1917
Treure el cap a la Societat de Nacions
D’entre el material impulsat en el període de la Gran Guerra, destaca La nation catalane, editat el 1917 amb el suport de la Lliga i format per quatre apartats en què es ressegueixen els fonaments de la nació, el “renaixement” de la consciència, la situació actual i la posició davant d’Espanya i el conflicte europeu.
Un dels moments àlgids en la internacionalització de la causa catalana es va produir durant la Primera Guerra Mundial, quan el mapa europeu es va sacsejar de dalt a baix i un munt de nacions van assolir la categoria d’estat. La difusió dels catorze punts del president nord-americà Woodrow Wilson, en què es reconeixia el dret dels pobles a l’autodeterminació i la desfeta dels imperis centrals, va generar expectatives entre els nacionalistes catalans. Hom es va il·lusionar amb la idea que es produís un efecte dominó.
Catalunya no només reivindicava la condició de nació oprimida, sinó la necessitat de recompensar l’esforç dels voluntaris que havien lluitat al costat dels aliats. L’optimisme del catalanisme era proporcional a la preocupació dels polítics i els governs espanyols, que també consideraraven la possibilitat que els aliats acabessin justificant la possibilitat que tots els particularismes nacionals siguessin reconeguts. En qualsevol cas, va ser a partir d’aleshores quan diversos sectors del catalanisme van intentar jugar a fons la via internacional. Les cartes adreçades específicament al president Wilson es van multiplicar.
En una d’aquestes es demanava al mandatari nord-americà “que qui ha deslliurat tants pobles oprimits aixequi també la seva veu per Catalunya, demanant la revisió del Tractat d’Utrecht [...] i permetent que la nació catalana lliure i independent pugui entrar a la Societat de Nacions”. Malgrat tot, ni aquesta ni altres temptatives van obtenir cap resposta favorable; i, de fet, a finals del 1919 el mateix Wilson va acabar reconeixent que havia parlat d’autodeterminació “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”.
Sota control
Tot i l’apaivagament progressiu de les tensions nacionals, els governs espanyols van mantenir el temor perquè el cas català assolís projecció internacional. En una sessió de la Societat de Nacions el juliol del 1923, l’ambaixador espanyol va presentar una resolució en què s’imposava que “cap comunicació dirigida per associacions no oficials arribi als membres de la Societat ni als del Consell”; i, més endavant, va aclarir que la proposta “naturalment inclourà qualsevol petició que puguin formular els separatistes catalans”.
