1929
La repressió de Primo de Rivera
Joan Estelrich va escriure un llibret en què resseguia amb detall la problemàtica de les minories nacionals a l’Europa d’entreguerres i proclamava la voluntat de resoldre el problema català “a través d’un acord amb Espanya” i d’un canvi “en la constitució política interna de la península Ibèrica”.
Després del cop d’estat del general Primo de Rivera, la internacionalització de la qüestió catalana va adquirir una importància cabdal. No es tractava només, com havia succeït a partir del 1918, d’aprofitar el nou escenari internacional i la plataforma de la Societat de Nacions (un antecedent de les Nacions Unides), sinó també de denunciar un règim que havia suprimit la Mancomunitat de Catalunya i havia prohibit l’ús oficial de la llengua catalana. En aquest sentit, les actuacions a l’exterior s’orientaven en diversos fronts i protagonistes. En el cas de la Lliga, cal destacar la fundació de la Societé pour l’Encouragement de la Culture Catalana, amb seu a París, i l’edició de Le Courrier Catalan, una publicació distribuïda gratuïtament entre els cercles parlamentaris i diplomàtics francesos. Des de bon començament, aquesta publicació es va dedicar amb cos i ànima a difondre les biografies dels “voluntaris catalans” en la Gran Guerra. Gairebé de manera simultània, Acció Catalana va promoure un memoràndum adreçat a la Societat de Nacions. En el document es denunciava la persecució que patia el país i es deixava constància del sentiment nacionalista de la societat catalana, tal com s’havia expressat en successives eleccions. La petició, tot i que provenia d’un estat no signatari d’un tractat de minories, va provocar alguns debats dins el secretariat de la Societat i finalment no va ser acceptada, però va provocar una reacció de la monarquia espanyola. En el viatge que Alfons XIII va fer a Barcelona pocs dies després, el rei va declarar: “Quan a l’exterior es diu que Catalunya no vol ser espanyola, que no vol estar unida a la resta d’Espanya és ben fals, com en donen testimoni els mil alcaldes que avui m’acompanyen.” L’estratègia dels catalans també es va orientar a la participació en alguns organismes internacionals com la Unió Internacional de les Associacions per la Societat de les Nacions. En aquest cas, les iniciatives també van treure de polleguera la diplomàcia espanyola. El cap del Departament de Desarmament de la Societat de Nacions, Salvador de Madariaga, va advertir sobre el perill que “quedarà únicament representada l’opinió espanyola per una associació catalanista”, mentre que el president de l’organisme va manifestar la preocupació perquè la representació espanyola estigués monopolitzada per “separatistes catalans”.
De catalanista a ambaixador de Franco
Joan Estelrich, l’autor de La question des minorités et la Catalogne va experimentar, al llarg de la seva vida, un gir ideològic desconcertant. A principis del segle XX, es va convertir en un dels intel·lectuals orgànics de la Lliga i en un activista a favor dels drets nacionals de Catalunya a l’exterior. Lleial a Francesc Cambó, el va seguir fins a les darreres conseqüències. Quan va esclatar la guerra, va escriure en els seus dietaris: “Com a català, he de desitjar el triomf del govern i com espanyol, el dels revoltats.” Finalment, va col·laborar activament amb el règim fins a esdevenir ambaixador de Franco davant la Unesco.
