada per aquest esdeveniment, tot i que el divorci afectarà de ple els britànics, una societat que s’ha mostrat molt polaritzada en aquesta qüestió, fins i tot amb diverses manifestacions (de clar signe a favor de quedar-se a Europa) per demanar la repetició del referèndum. Per la seva banda, a França, el president, Emmanuel Macron, ha hagut de maldar per capejar la crisi dels “armilles grogues”. Durant gairebé dos mesos, els manifestants han posat contra les cordes el mandatari. Una protesta sense líders visibles i gestada a la França de províncies que ha aconseguit que el govern fes marxa enrere en la decisió d’augmentar l’impost dels carburants i millorar el salari mínim.

Mentrestant, a Europa (i al món) l’extrema dreta continua en auge. Representada per Matteo Salvini a Itàlia, Marine Le Pen a França i Viktor Orbán a Hongria també ha trobat un forat a l’Estat espanyol amb Vox. Les eleccions europees són el 2019 i s’haurà de veure quin paper juguen aquestes formacions amb un discurs clarament euroescèptic i en contra de Brussel·les. Molts d’aquests moviments ja han arribat a les institucions i han aplicat la recepta apresa: més mà dura contra la immigració o la promesa de la rebaixa d’impostos.

Un altre dels reptes a què s’ha d’enfrontar la Unió Europea és el terrorisme gihadista. Els atemptats en territori europeu continuen, i les forces de seguretat temen que la debilitat de l’organització Estat Islàmic a Síria –on gairebé ha perdut el territori que havia conquerit des del juny del 2014– pugui implicar el retorn d’aquests combatents als seus països d’origen. França, Alemanya, Bèlgica i el Regne Unit són els estats que tenen més ciutadans lluitant a l’estranger.

Precisament, el fet que Estat Islàmic hagi estat pràcticament derrotat ha estat una de les raons principals perquè el president dels Estats Units, Donald Trump, hagi pres la determinació de retirar les tropes nord-americanes de Síria. Una decisió polèmica que ja ha suposat la dimissió del secretari de Defensa, Jim Mattis. La retirada de Washington de terreny sirià obre un nou escenari en un conflicte en què diverses potències tenen posats els seus interessos: Rússia és el principal aliat del règim de Baixar al-Assad i la seva incursió a la guerra ha estat clau perquè el mandatari s’hagi pogut mantenir en el poder. Moscou ha utilitzat la guerra de Síria per provar nou armament, per aconseguir grans beneficis econòmics i per posicionar-se de nou com un actor important en l’escena internacional. Putin continua amb les seves ambicions expansionistes –l’annexió de Crimea n’és un exemple– i ha tornat a tensar els fràgils equilibris amb Ucraïna.

En canvi, Trump ha fet un gir de 180 graus a la política exterior dels Estats Units, i ha anunciat també que els 14.000 soldats que hi ha destacats a l’Afganistan, en lluita contra els talibans, també es replegaran i tornaran a casa. Fa pocs dies des de l’Iraq, en una visita sorpresa a les tropes, el mandatari assegurava: “Els Estats Units no poden ser la policia del món. Tenim presència en països dels quals la majoria de la gent no ha sentit a parlar mai. És ridícul.”

MÉS ARMAMENT

I mentre els Estats Units aposten per una estratègia més conservadora i de replegament, Rússia exhibeix múscul. Putin presentava el míssil Avangard, un dels més potents de la història, al qual, segons revelen fonts del Kremlin, actualment no hi ha cap país del món que pugui fer front. Moscou es blinda d’aquesta manera en un moment en què les relacions amb Washington es troben en una de les etapes més tenses: la guerra de Síria i la ingerència de Rússia en les eleccions nord-americanes han suposat el distanciament entre els dos països.

L’Iran també ha jugat un paper cabdal per mantenir Al-Assad. Teheran és aliat del règim i ha subministrat armament a l’exèrcit sirià. De fet, els cossos d’elit de l’exèrcit iranià han participat activament en el conflicte i han liderat algunes de les batalles més importants de la guerra, que es va iniciar el 2011. El 2019 es commemorarà el 40è aniversari de la revolució islàmica, una efemèride que segurament s’utilitzarà des dels sectors més conservadors per refermar el règim. També serà un any complicat per al president del país, Hassan Rouhani, que s’enfrontarà a les sancions imposades per la comunitat internacional, unes sancions que castiguen les classes populars i treballadores, que veuen com van perdent poder adquisitiu.

La marxa dels Estats Units –que han participat activament amb les Forces Democràtiques de Síria en una coalició internacional per derrotar Estat Islàmic– pot perjudicar greument els kurds, que fins ara havien rebut certa protecció de les tropes nord-americanes i que asseguren que un cop marxin els 2.000 soldats que els Estats Units mantenia a la zona, els gihadistes podrien tornar a ressorgir. Els kurds sirians han estat clau en la lluita contra Estat Islàmic i ara reben la pressió de l’exèrcit turc. Recep Tayyip Erdogan acumula forces a la frontera, i la decisió de Trump li deixa les mans lliures per continuar ocupant zones kurdes.

Els altres actors, com l’Aràbia Saudita i Qatar, que en l’inici de la guerra s’havien posicionat a favor dels grups rebels –fins i tot finançant Estat Islàmic–, han anat abandonant l’interès en Síria. L’Aràbia Saudita lliura una batalla contra els rebels houtis del Iemen, un dels països més pobres del món i que pateix una greu crisi humanitària. En els darrers dies s’ha anunciat una treva que l’ONU supervisa a la ciutat portuària de Hodeida, una de les més castigades pel conflicte. Aquest fràgil acord, que ja ha estat violat diversos cops, es va aconseguir in extremis per la pressió internacional davant d’un dels conflictes més sagnants que viu actualment el planeta. En aquest escenari de violència també hi ha un dels països que actualment rep més diners de la Unió Europea: Líbia. Immers en una guerra de guerrilles i sense un govern efectiu, el país àrab s’ha convertit en la plataforma des d’on surten la majoria d’embarcacions plenes de persones que volen arribar a Europa. Les migracions seran una de les qüestions que hauran d’abordar els països. Brussel·les utilitza a Líbia de tap per evitar l’arribada de més migrants mentre que als Estats Units construeixen murs.

Qui sembla que s’acosta als Estats Units de Trump és el nou president del Brasil, Jair Bolsonaro. El país va escollir en segona volta aquest outsider de la política, que va aconseguir imposar-se per més de 10 milions de vots. Homòfob, radical, exmilitar i amb un marcat estil trumpista, Bolsonaro va guanyar unes eleccions en què l’electorat va escollir mà dura contra la violència i la corrupció.

El nou president prendrà possessió el dia 1 de gener i té garantits els suports dels principals poders econòmics del país, a més de les forces armades. D’altra banda, a Nicaragua fa vuit mesos que les protestes van començar. Les manifestacions han deixat més de 300 morts i centenars de ferits i detinguts, i es van iniciar després que el govern aprovés una reforma de la llei de pensions enmig d’un gran descontentament de la societat nicaragüenca amb el govern de Daniel Ortega. Un informe recent revelava que el govern d’Ortega hauria comès crims de lesa humanitat contra els manifestants. I a Veneçuela la crisi econòmica, social i política continua. Els últims moviments del president del país, Nicolás Maduro, amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i amb Vladimir Putin, s’han interpretat com una de les úniques opcions que té el règim d’insuflar capital a una economia molt perjudicada, mentre que el nombre de veneçolans que abandonen el país desesperats per la falta d’aliments bàsics és incessant.

En definitiva, el 2019 estarà marcat per la marxa del Regne Unit de la Unió Europea i, segurament, per l’estancament d’alguns dels conflictes més deshumanitzadors (Síria, el Iemen i Ucraïna), a més de pels drames humanitaris al Mediterrani, protagonitzat pels refugiats que han hagut de marxar del seu país o pels que intenten arribar als Estats Units.

Adela Genís

agenis@lrp.cat

Salvini tanca els ports italians

El ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, ha apostat per tancar els ports italians a l’arribada de migrants. L’últim episodi passava fa tot just uns dies, quan un dels vaixells de l’ONG catalana Proactiva Open Arms, recollia més de 300 persones a alta mar. Salvini va negar l’entrada a l’embarcació de l’organització, decisió que també va prendre Malta. L’arribada de migrants és un dels reptes a què s’enfronta la Unió Europea, i Líbia s’ha convertit en la plataforma des de la qual surten els vaixells. Brussel·les és ara per ara incapaç d’adoptar una solució conjunta després que el sistema de repartiment per països fallés estrepitosament per l’incompliment de molts estats a l’hora d’acollir refugiats.

Nicaragua

El país sud-americà va viure una revolució en contra del govern presidit per Daniel Ortega. El motiu: una reforma de les pensions que es va convertir en un clam. Vuit mesos després, la protesta ha estat gairebé silenciada i diversos informes acusen l’executiu i els grups paramilitars d’haver causat crims de lesa humanitat.

Estats Units

Milers de persones han abandonat els seus països d’origen (sobretot el Salvador i Hondures) en una caravana de persones que, a peu, volen aconseguir arribar als Estats Units. La majoria fugen de la violència i la pobresa que pateixen. El president nord-americà, Donald Trump, ja va avisar que no serien benvinguts. La majoria dels integrants són ara a Mèxic, on esperen una oportunitat per poder creuar la frontera.

Rohingyes, esperant el retorn

L’ONU xifra en uns 723.000 els rohingyes que van fugir de la violència de Myanmar fa més d’un any. Ara es veuen abocats a un llarg exili a Bangladesh. Aquesta comunitat, perseguida per ser de religió musulmana en un país de majoria budista, va haver de fugir de les seves terres per la repressió de l’exèrcit de Myanmar. Fa unes setmanes, s’intentava una repatriació que ha resultat fallida.Tot i viure a Myanmar durant generacions, els rohingya segueixen sent tractats com a immigrants il·legals. En la dècada del vuitanta, se’ls va retirar el dret a la ciutadania. A Myanmar estan sotmesos a múltiples limitacions, inclosa la restricció de moviments. A més, se’ls nega l’accés a la salut i a l’educació. Un grup de premis Nobel de la Pau han criticat durament la també guardonada i expresidenta, Aung San Suu Kyi, per la repressió que pateix aquesta minoria.

Guerra al Iemen

Des del 2014, un dels països més pobres del món àrab viu immers en un conflicte armat que ha causat una greu crisi humanitària. El màxim apogeu del conflicte va arribar el 2015, quan l’Aràbia Saudita va entrar en escena per evitar la victòria dels rebels houthis. El conflicte del Iemen és un altre exemple de la lluita que mantenen Riad i Teheran. En aquests anys de guerra, el país ha quedat pràcticament destruït. L’Estat espanyol és un dels països que ven armes a l’Aràbia Saudita.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)